Antoni MUS, La Senyora, col·lecció El Balancí, Edicions 62, Barcelona, 1980.

     El premi Sant Jordi 1979 fou guanyat per Antoni Mus amb la seua novel·la La Senyora. Aquest autor ja hi havia estat finalista l'any 1977. Ara, Edicions 62 ens ofereix l'obra premiada.
     La Senyora és una narració articulada en dos blocs, un de record cap a darrere i altre de descripció cap a endavant, a partir del punt d'inflexió de la història. Aquest punt de partença ens presenta la protagonista als peus del llit on agonitza el seu amo-marit, situació des de la qual fa una repassada als vint anys d'esclavatge que, començant en el seu matrimoni forçat, ens mostren l'exercici del poder sobre l'objecte-persona-víctima d'aquest —ella, la Senyora— amb una feixuga relació en la qual l'exercidor del poder és, ensems, esclau de la seua pròpia corrupció personal. Un didal d'or apareix com a símbol condensador de l'absurditat i la realitat de l'existència d'aquesta relació de domini.
     La mort del marit representa l'alliberament, o millor, l'accés al mateix poder —tot alliberant-se'n— sota el qual ha estat sotmesa i ha perdut la protagonista la seua jovenesa. S'obri, aleshores, l'expectativa d'una nova vida —l'avinentesa d'una redempció— amb l'entrada de l'únic personatge amb el qual la protagonista té uns lligams sentimentals sincers, el nebot Josep. Però el destí no afluixa la corda i el jove ple de vida desapareix, sobtadament, d'escena. Aquest personatge del nebot és el que queda més desdibuixat de l'obra, precisament perquè implica la impossibilitat del seu paper. Tot seguit comença el fatal procés de repetició d'una història d'exercici del poder que fa esdevenir la Senyora, ex-víctima, en dominadora d'altres víctimes-objectes-persones reprenent, fins i tot, l'absurd símbol del didal d'or.
     La novel·la és, doncs, la crònica determinista d'una corrupció que transforma la víctima en victimària, mutació per la qual el poder es perpetua i manifesta l'esclavatge tant dels executors com dels subjectes passius respecte dels seus mecanismes de dominació. Tot això, inclòs dins el marc feixuc de la societat conservadora de les Illes, constitueix un quadre ben traçat en uns curts —de vegades, curtíssims— capítols dins els quals no hi ha pràcticament cap element secundari o complementari fora del fil narratiu de la història i, sobretot, del procés psicològic del personatge central.