I els jardins es van omplir de fulles, i les músiques morien als racons de les cambres desertes d’aquell palau que creixia enllà els tres xiprers de la benaurança. Sentia la teva veu que em cridava quan la nit em queia al damunt com una forta pedregada, trencant les teules d’aquell dia.
     Em convidaves a un estrany àpat. M’obries les mil portes del laberint secret. El meu cos em recremava l’ànima.
     Amor, amor, no fugis. Cridòria de pistoles al corredor. Qui sou, qui sou? La lluna al mirall i el mirall cec. Qui sou? Digueu-me, és aquest el camí del camí? La cambra que s’ensorra. Aquell canelobre, aquell canelobre que em sotja!
     Els àngels bramant als balcons i els balcons que es desplomen. Déu, Déu, és aquest el camí? El silenci escolant-se per les gateres.
     Em mirava als espills i no reconeixia la meva figura. Les copes encara amb les cendres. I els rellotges muts, muts. Parla, parla, aixafa aquest cervell amb les rodes del teu carruatge!

     I ningú no arribava.
 
 

     El sol caremant-se per damunt dels boscos.
Ganivets bruts de sang damunt la taula. El calze tombat i la tovalla plena de geografies. Cavalcada de genets per vora mar. el sol cremant-se dins del bosc.
     I jo segretat en aquesta cambra.
 
 

     El teatre buit. Camps de falgueres sota la pluja.
La lluna a l’escenari. Teníem els llavis humits de besar aquelles terres, aquells prats que els déus abandonaren a Bretanya. Cementiris de pirates vora el mar. Cambres plenes de pomes. Calvaris de pedra. Aquesta tristor.
     Amic, amic, porta’m ara un falcat d’hortènsies.
 
 

     Solitud a les masmorres del meu cos. Jacints i roses, boira i setí als túnels que travessen la ciutat, mentre espero que arribes i no véns, i la nit s’estén com un riu criminal.
     Tinc paüra. Et donaria l’escut i el broquer, la llança i la destral si tan sols em diguessis:
     No temis, jo t’he de salvar.
 
 

     Passo la nit desvetllat com mussol a les ruïnes, reconeixent el temps que ja he viscut, els vols clandestins de les gavines ocupades en robar-li l’or a la fornal del dia.
     Plorós, menjo cendra sota timbals de lluna.
 
 

     Saps, per les nits burxo el cervell de ciutat i no et trobo, car no sé on vius, ni sé on mors cada vegada que els estels piquen la meva orba pell.
     Saps, per les nits esdevinc pelegrí de tu.
 
 

     La ciutat és un esquelet de tenebra. Els déus de la fosca han mudat els carrers per barrancs de baladres, i l’home que els creua sembla un vaixeller de barcassa pirata.
     Quan cauré mort com cau el cos mort?
 
 

     Sento com tibes l’arc i els teus ulls que m’espien.
Et cerco i no et trobo, oh calze, roca negra, arrap de la mar.
     La nit cova el dia i romanc a l’aguait.
 
 
 
 
 
 
 

*   Del llibre inèdit Bardissa de foc, 1979-80, dedicat a G. F.