POETES POST-OCTUBRE / ESTELLÉS (1975-1980)

     Pel que fa a la poesia catalana del País Valencià ni cal comentar l’eficàcia de la convocatòria dels premis de poesia Vicent Andrés Estellés dels Octubre paisvalencs. Com també remetem el lector a la satisfactòria introducció de Josep Iborra publicada a la revista Reduccions, núms. 3 (1977) i 5 (1978); Vic.
     Els Octubre/Estellés des d’un bell natalici-convocatòria foren mortals de necessitat per a les baixes volades terrals de les vel·leïtats d’un hipotètic realisme a la valenciana. No volem recordar la tirallonga de participants per peresa mental; sí que convé, però, retre un sentit agraïment al memorable jurat que va triar el text de Joan Navarro. El canvi de rumb aprovava aquell nou llenguatge que gaudí de les benediccions de Fabregat. (J. M. Castellet, Paco Brines, Rodríguez Bernabeu, J. Vidal Alcover, Maria Beneyto.)
     Pel que respecta a la llarga qüestió animalístico-poètica caldria tenir ben present, però, que un cop editats els llibres de Navarro i de Jàfer tant a Tres i Quatre com als catalunyers Llibres del Mall —Bonet encara no duu cap llibre publicat, d’aquí se’n deriva el seu interés— el zoològic minva a ulls de puça estràbica d’acord amb les composicions dels cada any nous jurats i les vel·leïtats internes de les directrius realístiques/llenguatge imaginatiu i miratjós. Els jurats reflectien el qüestionament encara no prou resolt entre realisme/formalisme, i torna-li la trompa al xic. Ja en sabeu. Ara bé: segons sembla la minva o el desgavell significant dins el text artístic poemàtic no s’hi produeix amb una dispersió anàrquica sinó pel contrari amb una vistent i àdhuc vistosa nucleïtzació d’acord amb un codi prou comprovable:
     a) els poetes que voguen cap a les miratjoses aigües Bonet-Navarro-Jàfer, i n’hi són més que no es pensen (modelitzacions rimbaldianes cada cop més desenvolupades vers els límits textuals poemàtics); b) els poetes que practiquen curses més pròximes a aquell realisme brechtià amb imaginació, i c) potser un cas únic que sense practicar unes tècniques eclèctiques mostra als seus poemes dues vessants típiques: exasperació de l’animalogia poètica dins el camp de significació política (vessant «realístico-imaginativa-violenta») i una multiplicació de l’animalogia poètica dins el camp d’activisme irracionalístic erotescent (heteroeròtic: com a marca) el poeta és Jaume Pérez Montaner (com l’omnipresent Estellés).
     Un incís: com sempre, avisem el possible lector que tot aquest teatret lectoral potser es constituesca en una parida entre solemne i sistemàtica. Ens consola, però, pensar que més se’n diuen a les famoses «crítiques» a l’ús i abús i, encara, que se sàpia, ningú no se n’ha mort.
     Doncs bé. Publicats a 3i4 —Piera també als Llibres del Mall— ara presentem el zoològic d’aquells diversos poetes valencians algun dels quals únicament han publicat un llibre sol. No volem, però, agrupar-los «sistemàticament» i «escolar», d’acord amb l’anterior proposta de lectura, per una simple raó tàctica: l’obra publicada i analitzada encara no ho permet. I a més a més per conviccions materials molt arrelades defugim en aquestes lectures les «conclusions» dogmàtiques. Cal que el lector entre dintre el joc i la proposta poètica i que en traga les pròpies —dogmàtiques o no tant—: la nostra pretensió amb aquesta paperassa és simple i per tant intel·ligent: provocar el gust per la lectura de textos poètics.
 

Josep Piera

     Aquest poeta presenta un interessant parc d’animalons potser per la seua herència aleixandreana (visible en la retòrica d’alguns textos inicials) com ja hem avançat abans. També aporta un curiós «rodanxós angelot del Barroc» cosí germà de «los rosados angelotes» d’un poema de Pere Gimferrer en espanyol. Cap novetat al seu Renou... i per tant val a dir que els animalons són els mateixos amb idèntiques funcions que al poema «Rondó» publicat a Carn fresca. Però vet ací el ramat que presenta —amb les bones maneres de la cambra màgica d’encuny burgès, com ja sabem— als poemes suara publicats. Pertanyen a Presoners d’un parèntesi (El Mall, Barcelona, 1978): guineus, aliacrans, cignes, teuladins, cocodril, bacona, ximpanzé, lèmur (cosí de la mona), cadernera, parotets (el popular sinònim de la «libèl·lula» de J. Navarro), hipopòtam, nou en la plaça; papallones, balena, dofí, serpent, corbs, aranya... Al seu Crits baden la tarda melodiosa (títol decadentista que traeix el contingut): gos-sínia-insecte, ocells, escurçó, gavina, sargantana, corcons, mosca, meduses, etc. Com que tenim en plena producció un estudi sobre Piera, exemplificarem abreujadament: «els marbres més urgents que els aliacrans cisellen», p. 9; «Una nau com un cep que els ocells picotegen», p. 14; «La balena d’argent on s’allotja el profeta», p. 19; «Una guatla alça el vol / i, ales esteses, queda quieta davant els ulls», p. 41 (funció paisatgístico-descriptiva); «Com un moixó, suau, com una fulla més, / jeure en una virosta sense rompre el silenci», p. 44 (amb al·literacions interessants); «Imatges obsessives pel cervell, voltors / esperançats a l’olor del carnús», p. 55; «És la paraula pell de contradiccions / Serpent d’oblits», p. 56. Hi trobem funcions paisatgístiques, polítiques, eròtiques i uns lleus assaigs de producció textual que l’apropen a l’espai mallarmeà.
     A Crits baden... (Septimomiau, núm. 11, València, 1979), Piera també practica un tímid joc del poema dins l’espai limitual mallarmeà —com a Presoners— sense arribar als textos poema-bloc. Hi empra diversos animalons com: ocells, abelles, mosca, una medusa en funció significant baudelaireana (animalització del cos humà com veurem més avant) i un exemplar de bestiola mutant exòtic: «gos-sínia-insecte» que és un esforç de lèxic transformacional benvolgut dels anglosaxons. Exemples: «Quin continu dar voltes / com un gos-sínia-insecte / vers quin llum suïcida», p. 3; «[...] em deixaré / arramblar per mans / talment meduses», p. 5; «Temps de sentir-se escurçó gavina i silenci / per fugir el soroll agredolç dels adults sargantana / rient dels rics-rocs-rucs amb dents podrides», p. 8; «Pensar que un dia / només corcons gaudiran el missatge / em trenca les cames amb un oblit cec», p. 9, on, si el verme ausiasmarquià es menjava bocaplena l’amor i el seu record fugitiu, ací no fa menys feredat: destrueix el missatge verbal i la vivència que el féu possible. A ca Piera trobem un desequilibri usual de l’animalogia decantat més cap al grup a) de la nostra proposta lectora, però per ara no se sap si la seua evolució avança cap al rimbaldisme decidit o què: és més mallarmeà que no pas maldororíncola.
 

Francesc López Barrios

     Amb un sol llibre (Àfrica, 3i4, València, 1976) aquest poeta empra molts «àngels» rimbaldians intensificats per l’ús simbolístico-modernista i tal, com ja ho feien Navarro, Jàfer, farà Bonet en textos recents (L’Espill, núm. 3, 1979) o aquell altre de la satànica colla Gaspar Jaén Urban («satànica» és eufemisme gratuït, please!). La seua animalogia: cavalls (2), gats, papallones, ocells, peixos (5). López Barrios (recordeu quan va cridassar: Visca els Països Catalans?) fou un poeta d’objectologia i selvologia intensificada i interessant. Uns exemples: «S’amunteguen arcades gòtiques sobre / la prada. Llums verdes. Cavalls», p. 27; «El teu ventre encés somnia cavalls gèlids», p. 35; i aquest interessant exemplar entre pocs més: «Solemne ens deixa a la boca un gust de peixos orbs», que no se’l salta cap psicoanalista incipient (p. 61).
     Però cal remarcar selvologia: lliris secs, xiprers, olivers, flors orbes...; i una objectologia variada: creus, vidres, lluna, espelmes, cassola, ferros rítmics, espases, pont, calaix, aigua tèrbola i riu esmolat que subsumeixen la funcionalitat significant que reben al grup estudiat els animalons: ací res no es perd, tot s’hi transforma.
 

Gaspar Jaén Urban

     D’aquest poeta molt nucleïtzat amb el nostre proposat grup a) i del seu Cadells de la fosca trencada (3i4, València, 1976) n’obtenim: aus, cavalls, coloms (3), oronella, ocell (3), medusa, gavina, peixos, serps, ànecs, conills, moixons, corsers. Del seu Les flors del bruc (Septimomiau, València, 1978), petit poemari interessant, obtenim alguns àngels disfressats de pirates-nois-flors. G. Jaén ha evolucionat també d’acord amb les fugides rimbaldianes del seu grup: a Cairell 2, 1980, hi ha mostres dels darrers poemes que ací anomenem indistintament poema-cos/poema-bloc (derivació rimbaldiana) com també en trobareu a Reduccions, núm. 7, Vic, 1979.
     Exemples (entre més de 30 fitxes!): «[...] badant les penombres, de matinada, / o teixir peixos resplendents damunt les cames / és omplir l’espai de cristall i gebre», p. 37-38; «es confongueren certesa i miratge / cavalcant daurats cavalls d’encís i joia / lluny de la mar», p. 43; «queien núvols com espases / a l’espai de la paret / tota remor de serps i boira», p. 45; «vaig fer flors blanques per tu / i esbarts de gavines et van néixer al ventre», p. 45; «que els batecs de la cambra / ja sabien que els conills de vellut / plorarien a mitja nit», p. 47; «amb cordills orbs l’esgarraran / els corsers vermells que trenquen l’alba», p. 55; «mai les gavines que ompliren els pits / engendrades pels cossos tremolencs / de bell nou no neixeran entre els llavis», p. 60; «ha emmudit el teu cos, ja plec o mentida, / ja cavall de neu amb àngels trencats», p. 61.
     Als poemes de Cairell 2 manté l’animalogia i l’angelística ja comentada: són una mostra interessant de la fugida cap al poema-cos semblant a Bonet, Navarro, Jàfer de Lívius Diamant, etc. Decididament aquest grup a) sap cap on va i què vol i què entén per això de fabricar poesia imaginativo-implicada en oposició als darrers textos poema-espai produïts pels poetes catalunyers de petja mallarmeana, com més avant tractarem d’explicar.
 

Marc Granell

     Amb aquest poeta els plantejaments inicials d’aquesta lectura animalística tornen a aixecar la gepa del mobydick inicial: l’objectivisme realista connota absència d’animalons? Bona pregunta i millor resposta: sí i no. És a dir: a la vora i al racó, i d’acord amb les mostres analitzades, sí. Però ocorre això amb tots els poetes? Sembla que no. Perquè hi ha poetes realistes de diverses maneres: els uns els dóna l’entema per l’objectologia, els altres per la selvologia, i, uns poquets, per l’animalogia quasi sempre paisatgística. I això sembla ésser tot.
     Granell al seu Camí llarg camí (3i4, València, 1977) ens ofereix: coloms, cucuts, ocells, unes formigues erotescents i un inert poltre (estri o aparell gimnàstic). A Refugi absent (El Mall, Barcelona, 1979) com a la petita mostra de Reduccions o a Notícia de la tribu (Septimomiau, València, 1978) manté la mateixa animalogia, amb algun que altre àngel i déus/déu: «llur silenci impossible de gesmirs / com un crit esclatant entre coloms», p. 29; «i arrossegat amb ella / els poltres, les barres, les dues paral·leles», p. 43; «i sentits / galop de formigues pel teu ventre», p. 43; «Així, creus que no existeixen / ni el vol ni el cucut», p. 69; «Cal jugar amb l’ocell nou / estrèpit vermell de la matinada», p. 67; «Renaixen de nou / coves sense cap / memòria de carícia / i els crits dels ocells / tanquen les finestres», p. 69. I aquests de Refugi absent: «Vénen de nou, i una angúnia / de boscos perduts ennuvola / aquest cos d’ocell solitari / fent-se argila o temperi. Seu.», p. 25; «El més fosc destí de l’ocell / naix / de l’aire pur paradís incomparable», p. 52.
     La seua poesia gira sobre el plànol meditatiu de la pròpia biografia i l’entorn social local o universal: es decanta per una poètica despullada de recursos retòrics, assuavida meditació, poemes curts i pren partida pel desvalgut, l’innocent massacrat o per la sentida afirmació d’ésser un amb el seu poble oprimit.
 

J. Fèlix Escudero

     Al seu Paraula de Miquel (3i4, València, 1977) podem acaçar: ocells, gavines, peixos, cavall, tigres, oronelles, voltor (eròtico-polític). Usualment, els animalons funcionen dintre el camp paisatgístic i l’eròtic amb un equilibri difícil de destriar. Escudero és un poeta dins la Naturalesa i hi capta la bestiola a l’estil dels poetes coneguts en aquest paper com objectivo-realistes: ull capturador animaló en la naturalesa. Normalment al seu poemari els animalons ja no viuen instal·lats dins la cambra màgica. El poeta contempla un món extern clos amb aquells objectes i animals que s’hi constitueixen com elements cosmosignificants. S’hi cosifiquen i prenen connotacions polítiques sovintejades.
     Alguns exemples: «com si les plomes dels ocells fossen papers / pintats a dit pel vol de la darrera ingenuïtat»; «tot i pensant que l’horitzó no tenia / llengua pròpia, que les gavines i els peixos ja en sabien prou, de goles solitàries», p. 16; «Ja estàs a vora mar, amb les gavines i els peixos de la teua part, la llengua de l’horitzó», p. 16; «Tinc aleshores una clara consciència de cavall presoner / i bufe i patege i em queixe», p. 28; «De sobte un altre cavall, inerm i reblert de misèria / s’acosta cap al mur i vol parlar», p. 28; «Per exemple, els ocells són criatures de déu / però el diable guaita a l’altra banda del mur», p. 45; «amb déu tan alt en el centre de la selva, / i tu tan baix, Miquel, beneint tigres», p. 45; «ens allunyà la professió de fosques oronelles / viant el balcó aquell, tan lleu, de l’odi», p. 49; «El brunzit de la pau / al llom de cavalls indefensos / la freda mortalla del discurs / embolicant les paraules», p. 60, entre pocs altres.
 

Fina Cardona

     Amb Plouen pigues (3i4, València, 1979) ompli l’espai poètic amb aquests animalons: granota, sirena (nou en la casa), peixos (volàtils), rates, arnes, cucs, i un superb llop erotescent. La poesia de Fina Cardona, plena de bombolletes i fràgil ingenuïtat, és evanescent i subtil: poemes breus i animalogia dosificada que surt de l’interior de les coses («disfressat» i «camuflat» són els suports dels seus animalons). «No sóc capaç / de trobar-me amb la bruixa nefasta disfressada de sirena / i beure el xarop diluït amb el perfum dels peixos volàtils», p. 17; «A tu primer: / llop de nit / a tu que dorms / al costat del sol», p. 24; «Ets tu, llop / el fill negre / de les estrelles», p. 24; «I vénen camuflats de cucs nocturns / tot els monstres de la fosca / inspirant-me la por més dolça de la nit», p. 41.
 

Eduard J. Verger

     És un poeta incògnita, amb escassos textos publicats on trobem un marcat gust per la retòrica de les matrius mètriques catalanes tradicionals (accent en la 4a i decasíl·labs). Va publicar uns poemes a Reduccions, núm. 3, estiu 77. És un dels poetes que marquen al País Valencià el retrobament amb la poesia d’encuny clàssic (Pérez Montaner també hi té algun poema, i sembla que M. Rodríguez Castelló tasta aquells pastissos). Només usa un animaló genèric i monosil·làbic: au. «[...] que no em diu res d’aquella joia: una au / molt lleu sembrà de pau esquerpes hores. / Deia el seu nom la teua meua veu», p. 16; «Cendra d’amor, se m’encendrà el silenci / d’aquell matí que el prim trinat de l’au / digué el meu nom i va comptar els segles / i em va delir, se m’encendrà la nit», p. 18.
     La seua poesia és pur text poètic on cada mot recolza l’anterior com un lleu castell de pauses i d’accents. A veure.
 

Dos poetes cara a cara: Ferran Cremades i Arlandis / Josep L. Seguí

     Acabem de subratllar el mot poetes perquè aquests dos productors de textos incidentalment i pel seu compte i aventura publicaven un volumet contraxapat: Al seu Paraula del vent i del foc (València, sense paginar, 1976) Cremades i Arlandis ens oferia una curta mostra de poemes on la nota predominant era la vasectomia del mot per tal de produir un nou mot mutilat i manxell que «significava» des de dins del text les continuades castracions i agressions a la llengua i al seu poble: sang no és un dels mots menys emprats. Considerem que ara també és poeta perquè els seus textos en prosa obtenen un ritme poètic i ric en transformacions textuals on la reiteració del lèxic és un recurs de retenció del mot perquè sembla que anem a perdre’l de vista: d’aquí la insistència a enxarxar-lo, a enxampar-lo i refer-lo/buidar-lo del significat per tal de donar-li un nou camp semàntic. Tocant l’afer animalístic empra una curta sèrie molt sovintejada entre els poetes suara estudiats: peixos, gavines, ocells, grills, cérvol, i un antediluvià plural: dinosaures. Unes breus mostres: «Suïcidi / sinistre / a la / finestra / del peix», s. p.; «Ja no / sabem / si som / homes, / peixos, / gavines, / oronelles, / vent», s. p.; «ningú ha / esguardat / encara / la carn / morta / dels déus / baix / aquest / cel / de dino- / saures». La seua poesia d’aleshores esdevenia destrucció del mot i experimentalisme mallarmeà (jugar amb l’espai del text poètic, com després tractarem de formular).
     Cossos / espai, de J. L. Seguí no se n’amaga de dir que el poema es fa dins un espai cos-poema: significància espacial. I això ho tracta de realitzar jugant amb els marges de l’espai mallarmeà situant el text amb enquadraments que reben un nou significat. Pel que fa als animalons, hi trobem una minva sensible però els emprats ho són d’una violència emblemàtica com el tigre; d’altres com els peixos, i els ocells genèrics. Són textos interessants des del punt d’albir del psiquisme hidratant, venusíac i eròtic. Un vers que no podem estar-nos d’anotar: «Ta pell tes curts cabells / ton esguard fred / com la mateixa mecànica / de la mar», s. p., que recorda aquell «el mar tiene su mecànica como el amor sus símbolos» de Gimferrer, esdevé una visió de l’ésser estimat transformat en peix descrit, connotat. «El somriure nu / peixos o llàgrimes / o petjades de mirades solquen / tes llavis», s. p.; «"tu" de peixos / sexe d’escuma / escuma de tigre / ungles de roig / o d’argent o de fred o despull / ull de tigre / tigre / escuma / d’argent / de roig / o sexe / de tigre», s. p.: un exemple de les transformacions dins el mateix text.
 

Manolo Rodríguez Castelló

     Amb Ciutat del tràngol (3i4, València, 1979) es donava a conéixer aquest joveníssim poeta. Representa una certa ruptura amb allò que s’anava premiant als Octubre/Estellés. Torna un cert biografisme i una vertiginosa minva del zoològic. Poeta de versos bonics i gran declamador de poemes, R. Castelló, segons sembla per la darrera producció, és el poeta que recorre novament als esquemes i matrius d’encuny tradicional. Lèxic selecte i dicció audible ben construïda. En aquest poemari trobem pocs animalons: Castelló acostuma d’usar un lèxic abstracte, poc cosificat, amb poca selvologia ni objectologia. Tot aquell aparell animalístic estudiat ací esdevé manta vegada substituït per parts del cos humà: palpebres, budells, «els nostres membres», «els ulls incrèduls», etc. La tematologia sembla centrar-se en la presa de consciència davant l’opressió i la impotència, certs trets que l’acostarien a un possible realisme si fa no fa. Els darrers poemes recerquen altres cantons de la poematització: trobem que ha guanyat el quefer poètic.
     Un parell d’exemples trobats: «[...] o dessagnar la vella esfinx / potser ens caldran espases», p. 33; «com ocells porucs en estrepitosa / desbandada vers enlloc», p. 47, que és el segon membre de la comparació: «la gran torxa que, enlairada, / farà lliscar la llum / com ocells...». Si tot s’ha de dir, vet ací: aquest poemari sembla que fou una troballa d’aquell realisme amb imaginació que no havia quallat al País Valencià. Un aspecte que interessa prou és que amb aquest retrobem l’experimentalisme mallarmeà  però prou tímid.
 

Jaume Pérez Montaner

     Havíem dit que aquest poeta es presenta com el més equilibrat en textos d’animalogia sector polític, animalogia erotescent a partir del breu recull Deu poemes (Septimomiau, València, 1978, núm. 1 amb el nom inicial de Gallocrisis, nom de la revista oriolana de Ramón Sijé, de la qual Neruda digué a Miguel Hernández i Gilabert: «Escribes en esa revista que huele a cera y sacristía». De res, concos). No podem reproduir un estudi nostre sobre Montaner (25 pàgines) però sí que direm que és un poeta força interessant, estudiat també per Josep Iborra a Reduccions. La seua poesia té l’encant d’aquell que evoluciona a temps. Fou un realista amb una animalogia sistematitzada envejable. Ha produït un preciós poema («Temps aturat») que marca les noves provatures, però sempre ha emprat un zoològic interessant i un aparell retòric i de mecanismes d’expressivitat força variats. Els animalets que pul·lulen als seus poemes van des de les abelles i els llops fins els corbs, els ocells, «el cérvol dolç que puja al cim de les colines», gossos, cabra, papallones...: «contar les papallones del teu somni», p. 4; «i el sabor trist que em puja fins la gola / ocells blancs terra seca», p. 4; «ocells d’ales tèrboles». A veure. Perquè el seu Adveniment de l’odi (3i4, València, 1977) és el llibre més interessant d’un realisme valencià i, si més no, el de major complexitat estructural. Interessant, és clar.
 

Josep Palomero

     Sobre l’any 75 Palomero hagué una miniqüestió polèmica amb Amadeu Fabregat: no anà l’afer més enllà d’una untada de mostaza, lleu i un xic esclafitonera. A la presentació del seu Innocents de pagana decadència (3i4, València, 1978) ens assabenta habilidosament de les característiques del llibre. El «pro libro matheriaque sua» és divertit. Diu: «No és ni barroc ni formalista», que ben analitzat vol dir que ho és a bastament. Versos quilomètrics amb «connexions amb Homer, Horaci, Empèdocles, Catul..., i molts esborranys», p. 8. No hi anomena les lectures dels llavors omnipresents Bonet-Navarro-Jàfer. Però açò és la hidràulica maleïda que volíem defugir... L’animalogia d’aquest llibre produït «al llarg d’alguns mesos de l’any 1975, sobre la base d’anotacions anteriors» és devessallàtica (sic, please!: no tingueu por als neologismes com els nostres poetes). N’hem fitxat d’exemples a tiri-baldiri, a balquena i a betzem: més de quaranta: exactament quaranta-un exemples. El lector ens dispensarà: s’ho val la pena perquè Palomero a més a més d’un superabundant lèxic seleccionat mostra massa facilitat per al vers llarg i això fa que es perda l’alè més de sis vegades. La seua animalogia, prou abundant, sol solcar tots els camps haguts i per haver: paisatgístics: intern i extern; quotidians, emblemàtics, realistes, polítics, etc. Ara bé: és prou difícil de trobar algun exemple on funcionen dins el camp erotescent. Per exemple: «Sovint pesco cullerots amb mans de fusta caço grills», p. 15; «Som inventors / del fals secret dels gats», p. 15; «Les beates et cobriran el crani amb / vels d’estampades papallones», p. 23 (on la denotació no cal ni comentar-la); «[...] quan els arbres esdevenen blancs, i engoleixen / els corbs saliva. Malgrat el marfil de les llengües, / africanes lleones imiten natura», p. 25; «Vora l’emparrat on enlairen goigs les caderneres / tallen els carnissers dels bous costelles i ronyons», p. 27; «i li passava la plana de la mà pel vellut / de caragols marins, el nacre de les cuixes», p. 29. «Desapareixo al passeig marítim, a la pèrgola florida / acariciant docilitats de caragols sense corfa, / sonalles de pudor», p. 47: on sembla que hi ha certa mena d’erotescència l’encant i el miratge de la qual s’arrela en l’ambigüitat dels famosos caragols que arrosseguem per aquesta cantonada des del temps d’El procés de les olives.
     Trobem un gran descriptivisme, anecdotisme i ampul·lositat musical exasperades. Els animalons quasi sempre són allò que eren abans d’ingressar dintre el text poètic.
 

Carmelina Sànchez-Cutillas

     No estaria gens bé acabar aquesta al·lucinant cacera d’animalets poemàtics sense fer una referència a aquesta escriptora. Amb el seu Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (3i4, València, 1976). Llibre que ha passat sense pena ni glòria com tantes vegades ocorre. Pel que fa a la present mampresa és d’una sorprenent capacitat zoològica fascinant. I respecte de la selvologia i l’objectologia, ni comentar-ho. Llibre estrany i escrit en allò que qualsevol dia anem a discutir llargament: prosa poètica / vers lliure: (consulteu Mètrica catalana de Salvador Oliva, Edicions dels Quaderns Crema, 1980, p. 12, Barcelona). Aquest text de Carmelina s’aixeca a les voretes de la murada de l’espai limitual (sic) que ha anat derivant-se’n dels darrers poemes-bloc (poiesírrema, que després en direm) de Rimbaud. Llibre poemàtic i excel·lent al nostre parer i que es veu que els nostres incauts poetes no han sabut pair o què. L’abundosa animalogia frega tots els camps: mitològico-orientals, bíblics, egiptològics, asteques i qui sap-lo. Uns exemples per tal de fer bocagana: «Cavalcarem sobre el tàlem de la mort quan els fanals de la nau d’Osiris ens criden des del riu...», p. 11; «Cercarem urani sota la pell de l’home quan la ploma blanca del cigne accepte que el Cavaller del llac, li escriga un bell poema a Ginebra regina dels alguers», p. 23; «Cavalls negres han posat setge a la follia dels sediciosos, i el bou sagrat rep l’ofrena d’un efebus tricèfal», p. 31; «Crec que serà com sobrevolar la ionosfera —regne del llamp i de les ignorades. [...] Ara voldria ésser un auriga per a fuetejar llegendàriament la nit i els cavalls de la por, però primer em trauré la daga que viu com un paràsit estrany dins la meua ànima... i quan el món s’omplirà de velles remors i de llum grisa, assistiré al meu propi naufragi i a la mort del plàncton», p. 45; «Ara, jo sé que l’Esfinx —hermètica i daurada— pren el sol a la vora de la tanca dels camells, i que les mòmies sagrades tenen una flor de lotus dins del pit», p. 63. I aquest: «Tu vindràs a nosaltres, ocell negre i petit, que has niat els presagis a la gàrgola trista», p. 25, entre altres. Cal llegir i assimilar bé aquests jeroglífics tan interessants.
 

Ausiàs Marc

     I bé: què amb l’avi Ausiàs Marc? Perquè un clàssic viu o immortal no se cita per tal de fer bonic. Aquest poeta sembla que està reguanyant espai entre les «poètiques» a l’ús. També sembla que la lectura ausiasmarquiana a través de certs poemes de Vicent Andrés Estellés ha anat fent buba entre els recents poetes. Hi ha detectada una marca o segell de la casa A. M.
     Per a la mostra d’animalogia ausiasmarquiana hem emprat la manejable antologia de Joan Fuster (Ausias March, antologia poètica a cura de, Sèrie «La Unitat», núm. 43, 3i4, València, 1979, 2a ed.) per dues raons: ens cau més simpàtica i manejable i perquè el material recollit i sistematitzat acompleix els pressupòsits d’aquest treball. Així, doncs, l’avi Marc d’alta recordació i amb una estàtua a la ciutat de Gandia i un cinema al seu nom a Beniarjó —si és que encara funcionava avui dia— ens ofereix una respectable animalogia tan moderna i actual com allunyat ens és en el temps.
     Vet ací l’esplèndid parc: verme, peix, lleons, llop, renard, buitre (voltor en versió fusteriana), ocell, fènix, taur (brau segons nosaltres...), cervo (1), vespa..., que per a ésser un temps tan poquet «simbolista» sembla que va de debò.
     L’avi Marc empra l’animalogia en el sentit significant d’allò que en diuen els saberuts de la «crítica»: animals emblemàtics i també al·legòrics. Passem d’aquesta qüestió. El bo del cas és que el parc A. S. zoològic segons hem sabut entendre, ofereix un ús significant prou concret: els animals quasi sempre sovintegen en poemes d’amor però no en els poemes «metafísics» (ja en sabeu de la dèria que la catalanofonia presenta «contra» la metafísica). O també discursius sobre l’amor a Déu —el «Déu» de l’avi Marc, és clar. N’hi empra amb una clara funció simbòlica i biològica amb el següent quadre: verme/verm: absència, acció = gastar, rompre, destruir, enderrocar; llop i renard: identificadors de l’«amor baix, material»: literalment «apetit brutal» = eròtic (ja en sabeu: les cosetes de l’avi Marc). Amb una funció emblemàtica: buitre (voltor) emprat en el sentit directe del mite de Prometeu. Però vet aquí que cervo (1) («ferit desig d’aigua») esdevé dintre el poema desig d’ésser davant l’amada (= font). Preciós, no trobeu, aquest avi Marc?
     Però deixem les floridures i mostrem alguns exemples, que la tela i el sendal ja són venuts des de temps: «Plena de seny, quan l’amor és molt vella / absença és lo verme que la gasta», p. 16; «Menys que lo peix és en lo bosc trobat / e los lleons dins l’aigua han llur sojorn / la mia amor per null temps pendrà torn», p. 18; «dient que el cos, ab sa complexió, / ha tal amor com un llop o renard / que llur poder d’amor és limitat, / car no és pus que apetit brutal», p. 26; (què tal amb aquell «com», i els «o»...?) «Cervo ferit no desija la font / aitant com io ésser a vós present; / al gran repòs de mon contentament / passar no pusc sinó per aquest pont», p. 104; «lo qui no tem del fort lleó les ungles / molt menys tembrà lo fibló de la vespa», p. 134. I el pare d’aquesta aproximació a l’animalogia: «Sí com lo taur que va fuit pel desert / quan és sobrat per son semblant qui el força / ne torna mai fins que ha cobrada força / per destruir aquell qui l’ha desert», p. 56, que paga totes les suors d’aquesta paperassa. (Per a l’estudi de tot el zoològic de l’avi Marc: Poesies d’Ausiàs Marc, edició de Pere Bohigas, E. N. C., Barcelona, 1952-1959, en cinc volums). A manar, cavallers.