Atén-me un moment, Vallivana, i et contaré el que em passà durant el meu viatge al Mont Atos. Després de solucionar tot el paperam a Tessalònica, prenguí l’autobús que em duria fins Ouranoupolis, l’últim poble abans d’endinsar-te al País dels Monjos. Eixírem a les sis de la vesprada, així que enfosquia conforme ens atansàvem a la Muntanya Santa, la qual s’albirava misteriosa i majestuosa entre les llums i les ombres de l’horabaixa.
     Ja em pots veure, Empariues, desemparat quan arribí a Ouranoupolis a poqueta nit. Els set o vuit passatgers que aplegàrem a terme se n’anaren cadascú a la seua i jo em quedí sol com un pollet perdut enfront de la mar. En això se m’acostà un senyor xampurrejant ara uns mots en anglés, ara uns altres en francés, en italià i en tot el que li pareixia, amb tal de fer-se entendre. M’oferia sa casa per dos-centes dracmes. Em vingué molt bé, perquè no sabia on deixar-me caure i la barca vers l’Atos no partia fins al matí.
     Només entrar a casa seua topí amb la muller, talment l’estanquera d’Amarcord. Millor dit, tenia més mamelles encara que la tabaquera felliniana i uns llavis de vici i una mirada de vampiressa que no feien esperar cosa bona. La femellota em rebé amb vivíssimes mostres d’alegria, enramant-me gregueries i movent braços i cap en senyal de benvinguda. Ella es diria: «Açò no m’ho imaginava jo», i somreia amb el goig propi del qui acull un hoste fora de temporada. M’acompanyà a la meua habitació, gran com una plaça de bous, i, mentre ella em preparava el sopar, vaig fer la revisió ritual a la recerca d’aranyes i altres companys de cambra indesitjables. No trobí ni una bestioleta. Pots anar-hi tranquil·la, Montse, que la donota ho té ben polit.
     En acabant de sopar, passegí pel poblet, quiet i bonic, tot de sorra pels carrers. S’oïa el soroll de taules, algun televisor i la fressa de les ones. El bar donava a la mar, tota il·luminada per una magnífica lluna plena. Comencí a caminar arran de l’aigua. A uns quants metres ataüllí un home que avançava en direcció contrària a la meua. Ens vàrem creuar en una zona on es projectava l’ombra d’una torre, per la qual cosa no vaig distingir la seua fesomia. Era ben plantat, alt i robust, madur, però d’edat indeterminable per la distància i les condicions de visibilitat. Del que sí que em poguí adonar és que es gratava reservadament el paquet. S’anà col·locant darrere una roca que el tapava de cara al poble. Actuava amb seguretat i devia ser indígena pel coneixement dels racons més adients de la platja. De sobte es coneix que tenia pixera l’home i es tragué la verga, com si res, davant de mi. Estava carregat de baix. Així, en una mesura aproximada —pensa que jo em mantenia a una prudent distància— era de pam i mig. De bell antuvi dissimulava com qui vol orinar i no pot. Prompte, però, deixà la pseudomicció i m’amostrà desvergonyidament la pelila, mentre jo mirava ara la mar, ara els estels, ara el pardal, com qui no veu res. El fàl·lic desconegut mamprengué a espolsar-se-la de manera ostentosa. La meua curiositat —que tu saps, Lluc, que no és mòrbida, ans estrictament científica— m’impel·lí a arrimar-me una miqueta, per tal de fer una fal·lografia a tan extraordinari exemplar. El moniato creixia i s’inflava com un globus allargassat. Ell no perdia comba i seguia refregant-se el penis i magrejant-se els collons, que eren de cavall. Tot era invitar-me a ajudar-lo en tan delicada gestió. Hi ha que veure quin goig feia contemplar l’aparició del gland descobert quan li apartava rítmicament el copiós prepuci! A punt estiguí de palpar-li la rata, i no per deixar-me portar dels instints, que tinc ben domesticats, sinó per saber l’ascendència remota del fal·liarca, ja que els meus estudis em permeten diferenciar l’ètnia per la textura de la pell del piu. A tall de verificar la meua sospita que el personatge en qüestió era de raça turca i no gens macedoni, un raig de lluna oportuníssim delatà el seu rostre nefand de sàtir octogenari ganós, amb una repapada més penjollosa i arrugada que la bossa dels ous. Jo jutgí convenient no efectuar la constatació ètnica, car, en aqueixes edats, cal tenir molta cura, no siga que li agarre un ataquet a mitjan prova. Així que fiu un pas enrere i, amb la mateixa discreció i prudència que guardí en apropar-me, m’apartí de la platja i em disposí a retirar-me als meus apartaments privats per gaudir-hi d’una nit irènica i santa.
     No havia d’acabar aquí la cosa, Meritxell. Els roncs del meu llogater se sentien a mitjan carrer. No insinuí més que un moviment per trucar a la porta, quan entropessí amb els pits de l’amota. Ella, amb ulls de gossa en zel, em féu un signe de silenci, tancà i passà el forrellat. Li diguí bona nit i fiu un gest de pujar a la cambra, però ella, bruixota, volgué fer-me de guia, pretextant que no volia encendre cap llum per no despertar el seu marit. Ja dalt, no parava de xerrar, sense deixar-me entrar a l’habitació. Em parlava espaiet, amb la veu que fan les beates en resar el rosari, però amb una expressió d’ulls de lloba ganosa. A tot açò, ella sempre monologant en grec, interrompuda de tant en tant per alguna frase meua en anglés. Jo entenia que em descrivia les belleses de l’Atos. Fart d’ella, i mort com estava de voltar tot el dia, la fiu callar tirant-li en cara que, sent dona, mai no ho hauria vist i que jo ja en tindria ocasió els pròxims jorns. L’engorrosa em va eixir incitant-me a prendre una dutxa. Li indiquí que acostume a fer-ho els dematins, mes la tia extremada tot era voler-me posar a remull. Jo —ja coneixes, Pessebre, la meua angèlica innocència— ho atribuïa a una desviació maternal envers els hostes i hi vaig accedir. M’acomiadí de bell nou i em figuí davall el doll. Quina sorpresa quan vaig sortir! Encara romania la tiota tapant la porta de la meua cambra, però ara sense la bata, vestint sols un camisó finíssim que transparentava fins les pigues del si. En aquell instant comencí a demanar-me què voldria de mi tan servicial hostalera, si no estaria satisfeta fins que no em veiés somiant. La resposta la sabria de seguida: d’una urpada em despullà, i, amb una espenta que quasi em descervella contra el capçal, em refilà al llit, entrà a la meua habitació i la barrà. Sense més prolegòmens, s’acostà i començà a passar-me la llenguota d’haca pels mugrons, el melic i l’ocell. La tia garrina, mentre em llepava salvatgement els racons més reservats del meu cos i em treia llustre a la punta de la fava, es rascava les vores amb magna fruïció, manifestada pels gemecs, semblants als crits dels gats quan van eixits de nit per les teulades. Ah, si l’hagueres vista, feta una fera mamadora, roja com una cigala, encesa en flames de folla passió! Soltes les fúries del vici, anava pujant de to en els seus sospirs amorosos, xuclant-me amb deliri selvàtic igual el dit gros del peu esquerre o un genoll sencer que l’ou dret o la cabota del piu, quan no em girava d’espatles i, després de donar-me suaus besos al copró i a les anques, m’estacava la viscosa llengua en les profunditats insondables del furó. A l’últim moment em penetrà lingüísticament amb tanta potència que em féu témer una dilatació anal i una ruptura de l’esfínter, a mi que ho tinc tot tan íntegre i verge, com tu bé coneixes, Cinta. El final fou traure la llengua de la cova santa quan arribà al clímax, bramant de plaer desenfrenat com una lleona ferida, refregant-se els dits per la sucosa bacora. Tota suada i bavosa, eixí de repent, sense dir ni bona nit, tancant la porta d’una portada. Durant l’actuació no es preocupà mínimament per la possibilitat que vingués el marit, els roncs del qual s’oïren tota la nit. Jo restí més fresc que una rosa, sense fer reacció en tota la cerimònia, pensant que l’estada a la Península de Déu em desinfectaria de tanta perversió humana. Com supondràs, em deixí fer això sense xistar, no sols pel perill de calbot si em negava, ans principalment per experimentar científicament els més imprevistos casos de la conducta dels homes, i de les donotes, que, al cap i a la fi, és l’objecte de la meua vida i obra entera, dedicada a l’estudi erudit i empíric dels humans i de les humanitats.
     L’endemà, la tigressa havia esdevingut una mansa ovelleta que m’atenia tendrament en el desdejuni. Aparentava una vaca frígia que mai no hagués tingut desitjos obscurs i peluts. L’espós, simpàtic i content de bon matí, viva imatge del marit feliç sense ambicions ni delers inconfessables, em volgué acompanyar fins el petit port. La llogatera em feia adéu des del balcó, amb cara de casta elefanta.