«No t’acaba de fer el pes, Mahler...»
     Ben bé, encara no sé com va succeir la història. Tampoc no té gaire importància escatir-ho, voler-ne saber les conseqüències posteriors o, si més no, investigar per què les coses —aquell encontre— succeïren realment i no foren un somni de nostàlgia, d’escriptor madur amb els primers fils argentats a la barba.
     Quan hom és un infant, és possible d’imaginar un miracle cada dia, una aventura sobtada que pot fer canviar, malgrat que sigui per uns minuts, l’existència que transcorre sempre excessivament lenta i quasi sense emocions. Però ara...
     «Mahler, meravellós Mahler, diabòlic Mahler, que fas néixer el sexe a cadascuna de les cèl·lules... Has dit, Mahler...?»
     Tornava a casa. Era una nit com qualsevol altra, inventada per les fosques, com quasi tots els vespres que l’estiu fa imprecisos. Havia baixat a la ciutat —aleshores vivia als afores, en una casa amb jardí— per dipositar a Correus la meva col·laboració setmanal; maquinalment, amb l’avorriment que caracteritza els meus gestos de conductor poc agosarat, havia fet el trajecte que sabia de cor. Semàfors, passos de vianants, discs de prohibició, carrers silenciosos... Vaig mirar l’hora: només eren les onze, lentament les onze. Això volia dir que encara quedaven hores de calor i que a casa m’esperaven una ampolla a mig buidar de Johnny Walker i un llibre de Günter Grass sobre la taula del jardí, que no em feia gaire il·lusió de fullejar.
     Vaig mirar per la finestreta del cotxe, discretament, com a punt d’aglapir la babaiana de la cuca de ruda, i la nit era com sempre, efectivament: cases fosques, fanals de llum estantissa, la plaça d’Espanya, el solar fantasmal de les Estacions, i jo que des de feia anys ja no tenia sota el meu llit l’orinal protector per als pixats eventuals dels somnis d’infant.
     «Mahler, saps? Gairebé se m’augmenta el flux preliminar...»
     Se’m feia difícil d’acceptar que fos real l’aparença exterior, més enllà de la finestreta del cotxe, un sis-cents atrotinat, a punt d’esdevenir cadàver històric. Conduir d’adormit és un dels plaers que no acabes mai d’aconseguir, ni tan sols després d’acostumar-te a fer l’amor o a arribar a l’orgasme amb els ulls clucs, a fi de deixar de banda les nostàlgies petit-burgeses. ¿I qui no et diu que l’orgasme no és part integrant del teu romanticisme frustrat?, pensava. El mateix que un cafè a mitjanit, que un Camel sense filtre, que un vas d’aigua gelada i que la marca dels dits sobre el cristall entelat.
     Devia fer cara inexpressiva. Aquella que em surt quan vull deixar més enllà de les pipelles el món subtil dels desconcerts, que, minut per minut, esdevé menys atractiu. Feia uns segons, el temps d’aturar-me —forçosament, és clar— al semàfor, canviar de marxa, segona-punt mort-primera, i tornar arrencar; feia uns segons, que eren lentament les onze d’un vespre tèbiament avorrit.
     Als cinemes feia més de mitja hora que havien començat la darrera sessió.
     A l’esquerra, un cent-trenta-tres groc carbassat. L’entreveia de reüll. Hi havia una senyoreta. Em semblà jove, encara que la màquina converteix el conductor en una peça insignificant de l’aparell i, en conseqüència, l’edat passi a esser un terme inconcret. M’havia semblat que somreia peresosament i que els llavis eren com de gel (una premonició que, llavors, a l’hora de la mort del somriure sense punt ni precisió matemàtica, havia de resultar exacta).
     Li vaig cedir el pas, gràcies, aquesta amabilitat vell estil, no del tot desinteressada, arrencà, mà enlaire, em saludà, gratitud, i l’àmplia avinguda a les fosques se’ns obrí per a un destí incert.
     «He de dir-te... et dic, Mahler, trapezista entre els mugrons erectes que el desig m’enfosqueix...»
     (En podria escriure una novel·la, una llarga novel·la anàrquica i desesperada, dels segons que justament no he viscut).
     L’asfalt neixia a la claror dels focus. Tota la resta, jo mateix, amb la camisa suada i els pèls de la pitera enrevoltillats per una maror de baf estiuenc, era pura ficció voluntària de la covardia d’un sexe rigorosament estilitzat. Els gladiols rosa, pàl·lids entre els brots de mata, m’esperaven a l’estudiet, igual com les primeres pàgines manuscrites sobre la taula de feina —mai no havia dit que sóc incapaç d’escriure amb la màquina d’escriure, antiga i Underwood, per més senyes— de la novel·la que no serà mai realitat ni ficció, i que se salvarà in extremis de la boutade cementiriera de la rotoplana o de l’offset i de la lletra impresa. L’estudiet, tancat, probablement devia fer olor de sepulcre, i en aquest ambient intersexual abraçar una dona és quasi el mateix que ejacular abans d’hora.
     L’obstacle fonamental d’aquella nit era la pròpia limitació dels ulls darrera els vidres —astigmatisme, dioptries— de les velles ulleres heretades d’una parenta estimada.
     Malgrat tot, vaig pensar, malgrat que avançava amb un sis-cents (o per això mateix), la imaginació formava part de l’autobiografia irrenunciable. Se’m va acudir que era bell, delicadament reconfortant, esser conductor insignificant en la nit mancada d’estímuls. Sentia com l’acció erotitzadora de la peresa llargament complaguda m’electritzava, m’enravenava les venes de les monyeques i em convertia en David, victoriós David que fornicà Goliat a cavall d’una mula de caserna, escalivada i vella. Ara no podria expressar el perquè d’aquella felicitat. Tal volta era que havia superat —il·lusió il·lusionada, ai!— la censura eclesiàstica o que havia descobert, meravellat com un infantó xuclador de pit eburni, que sota els faldams de la sotana, entre bafarades de formatget resclosit, no hi havia el nin de la mare predilecte per al busqueret de la immortalitat terrera.
     No voldria que ningú, ni jo mateix, cregués que sóc un home fàcilment impressionable, o que tenc bo de fer de sotmetre’m a la instrumentalització de les ombres imprecises de la fosca de l’estiu. Certament, el perfum de l’aixella humida, sortint de les aigües clares de la platja, em desconcerta. No sóc precís ni en qüestions d’amor, com el vol pausat de l’àliga. Admir l’altura, però em fa vertigen. Voldria llançar-me des del cap curucull de la penya i planejar amb els braços oberts i les cames en angle, pujant i baixant; voldria foradar la filassa blanca dels núvols i sortir, immaculat, amb un xic de tremolor emocionat a les parpelles, al pla d’Escorca per a beure l’aigua fresca del torrent, abans que no desaparegui i es perdi a l’Entreforc.
     «Però Mahler, amic... Mahler se’t fa endins, salvatge.»
     Havia deixat l’avinguda per a tombar a la dreta —havia tret el braç per la finestreta, ben alt, perquè l’intermitent no em funcionava— i havia pres per un carrer costerut, que sortia tot dret als afores, cap a casa. El panorama urbà canviava de pressa. Començaven a venir, fantasmals a aqueixa hora en què la lluna és tallada-de-meló-argentat-sense-pinyols, els camps d’ametllers escarransits. Feia cinc anys que vivia fora de la ciutat. El paisatge m’era familiar. Sense mirar-lo el veia. Era com fer el mateix camí dues vegades per a un temps únic —amb exactitud mil·limètricament invariable.
     Vaig reduir la marxa. Eren —la infatigable somnolència de sempre— les onze i deu minuts. Així de lent també era possible de caminar fins a la mort. Una parella de teuladers, alhora que les begònies brostaven dels cossiols, havia fet el niu sota la teulada de casa; de dia, sentia la piuladissa de les butzetes. Deu minuts. De sobte, vaig mirar a mà esquerra. Hi tenia el cent trenta-tres. L’al·lota —en aquell moment vaig comprovar que tenia els cabells llargs i castanys— mantenia el somriure en els llavis de gel. Els cotxes feren el camí plegats una estona, a poc a poc.
     —Ei, què fas? —li vaig sentir a dir.
     El gest d’arronsar les espatlles em va semblar l’indicat, si volia mostrar-me indiferent, com per damunt el bé i el mal de la suor de la pell.
     —Psé... Ja ho veus. Cap a cases. a pegar-me una dutxa.
     Deixàrem enrera una possessió mig esbucada.
     —Pensava si no aniries a fer una copa —, també era la seva veu.
     —Hi podem anar... Per què no?
     Els cotxes avançaren alguns metres més i després aparcàrem a la dreta. Ella havia obert la porta i m’hi vaig acostar. Hi vaig entrar. Feia xafogor. La nit era silenciosa, però poc íntima, tristament oberta a totes les mirades invisibles. Tenia les mans al volant. Mogué un peu —el dret, a la meva esquerra—, estirà el cap i els llavis li continuaren freds, ara temptadorament freds, com el gel a punt de fondre’s dins el whisky de casa. Vaig recordar on era exactament l’ampolla: a la cuina, al moblet de la cuina...
     «Mahler... sí, és d’una luxúria irresistible...»
     Vaig decidir que l’havia de mirar obertament, sense presses i explorar-ne els turons i les petites profunditats, l’orella, el nas, els pits que se li movien acompassats i segurs...
     —Perds el control quan ets molt feliç?
     La pregunta em desconcertà.
     —No necessàriament. Crec que el tenc perdut de molt enrera, de sempre...
     Va fer el somriure escaient i, mentre, els llavis —¿he dit ja que li prengueren l’aspecte de la magrana que la pluja fa rebentar?— se li trastocaren tant com els de la mòmia santificada que flaireja faraó sense piràmide. Calia prendre una decisió. No era convenient veure morir la nit dins aquella gàbia mecànica.
     —I si anàvem a ca meva...? Tenc una ampolla mitja plena de Johnny Walker.
     —No crec que fos prudent —, hi havia dubte en les seves paraules.
     Li vaig fer un gest d’home avorrit.
     —És que no tenc cigarretes —, insistia jo.
     —Bé, d’acord, però amb una condició...
     —Digues.
     —Que no m’has de posar les mans a damunt.
     —¿Només les mans no et puc posar a damunt?
     —La resta és fruit de la imaginació... sols de la imaginació — i somreia.
     Vaig comprovar l’hora abans de reprendre la marxa. Mancava un quart per a les dotze. L’arabesc silenciós de la nit em tenia pres. I el braç nu, l’aixella nua i depilada de l’al·lota. No podia improvisar-me un caminoi de formigues, ascendent, agosarat, perquè la pendent era excessivament llisa. Ora pro nobis... Ara bé, ¿per què? El temps era rigorosament inexacte a Florència, a Bolònia, al vell cartell de Ferrara que convidava a sentir-hi la música d’Albinoni. (Em cridares, aquell dia, és possible que te n’hagis oblidat, per a dir-me que era un poeta, i em llegires la pàgina 72 d’un llibre
 

«avui no t’he vista
sóc un vell de quaranta anys que no sap
què ha de fer del seu cos
és mitjan capvespre
he recorregut els carrers solitaris de tots els dies...»

i jo et vaig dir, tot contestant-te la filigrana, que desconeixies la prosa, que ni idea del que era en narrativa el coit sublim entre germans, i te n’escandalitzares, és clar, però el flux continuava fent camí de distància telefònica.) No sempre ens havíem de trobar allà mateix, a l’indret de perdició que intuírem molt abans de l’existència dels nostres cossos. Era trist, tanmateix, assabentar-se ara que el plomissall de la teva intimitat finisecular, no tan sols estava fet, com sospitares al moment de néixer, per al meu confort de guerrer que vol descansar... ¿Guerrer vençut?
     «Si et dic, però no sé si puc dir-ho, que Mahler és bo de confondre amb la gratitud de les trompes de Fal·lopi...»
     Les cuixes decantades discretament. Ens acostàvem a casa. A un parell de metres restava la promesa pendent: la mà no es perdria en les vaguetats ni en les subtileses del teu cos que la imaginació cercava de definir. Una cosa sola era d’un rigor científic indestructible; que a casa ens esperava, sense cap mena d’entrebancs, l’ampolla de Johnny Walker a mig buidar. No era un pretext, crec. Tampoc no era obligatori haver-la de buidar del tot. Tanmateix, l’Hiper no obria fins a les deu del matí.
     Trobava que la nit era perfecta per estar-se callat i mirar el firmament, llamado cielo, amb ulls de moixa decepcionada, tot i que havia sentit dir sovint el vell aforisme pragmàtic de no perdeu el temps a comptar els estels, que això només ho fan els romàntics.
     Vaig obrir la porta de casa i, d’allà mateix, vaig poder veure l’estudi i un llibre de Xosé Neira Vilas per damunt tots els altres. Finalment, decidírem instal·lar-nos a la terrassa del jardí. Ens fitàvem sense arribar a fer-nos mal, però amb insistència.
     —Et puc dir que ets bell?
     —Tu ets atractiva —i vaig mirar cap a l’altra banda del jardí, just al lloc dels codonyers—, en realitat, molt atractiva... Els pits et bateguen tant com els d’una sufragista.
     —Mon pare és militar.
     La vaig tornar a mirar.
     —...i franquista, saps?
     Em creixien l’interés, el desig, la necessitat, mala de dissimular, de mossegar-la allí, entre els llavis, com mirant de cercar-hi la humitat de les genives, la profunditat de la boca.
     —... m’agrada assistir als funerals per l’ànima de José Antonio... —continuà fent com una declaració de principis.
     I jo havia de respectar la promesa que havia feta. Vaig guardar les mans dins la butxaca fins a sentir que, alhora que parlava, s’excitava amb la xerrameca reaccionària, el penis se m’encalabrinava fins a esdevenir un objecte impossible de subjectar. Semblava que volia fer-se independent. La boca, que s’obria i tancava, exhalava l’alè de la fortor incontenible. Només els llavis, que aleshores no formaven part de la mà que tremolava, aconseguiren d’aturar-se un instant al lòbul de la seva orella dreta. Acabà cop en sec el discurs i deixà anar un sospir. Era molt romàntic, me’n record. Però aviat vaig rebre ordres: «atura’t, no podem seguir, ens hem de portar com animals? Fa unes hores que ens coneixem, no sé qui ets, mon pare és militar, sóc d’una casa bona, sí, duc calces de paper per comoditat, són magnífiques, les pots deixar a qualsevol banda i no passa res. La vida moderna té aquests avantatges, què vols? Ens hauríem de conéixer una mica més abans de permetre’t segons què...» i no, no podia deixar de dir-te per cap estil que la camisa mig descordada, que els pèls acargolats eren... La meva mà no era la teva mà, ¿cert?, això havia quedat molt clar dins el cotxe... «la pròxima vegada que ens veurem, ai, atura’t, atura’t ara mateix... ¿t’agrada l’arrencada de cuixes que tenc...?»
     No gosava ni mirar el rellotge. Les mans continuaven a les butxaques, però sentien de més en més el terbolí. I els llavis, independentment, oblidats de la resta del cos, es perdien pel camí de la intimitat.
     —Això és pecat?
     Vaig aixecar el cap i la vaig fitar als ulls.
     Ella dubtava. Després, lentament, la seva mà es va perdre dins la meva butxaca. Digué que prometia —es prometia a ella mateixa— un sol instant de felicitat.

     —Llegir en José Antonio té la seva cosa, no creguis; pots arribar a una mena d’orgasme intel·lectual...
     No acabà la frase. Jo estava entretengut recorrent-li caminois del ventre, prop del melic, i començant una lenta cursa descendent i triangular, empès per la curiositat i refrenat alhora per les profunditats dels camps de blat madur. Rajava l’ampli torrent de flux càlid. El llenguatge de les polpes dels dits havia encetat un procés de claudicació. Tal volta era l’única cosa que havia guanyat durant més de quaranta anys. En un intent de desdramatitzar la situació em vaig dir que, al capdavall, també les dones de camisa blava —si més no, les de la meva generació— tenien sexe. Trobar-me explorador d’aquell món de contradiccions, però tanmateix de carn tèbia, descens ara ja vertiginós entre la vall de les cuixes mig obertes, tenia més compensacions de les que hauria pogut imaginar. Aquell tremolor incert, espasmòdic del gallet, que li feia mantenir el cos arcat, era tota una revelació.
     Però calia fer-la callar, mantenir-li la boca ocupada i restar-li oportunitats de recordar, José Antonio, Franco, les roses místiques. Els cossos es vinclaren amb suavitat i les boques foren coneixedores de la glòria momentània. El silenci prengué possessió de la nostra nit. Mahler emmudí al Radiola. M’impressionà el batec dur i compassat del clítoris que despertava d’anys de repòs.
     Les cinc de la matinada. Vaig obrir la finestra i la frescor de la matinada ens eixugà agradablement la suor dels cossos. Em vaig abocar un whisky. Ella continuava amb els ulls clucs. Era l’hora justa per a morir sense remissió de causa. Una mort estúpida, de fidelitat a la història. Un minut abans havia volgut recordar els amants impossibles; l’espanyol presoner a Rússia, després de jugar a la guerra amb la División Azul, però, era clar que la laxitud del cos, en aquell moment ajagut sobre les rajoles de l’estudiet, li permetia l’esperança d’aferrar-se a la història del present, encara que jo sabia que era debades. Calia somiar després d’haver-se estrenada i tenir el moraduix pansit per l’ús frenètic. Els fantasmes de José Antonio i Franco i Millán Astray i Mola i Ledesma Ramos i Carrero i Goded i Muñoz Grandes, vestits amb casulla i coroneta a la closca, perquè no els en mancàs detall, dirien missa sobre el seu ventre, pobrissona, i trevelarien i llenegarien melic endins, mentre el calze de totes les resurreccions s’ompliria de semença immortal. Wagner encara no havia escrit la música de Walpurgis, però ho estava a punt de fer, en el moment d’obrir la finestra i deixar entrar les ombres de la nit. Ni Franco en aquell moment de temor i delit, tenia purgacions, ni José Antonio era tractat per la sífilis ni Millán Astray podia exhibir-se —mànxol, tort i foradat per les bales— per no haver-se fet la fimosi. No hi mancaven elements de disbauxa. Va esser una nit excepcional de justificació. El Johnny Walker passava gargamella avall amb una facilitat d’àngel desplomat. Amb molt de seny, els fantasmes es passaren les frustracions fins al conhort, malgrat que els mancava ingeni i un xic de vitalitat perversa. Però no feren història aquella nit. No aconseguiren de fossilitzar-se com els grans animals d’èpoques ignotes.
     El cos d’ella regalimava suor i llim i flux i Johnny Walker de dues hores ençà. Nus sortírem al jardí i intentàrem de veure-hi, entre la mitja claror de la matinada, les colors de les roses místiques. Una cigarreta que havia acabada d’encendre constituïa l’únic punt de referència de la nostra proximitat. El moment de la luxúria havia passat i també els dràcules xucladors d’instints llargament contenguts.
     Ben bé no sabia què hi feia ella, ara i aquí, sota un cel d’estels i de camises velles que deixaven sortir els monyons alçats cara a la glòria. Era com el cli del matalàs antic, bo per tirar-lo al fem. Això era i no era, bon viatge faci..., però no era temps de fades ni de rondalles ni de contes ni de narracions. La feixistona al llit o a les rajoles de l’estudiet a causa de la xafogor, era talment una verge religiosa, però amb la poma llisa de raor i higienitzada a força de Lavanda Puig. Continuava essent inexplicable què hi feia sullà.
     Per un instant vaig pensar que la papallona sortida de la cuca de ruda (n’havia seguit la metamorfosi amb un interès incondicional) i que amb grans miraments havia estotjat dins una capsa de tabac de pipa («dunhill, STANDARD MIXTURE. MEDIUM») no hagués sofert l’atac despietat i iconoclasta dels centenars de milers de formigues que, de dia, anaven a lloure pel jardí. Em vaig decantar un parell de centímetres d’ella, i la cigarreta anava per la meitat. Estava neguitós. Formigues o fantasmes, els penjolls de raïms de la parra eren el domini absolut de la cendrada. Tots dos érem el producte d’un procés irreversible. Tots dos ens negàvem per sempre.
     Ara, he tornat a l’estudi —tenc fam, necessit menjar qualque cosa, per exemple un parell de prunes groguenques i glaçades— i he col·locat a l’aparell un cassette de Vivaldi.
     —Saps, putona, crec que Mahler no m’interessa gaire —li ho he confessat, com si ja res no tingués importància.