Marià MANENT, Poemes d'Emily Dickinson, Ed. 62, Barcelona, 1979.

     A les acaballes de l'hivern, quan els cirerers amostren ja l'ullet que insinua els fruits més saborosos, la pluja és ben rebuda per la terra i per aquells, atents, que saluden l'oratge cada dia. Quant de temps esperant aquest perfum sonor, verd anerany! Com plou a gust! Com plou!
     En matins com aquest, la gent treballadora del meu poble no ix de casa; simplement, a recer, miren i escolten. La ploguda. Per la finestra. El temps. Com transformen els núvols els penals del paratge. Com se sent la remor d'un futur fèrtil.
     Aquesta matinada s'han despertat els brolls de la Puigmola. Enguany no patirem sequera. Ben segur. La roglada d'oms que voreja l'avenc semblarà un parc anglès, la fullaraca xopa, quixant-s'hi de deler sota la pluja.
     A l'altra part dels vidres reverdeix la distància. L'horitzó, encara ahir cremat per l'oblit que el volia de cendra, ara llueix agulles de maragdes. Les hores són distintes. Ovelles ancestrals pasturen les muntanyes. Esmerilats pels colps lents de la pluja, els vidres transformen la visió. Múltiples històries de llunyanies llargues. Pel globus màgic d'una gota ploguda la carena es pentina les boires cabelleres. Uns ametlers, dansaires, es despullen les flors per rentar-se els ulls tendres.
     Fa oratge per llegir poemes càlids. Quins?
     Passege la mirada pels prestatges de pi i em crida un llibret blanc, talment un lliri: Poemes d'Emily Dickinson a cura de Marià Manent.
     Emily Dickinson? Una selecció versionada per Marià Manent? Atrau la proposta. Com un vi d'or del qual hom té assegurats els clars orígens. Quin bosc de suggerències! L'intens romanticisme, tan fràgil, tan delicat i visionari, d'aquesta poetessa, s'escau, ara i ací, dins meu, i fora, la pluja no cessa. Com una flor d'hivern, com una «nadaleta». Emily Dickinson: petita, solitària, de blanc; com el seu llibre, abans i ara.
     M'acut, talment una fotografia ja groguenca, la imatge de la dama, la noble porcellana treta a encant, nina nineta màgica. Nascuda a Amherst, Nova Anglaterra, el 1830...
     Tot encaixa. La pluja, les boires, aquestes serralades... Un decorat que ni a postes. Anuncia la ràdio una peça de Mozart. L'hivern és càlid si les veus acompanyen.
 

     «Aquests poemes breus, intensos i contradictoris, ens encaren a una ànima enigmàtica, a una estranya vida de dona.» Obri el pròleg per convidar-me avant. Quin vol o passejada pels boscos ancestrals. L'immens diàleg de les fonts. «Emily Dickinson medità les coses últimes, s'embriagà de misteri i donà un inoblidable perfil poètic a allò que ella anomenava "aquesta breu tragèdia de la carn"».
     Com tants altres romàntics. Com Novalis, com Bécquer. Com els visionaris, els metafísics, com... una papallona blanca, un lliri quiet, la boira. «Però no solament inspirà els seus versos l'angoixa. És sovint una poesia de joia, d'admiració i d'esperança», continua escrivint el poeta M. Manent per situar la lectura.
     La pluja, la música, la vesprada, l'hivern. A vora el foc. Una porta que clivella, suaument i al·lucinada, la tènue claredat, presagi endins.
     Delicadíssimament, amb la discreció de qui coneix, talment uns mots humits sobre l'alè interior d'una finestra, els poemes arrosseguen l'esguard: una milotxa dansa per l'estiu, una veu amostra l'enigmàtic. A cau d'orella. Tot.
 

Ni baix baixet a taula, no ho diria
ni, per descuit, deixaré endevinar
que, avui mateix, algú cap a l'Enigma
traspassarà el llindar.

     Les ombres de la música, la carícia dels núvols, la llar silenciosa. La quotidianitat esdevé meravella. Llegesc. Mire les serres, grisenques d'horabaixa. Escolte violins ajardinats. Un jacint moradenc tremola si l'observe. Quina màgia suau la d'aquests mots. La fràgil companyia d'una copa. M'hi trobe. 
 

Ací una boira, enllà més boira encara:
després, el Dia clar!

     La solitud, oberta a l'esperança, de qui sap contemplar l'instant immens i breu, i creu i crea l'immortal. Com un mirar absent que medita la vida tot vivint-la des de dins, cap a fora, en un desdoblament constant, èxtasi íntim. El temps, el goig, la llar. Fatalitat i protecciló.
 

Ben segurs, en estances d'alabastre,
sense alba ni migdia, dormen, dòcils, i esperen.

     Viure: un projecte creixent cap a la mort. El temps, fatal, s'endú les històries volgudes, les més íntimes. La tradició metafísica dels anglesos. Jordi de Sant Jordi i Jorge Manrique que em visiten. Cada volta m'agrada més el ranci licor dels romàntics, tan cordial amb els fantasmes, tan casolanament amarg, tan Maragall i evocador, tan de l'hivern, tan la infantesa. Romanticisme. Boires i enderrocs. Recordatoris. Estampetes. Lamartine. Leopardi.
 

I així, com uns parents que en ser de nit es troben,
de l'una a l'altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

     La bella amiga vella, la gran dama «la mort». La imatge de l'absència. La vida que fuig davant el fred. El tacte visionari del no-res. Les agulles del gel. L'hivern. Quina sensació de soledat palpada. Quant de viure per escriure cadàvers. Tot i això, ella diu:
 

No és morir el que ens fa mal:
ens fa més mal la vida.

     Com m'agrada, em transporta, em clivella, m'agrunsa, m'envolta. Massa!
 

Fóra bell de morir
amb ocells blaus volant com a pirates,
sota aquell cel anglès...

     La nit per les finestres. La pluja que no cessa. Ray Charles canta «Georgia del meu cor». A les acaballes de l'hivern. A vora març.