Josep LOZANO, Crim de Germania, Eliseu Climent editor, València, 1980.

     Un acte moral —de pensament—, amb l’alè de l’esperit de la revolta, va teixint els tapissos que configuren Crim de Germania. L’escriptura de Lozano es cenyeix a una cronologia ben determinada: el màxim de fets i esdeveniments, dates i personatges reals, molts d’ells desconeguts encara per una majoria, la reivindicació dels quals ens duu a una recuperació nacional de la nostra història, mostrant-se aquí l’escriptor com instrument ideològic, mogut per la necessitat, mab la funció de comunicar o expressar, significant un sentit concret de la història: l’obra escrita amb un interés didàctico-polític: «Una lliçó d’història». On a banda dels grans personatges històrics i de les dates significatives apareixen elements quotidians: la història senzilla de les receptes culinàries, dels vestits i de les llepolies de l’època.
     Aquest sentit estricte de l’Història es confon amb la història com a ficció, com narració inventada, és a dir, una escriptura configurada de cossos textuals de formes dissemblants, compassats, però, pel moviment d’un llenguatge preciosista que és esperit unificador, una escriptura de belles aparences, les quals ens descobreixen i ens amaguen el món de la mort i el món de l’amor: històries confabulades de fantasmes, de quimeres, de sang, de malsons, on es fan evidents escenes i vivències del nostre temps present, mostrant-se aquí l’escriptor com creador, mogut per la llibertat, essència neutra de l’escriptura, l’obra escrita amb un interés merament formal: «(Una lliçó d’història) sense prescindir de fer literatura».
     D’aquesta manera la seua escriptura aleteja sobre els símbols, la decoració de les paraules —elocucions i lèxic que es converteixen en art— i les imatges literàries, presentant-nos un llenguatge abstret de la literatura universal —amb les seues diferents tradicions—: la història dels signes: el banquet de na Úrsula Germana de Foix: la por, l’obsessió de la mort, els ois insuportables i les ganes de perbocar: banquet de la mort, banquet de moscardes i de podridura. Escenes d’ordre i desordre. La dialèctica del poder i la transgressió dels furs.
     La desesperança de Vicent Peris: «engolí la poca saliva que li quedava». La sang vessada com protagonista d’un ritual que és en si mateix una forma, encara que sumptuosament abillada, transparent, amb la possibilitat de transcendir a la nostra història personal.
     Un text ric que ens ofereix la projecció de belles escenes, acolorides per la seua forma, les quals ens reflecteixen en conjunt el somni de la Història —el País de Cucanya, la terra lliiure i abundosa— i la seua esclavitud, testimoniant les ferides de la llibertat, l’amor carnal, l’eròtica de la mort, la passió del poder i la fe del cel catòlic, l’heretgia i la foguera, la lluita de classes i les solucions polítiques: la violència i la repressió com únics bons sistemes de governament/la necessitat del programa «panem et circenses» per tal de guanyar-se la simpatia perduda.
     Vet aquí la clau de l’obra de Lozano: la tragèdia del somni i la realitat, del poder i la mort. Al mite de l’Encobert, vora la retòrica dels sermons que ens porten la salvació, trobem el cap tallat del dit jueu fent una gran rialla davant els jutges. Tot al llarg de l’obra, on la frescor i l’exuberància de la forma ens remet a l’acte —moral?— del llenguatge, recollint en aquest arbre els fruits de la nostra tradició: eixa prosa —anomenada valenciana— del segle d’or: l’escriptura oratòria i alhora col·loquial, el català retòric i ampul·lós de Roís de Corella, l’artificiositat graciosa i alhora crua de Jaume Roig, l’estil nítid i bell, ple de matisos, on conviuen les expressions solemnes i els refranys grollers: la desimboltura i elegància naturals de Joanot Martorell.
     Un text, doncs, d’una agilitat i frescor meravelloses front a la lectura/reescriptura, àdhuc en els moments històrics més accentuats. Un text que pretén ésser convincent mitjançant documents, epístoles, etc., al fons del qual trobem, però, el dubte: realitat històrica-ficció literària. El mateix Lozano, amb la conversa, ens dóna la referència bibliogràfica de La invención de Morel, de Bioy Casares: «jugar amb les notes al peu de la pàgina i el text superior (original): crear el sentit convincent del text».
     Una obra textual d’una configuració molt oberta, un ventall de transparències que es desplega i es plega, donant alé a una ambigüitat admirable, on el pamflet polític —l’escriptor al va-i-vé de l’escepticisme de la dissidència i l’esperança de la militància— conviu amb les cartes d’amor, brodades amb una sensibilitat que ens recorda la universalitat dels texts bíblics i de l’Alcorà: «La mort de Vicent Peris» i «Lletres a l’absent», respectivament.
     Una obra escrita amb una intenció que va més enllà del llenguatge: la presència d’unes reflexions que són claus per a obrir portes. Reflexions escrites amb el desig de retrobar llibertats perdudes. Reflexions escrites no per «espaiar la malenconia», escrites en hores de treball i en hores cisades a les hores d’oci.
     Vull expressar el meu goig davant l’obra de Lozano, per tot el que comporta el seu text al si de la nostra literatura actual, i per aqueixa voluntat de col·laboració —no de poder— que es veu reflectida a la seua obra: reivindicació de la justícia popular, defensa de les diferents ètnies, homenatge a la sodomia...
     Les naus de la seua escriptura han guanyat el port de la nostra reconeixença i admiració.