I

Faig compte, cec, dels murs que clouen l'ample
misteri ros i verge; ben ocult
en una cambra ferma, no vol ser
vist per ningú; a trenc d'alba, contemplo
la fortalesa; puc pensar que el cercle
primer s'ha fet de clares, breus aloses
sòlides, blaves com el groc del dia
jove. Però, què és la pau d'un signe
sentit al camp, si poso de costat
el pes del lli i plecs clucs d'unicorn?
 
 
 
 
 
 
 

II

A un verd de tarda lluu la carn;
el primer cercle té la cara
interior folrada amb dòcils
cabells de perla, serra d'hores
on recolzar la meva esquena.
Estava fora, però veia
els meus peus dins el primer cercle
mentre les mans rajaven doll
amunt. Si, sol, pogués donar
la mida rasa de distàncies
que corren dins meu, el joc brau
de les finestres aixecades
vers l'ull hauria de desfer
bromes ardides contra vidres
que foren aigües d'estanys tímids.

 
 
 
 
 
 

III

Sou qüestionables, forces,
quan travesseu la paret
del segon cercle, però
les càlides colors no
han de permetre la vostra
besada damunt del puig;
massa greu podríeu fer
el pecat, vici decidu
i mancat de bon sentit.
Malgrat tot, em filtro, mur
endins, al cercle tercer;
és ací on plantes dicten
les normes; la llei pot ser,
en aquest espai, la platja
per a afluixar les roselles
deixades per una deu.

 
 
 
 
 

 

IV

Entre ells dos es fa visible
la gorja petita, fresca,
de la porta; el quart és veu
esperonada pel clar
senyal del bosc contingut
en ell mateix; ací perdo
la dolça noció, pur
receptacle de vi negre.
Els guanys romanen aboris
i llargs a les meves mans;
tan sols una paret és
el principi de la fi.

 
 
 
 
 
 

V

Un peu de plata vol endur-se'm
barca endins; el meu serè mutis
em condueix al cinquè cercle
i tanca portes al passat.
Esguards de neu cerclen un bri
d'oracions eixordadores,
tanca esvelta de llamps nombrosos
quan es perllonguen molt enllà
de les nevades. Sóc dins una
casa de roca; davant meu,
les flames punxen els paons.

 
 
 
 
 
 

VI

Quina troballa fosca no vindria
a destrossar el cos vell de l'encís
quan foragita les espurnes dolces
d'un malaltís llibre lunar que es mou?
En traspassar el cercle darrer, clara
és la resposta; sóc ja dins, amb febre,
car el seu foc amida claredats
de quietud; tan sols qui pot conèixer
els camps llaurats de la paüra haurà
entre les mans el ronc martell de flames,
xifra que clou aquest ròdol d'acer.