Una de les qüestions més interessants del fenomen de l’escriptura i del seu estudi és el de la relació entre els elements «biogràfics» —tot entenent aquest mot en un sentit força ampli i més aproximat al de vivencial— i l’obra literària. Que tot escriptor té una òptica personal, que reflecteix uns problemes que el feren d’aprop, que, en una paraula, escriu sobre ell mateix és un fet sobre el que no cal insistir i que ningú no dubtarà de la seva relativa validesa. Emperò un estudi de casos concrets en què es reveli la relació íntima d’escriptura-vida pens que és molt important perquè, si bé no ens mostrarà en què consisteix la literatura —problema gairebé «escolàstic»—, sí ens pot donar les claus del com d’aquesta. I conèixer el com, en la societat d’avui, és d’una major importància. Una crítica descriptiva dels mecanismes (no m’atrevesc a dir «psicològics») literaris pot donar nova llum sobre moltes de les preguntes i «espais en blanc» que té plantejats la història de la nostra literatura. Supòs que el problema és més complex quan ens centram en la literatura antiga, on les clarícies sobre la personalitat de l’escriptor són molt sovint poc abundants o nul·les. Per això, una crítica que torni a «juxtaposar» «vida» i «text literari», tot reintegrant-los en una unitat originària, ha d’ésser necessàriament productiva. Aquest tipus d’investigació no rebutja cap altre mètode d’enfrontament amb el text, si bé potser no és compatible amb algun d’ells.
     Intentaré fer quelcom com el que he exposat en les ratlles anteriors amb un escriptor de la nostra llengua: Baltasar Porcel.¹  Abans de començar, per raons pràctiques, esbossaré una classificació de les obres narratives del nostre autor. Englobaré sota mateixos grups novel·les i narracions, perquè crec que en algun dels casos resultaria difícil fer una explicació coherent i sòlida de quina ha estat la causa de la presentació d’un llibre en un o altre gènere. Un punt de vista vàlid, i en relació amb el tema que ací estudiam, per a la classificació de les obres narratives de Porcel és el dels protagonistes. Així, podem distingir dos grups distints d’obres:
     A) Aquelles en què el personatge és una col·lectivitat o un grup (La lluna i el «Cala Llamp» i Els argonautes) o una pluralitat d’éssers humans units per uns lligams molt febles, com poden ésser el lloc o la genealogia familiar (Difunts sota els ametllers en flor, Crònica d’atabalades navegacions i Cavalls cap a la fosca).
     B) Aquelles novel·les en què hi ha un personatge central sobre el que recau tot el pes de la narració i de l’acció (Solnegre i Els escorpins).
     És curiós el predomini del primer tipus d’obres, i més en les darreres etapes de la producció de Porcel, que potser es deu a la seva actitud vitalista i a una major capacitat per a la narració pròpiament dita més que no pas per a l’anàlisi psicològica. Naturalment, el modus d’aparició d’elements autobiogràfics en una o altra narrativa difereix substancialment. El tipus B permet una relació entre autor i text molt més directa. Ho veurem, centrant-nos sobretot en Solnegre. El tipus A, en canvi, manifesta el caràcter autobiogràfic més que res en el fet de l’espai.
 

Solnegre o l’autobiografia

     L’element autobiogràfic és una de les característiques més acusades sobretot de les primeres obres. Solnegre és, almenys en una considerable proporció, una autobiografia, naturalment amb nombroses modificacions que sols tenen com a finalitat l’adaptació del magma d’experiències al fet literari. En un principi Porcel vol descriure el seu poble, Andratx (i la seva adolescència), que es caracteritza pel ruralisme i el costumisme, també presents al primer Porcel. En les obres posteriors perdurarà el marc real d’Andratx, malgrat els fets i els personatges siguin molt més irreals.
     El caràcter autobiogràfic de Solnegre és subratllat per la narració en primera persona. Es tracta d’un llibre en què l’autor vol dir moltes de coses, i això resulta potenciat per la forma narrativa emprada. La primera persona possibilita al narrador l’exposició directa del seu pensament: el que pensa l’autor és el que el protagonista creu. Endemés, empra un recurs que encara facilita molt més això: la intercalació d’un epistolari dintre de la novel·la. Les cartes de Marc, el protagonista, adreçades a la seva amant, Maria, li ofereixen la situació apropiada per a l’exposició directa de la seva manera de pensar.
     En segon lloc, els fets autobiogràfics inclosos a Solnegre els podríem investigar a dos nivells distints: el d’aquelles vivències pròpies que apareixen tal com foren en la realitat; i el d’aquelles que sols estan relacionades amb les seves idees, és a dir, accions fictícies que serveixen de suport per a l’expressió d’idees vertaderes.
     A Solnegre trobam paral·lelismes ocasionals entre la vida del personatge principal i la de l’autor. Porcel, com Marc, prové d’una família de mariners i propietaris rurals, de «senyors» de poble. Tota la infància i joventut del protagonista estan calcades de la infància i joventut de l’autor. És un món perdut, però feliç, que vol recobrar mitjançant el mètode prustià del record i l’escriptura. El tema també apareix a Els escorpins i a Cavalls cap a la fosca.
     Acabats els estudis primaris, sabem que Baltasar Porcel va marxar a ciutat de Mallorca per estudiar comerç. Els records de Marc dels carrers de la capital i, en general, de la seva estada aquí són autobiogràfics. Nogensmenys, també hi ha canvis, molt propis del fet de bocar l’experiència en el paper. Així, per exemple, el protagonista estudia d’advocat, i no comerç. Porcel ens revela els seus autors preferits, quan recorda els llibres que comprava:

Solien ésser de Palacio Valdés, de Pereda, de Turguèniev, de Paul Bourget, de Sienkiewicz, de Juli Verne, de Miquel dels Sants Oliver, de Salvador Galmés...²

     Aquesta barreja de noms sense cap criteri coherent és un indici del tipus de cultura que el nostre autor posseïa en aquell temps. Altres fets que ens relata també poden tenir molt d’autobiogràfic, com és el cas de l’episodi del servei militar. Però des del capítol setzè Solnegre va perdent el caràcter autobiogràfic i adquireix molts més elements ficticis.
     Aquestes coincidències són fruit del fet que el llibre sigui una mirada introspectiva del personatge en la seva vida. Marc analitza el seu passat, tot cercant una positura definitiva per al futur. I el seu passat està substancialment lligat a la seva terra i als homes d’aquesta. Els paral·lelismes «biogràfics» entre Marc i Porcel són producte d’una afinitat més general entre ambdós: la ideològica. Des d’aquest punt de vista, s’identifiquen plenament. Solnegre és una novel·la tan personal perquè és el resultat d’una crisi espiritual, «típica —com diu Gimferrer— d’un ampli sector de la seva generació»,³  entre 1954 i 1957. A Els escorpins també crec que hi trobaríem molts d’elements propis d’aquesta crisi. Aquí hi ha un rebuig de la formació religiosa, rígida i obscurantista. El caràcter autobiogràfic s’atenua en la resta de les novel·les i contes, però mai no s’esbrava del tot.
     Hem d’assenyalar la gran diferència «psicològica» entre el Baltasar Porcel dels primers llibres i el dels actuals. S’ha vist una semblança entre el primerenc escriptor andritxol i el protagonista d’algunes novel·les de Llorenç Villalonga. Pere Gimferrer ens el descriu d’aquesta manera:

Avui en diríem un contestatari: jove, inquiet, angoixat, i, alhora, capaç de lliurar-se a l’acció amb joia frenètica, lector de Sartre i Camus i adepte —les seves cròniques i ressenyes d’aleshores ho demostren bé— d’allò que anomenaven la «literatura engatjada». En un mot: un legítim enfant du siècle, no un hussard, ans bé un cadell de Saint-Germain-des-Prés i de la postguerra peninsular.⁴

El món mític d’Andratx

     Com he dit abans, l’altre aspecte íntimament lligat al fet biogràfic és el de l’espai. El decorat, el poble mariner i camperol d’Andratx, apareix a totes les obres. Els noms de les terres andritxoles tenen una funció molt important en totes les seves narracions. Ens són presentats amb els seus topònims vertaders: Sa Coma Freda, la Trapa, Sant Telm, l’illa de Sa Dragonera, etc. S’ha parlat del món mític de Porcel. Com tants escriptors, ell també centra les diferents accions en un eix comú, la concretíssima localització geogràfica, que uneix i posa en un mateix pla totes les narracions.
     En el cas de Solnegre, on el nom del poble s’ha disfressat amb el que dóna títol a la novel·la, no hi ha cap dubte que es tracta del mateix poble: els noms de muntanyes, valls, etc., no han estat transtocats; únicament s’ha canviat el topònim de la localitat.
     Però Andratx, a diferència del comtat de Yoknapatawpha, de Faulkner, o de Macondo, de García Márquez, no és una vila feta per acumulació de trets d’altres, una vila creada idealment, sinó un poble de veres. No vol dir això que tot el que Porcel conti sigui veritat, ni que tot el que conta i és veritat sigui d’Andratx; però sí que hi ha moltes de coincidències i que les novel·les reflecteixen aspectes molt concrets (el món mariner, el turisme, el contraban, etc.) d’aquest vilatge. L’Andratx literari de Porcel és real i fictici alhora. Es barregen elements de procedència diversa i es converteixen en un món propi de l’autor, com ell mateix ens diu:
 

...el cas és que recordo uns hiverns molt plujosos, de quan era nen, i els pagesos ho diuen, que abans plovia més. D’altra banda, jo visc a Vallvidrera, on, com a lloc de muntanya, plou sovint, a l’hivern, i hi ha boira i humitat... I no visc a Andratx, i fins i tot, quan hi sóc no visc al poble, sinó a la finca rural del meu pare, a la muntanya, vora al mar. Llavors és Andratx qui viu en mi: al meu cervell, al meu record, al meu subconscient, i s’ha anat convertint en un poble que difereix força del real, i que suposo que es va transformant i retintant a mesura que jo canvio.⁶

     Pens que l’elecció d’Andratx com a escenari de les seves històries ve determinat per la seva infància. L’Andratx de Porcel és un món de llegenda infantil, de pirates i mariners aventurers, en gran part. La infància, món perdut que cal recobrar, és reinventada per l’escriptura i, potser, fins i tot, millorada. Nogensmenys, Porcel és un escriptor realista. «Realisme» no pas decimonònic o anacrònic, sinó viu, tot inscrivint-se en la línia de la narrativa de postguerra (i, en un primer moment, del neorealisme italià). Participa de la renovació i la violència d’aquella i en alguns pocs moments s’acosta al behaviorisme, però mai tancant-se en unes fórmules rígides o en unes estructures empresonadores de la vitalitat que vol comunicar. En quant als temes mariners i als homes d’acció, direm que participen del caràcter autobiogràfic en tant que formen part del món mític que ell vol retratar i són trets de la realitat observada o de l’interior mateix de Porcel.
     A Cavalls cap a la fosca també hi ha molts d’elements personals. La referència al seu llibre Els xuetes, en la pàgina 196, suposa la introducció d’un contundent fet real-autobiogràfic en la història i implica la identitat personatge-narrador-autor. Les referències a la seva infància, a l’àvia (que ja apareix a Solnegre), també poden tenir una base real, un poc transformada després. El mateix Porcel ens ha confessat respecte a aquesta novel·la:

—Hi ha coses personals, sí. Moltes. En efecte, l’al·lot aficat en l’apartament parisenc de la Boucherie, som jo. L’al·lota va existir, malgrat aquells dos gelats barrocs, colorits gelats amb whisky [...]. La família és meva i no és meva. Els edificis són distints.⁷

     Podríem trobar altres exemples en les obres no citades. La veritat és que algun dels fets narrats a Crònica... o a Difunts..., per exemple, podrien ésser ben bé reals. Porcel mescla, canvia, transforma, copia i inventa la realitat en una operació completament nova i creativa.
 

     1. Baltasar Porcel i Pujol va néixer el 13 de març de 1937, durant la Guerra Civil, a Andratx. És un escriptor que ha conegut l’èxit gairebé des del principi de la seva activitat literària. Estudià Comerç a ciutat de Mallorca, però prompte començà a fer publicacions en periòdics i revistes de la província. Les seves primeres narracions foren en castellà, però en 1956 ja publicà el primer conte en català, titulat «L’odi». Quan realment comença la seva carrera literària és en 1959, guanyant el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb la peça Els condemnats. Aquest mateix any publicà el conte «Els penjats», i, més tard, «La lluna feliç», ambdós recollits a Crònica d’atabalades navegacions. En 1960 tornà a guanyar el Premi Ciutat de Palma, aquesta vegada de Novel·la, amb Solnegre. Aquest mateix any es traslladà a Barcelona, on resideix actualment, amb algunes temporades a Andratx. Com a periodista en 1963 començà a col·laborar a Serra d’Or, i, en 1966, a Destino, La Vanguardia, etcètera. És interessant la seva tasca com a viatger i assagista. Obtingué el premi Espejo de España (1978) pel seu assaig La revuelta permanente. Els seus llibres de viatges (China: una revolución en pie, Camins i ombres) li han proporcionat una fama merescuda.
     Com autor literari destaquen els llibres de narrativa, que per ordre de publicació són els següents: Solnegre (1961), La lluna i el «Cala Llamp» (1963), Els escorpins (1965), Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flor (1970), Crònica d’atabalades navegacions (1971), Cavalls cap a la fosca (1975), Reivindicació de la vídua Txing (1979) i Les pomes d’or (1980). També ha escrit teatre, reunit en un volum en 1965 sota el mateix títol de Teatre.     
     2. Solnegre. Antologia Catalana, 68. Edicions 62, Barcelona, 1973, pàg. 61.   
     3. Pere GIMFERRER, «Pròleg» a Solnegre, ed. cit., pàg. 5.    
     4. Op. cit., pàg. 6.     
     5. Llorenç VILLALONGA, «Pròleg» a Els condemnats, de B. P., Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1959, pàg. 7-17.     
     6. Francesc CASTELLS, «Baltasar Porcel, premi Bertrana» (entrevista), Serra d’Or, juliol, 1975, pàg. 19-20.     
     7. J. DE MONTINI, «Los "Caballos" de Baltasar Porcel. Historia de una estirpe mallorquina con el Papa Luna dentro», Baleares (Mallorca), diumenge 8 d’abril de 1977.