Tot intentant aprofundir en la lectura de Gabriel Ferrater vaig començar a llegir Graves. El fet que Robert Graves visqués a Mallorca, que el paisatge —tan estimat per mi— de Deià fos present a la seva poesia, ja directament, ja mitificat, poetitzat o bé com a espoleta mental, em va obrir les portes a aquesta poesia. El món mitològic —rigososament emprat—, la ironia, el sentiment amorós bateguen en els pocs poemes que he traduït. La meva traducció pretén una descodificació de l’original anglès, en el sentit que moltes de les paraules emprades per Graves tenen una dicció més exacta en català, així: «The Terraced Valley» serà «La Vall Marjada», sirocco és xaloc, limestone: pedra viva, com en diuen a Mallorca, etc. Finalment, vull significar que molta de la claredat d’aquestes versions es deu a la acurada lectura i amables observacions que d’elles em va fer Lucia Graves. Sigui per a ella i per als amics de Deià la dedicatòria d’aquesta la meva lectura.

Aquesta és una terra salvatge, el país de la meva tria,
amb muntanyes aspres i escarpades, malesa ampla i llisa.
Molt poques vegades en aqueixos terrenys se sent cap veu
sinó la de l’aigua freda que corr ací i enllà
a través de les roques i de la bruguera allargada que creix sense esment.
Cap ratolí corr dins la brossa, no vola cap ocell canor
per por de l’aligot que flota dins l’aire.

Vola i plana, gronxant-se sobre les ales,
escruta la seva ampla partió amb ullada aguda,
agafa la tremolor de les petites coses amagades,
les estripa en peces, deixant-les caure de l’aire;
la tendresa i la pietat el cor la denegarà,
on la vida només és nodrida per l’aigua i la roca —
una dura aventura, plena de cops i por.

El temps mai no ha viatjat fins aquesta terra perduda,
l’arboç i la bruguera floreixen fora temps,
les roques surten, els corrents flueixen cantant a cada banda,
sense esment de si l’estació ha arribat prest o tard,
els aires vaguen per sobre, ara cels, ara bruns;
l’hivern es podria conèixer per la neu tallant
si el juny no manllevàs també aquesta armadura.

Emperò aquest és el meu país, el més estimat per mi,
la primera terra que s’aixecà del Caos i del Diluvi
sense guardar valls per a confort o repòs,
no trepitjada per unglots ferrats, comprada sense sang.
Sempiterna terra, els teus túmuls han estat
fortificacions per als semidéus quan per la terra passen,
terror per als grassos ciutadans de les llunyanes planes d’abaix.
 
 
 
 
 
 
 

AMB IMATGES TRENCADES

Ell és ràpid pensant amb imatges clares;
jo som lent, pensant amb imatges trencades.

Ell esdevé moll, confiant amb les seves imatges clares;
jo esdevenc viu, desconfiant de les meves imatges trencades.

Confiant amb les seves imatges, assumeix la seva pertinència;
desconfiant de les meves imatges, qüestion la seva pertinència.

Assumint la seva pertinència, assumeix el fet;
qüestionant la seva pertinència, qüestion el fet:

Quan li falla el fet, qüestiona els seus sentits;
quan em falla el fet, aprov els meus sentits.

Ell continua ràpid i moll amb les seves imatges clares;
jo continuo lent i viu amb les meves imatges trencades.

Ell en una nova confusió del seu entendre;
jo en un nou entendre de la meva confusió.

LA VALL MARJADA

En un pensament profund de vós i concentració
vaig arribar per atzar a una nova regió:
el sol innecessari no hi era,
la terra necessària jeia sense esment
car més que raigs de sol encalentien la pell
del món rodó que fou tombat defora-dins.

La mar calmada més enllà de la vall marjada
sense horitzó fàcilment s’estenia
com si fos per damunt,
mullant els esperons de les muntanyes darrera mi:
el sol innecessari no hi era,
en conseqüència cap altura, cap profunditat, cap ocell de l’aire.

Polit defora-dins, polit davall-damunt,
hermafroditzant l’amor.
Polit a una i altra banda, i sense errada:
a la mà dreta podria llenegar el guant esquerre.
Polit dessús-dejús: la serp jove
podria obrir-se camí a través d’una conxa inflexible.
El cantar de les olles, semblant al cant del rierol,
feia fora-portes un racó vora la llar.

Emperò vós amada, a quin indret éreu?
Veient que junts en aquesta contra-terra
no anàvem gaire distants l’un de l’altre.
Us sabia prop de mi en aqueixa regió estranya,
així us cercava, amb esperança de veure-vos
en alguna veïna marjada d’oliveres, en l’ardor,
el guant de la mà esquerra posat a la vostra mà dreta,
l’ou perfecte i buit de la serp als vostres peus—
emperò no us vaig trobar enlloc a l’ample país,
i vaig plorar desconhortadament, fins que vós parlàreu
immediata al meu colze, i la vostra veu trencà
aqueixa enganyifa del temps, canviant el món
cap un pic més dedins-dins i defora-fora.

A JOAN EN EL SOLSTICI D’HIVERN

Hi ha una història i sols una història
que et valdrà la pena de contar,
ja sigui com bard sabut o infant de talent;
hi pertanyen tots els versos i oripells menors
que colpeixen amb la seva lluentor
totes les històries vulgars en les quals es perden.

Parles dels arbres, dels seus mesos i virtuts,
o de bèsties estranyes que t’encalcen,
d’aus que et grallen la Triple Voluntat?
O del Zodíac i com lentament gira
sota la Corona Boreal,
presó de tots els vers reis que en els temps regnaren?

Aigua a aigua, arca altra volta a arca,
de dona de bell nou a dona:
així cada nova víctima petja sense vacil·lar
el cercle mai no alterat del seu fat,
portant dotze companys com a testimonis
de la seva lluminosa creixença i lluminosa desfeta.

O és la beutat argentada de la Verge
tot peix sota les cuixes?
Ella porta a la mà esquerra un codony amb fulles;
mentre amb la seva mà dreta doblega un dit, somrient,
com pot el Rei refrenar-se?
Reialment llavors barata vida per amor.

O de la immortal serp incubada del caos,
els seus anells tot contenint l’oceà,
dintre els talls del qual brota amb espasa nua,
llavors en l’aigua negra, envoltada de joncs,
lluita tres dies i tres nits,
fins esser escopida vora la seva costa fistonada?

Molta neu cau, els vents bramulen buidament,
l’òliba xiula dess del saüquer,
la por de ton cor crida a la copa d’amor:
tristesa a tristesa mentre les espurnes volen cap amunt.
El tronc gemega i confessa:
hi ha una història i sols una història.

Medita en la seva gràcia, medita en el seu somriure
no oblidis quines flors
el gran porc senglar trepitjà en el temps de l’heura.
La seva cella era de nata com l’ona encrespada,
els ulls gris-mar eren salvatges
emperò res no es promet que no s’acompleixi.

XALOC A DEIÀ

De semblança tan poc natural emperò tan encertada;
el mar com un gat amb el pèl agençat a l’inrevés
mentre el xaloc amb el seu gust de forn
es projecta amb fua entorn del poble
(«From every-which-a-way, hot as a two-buck pistol»)¹
despullant les oliveres de les branques batudes,
socarrant les roses, cegant els ulls amb sorra;
entre llengües calumnioses en els petits cafès
i en les cases de pedra viva amb finestrons tibants
murmuren difamació, inciten i conviden
els ganivets a consumar els seus quasi-assassinats...
Esguardau, un gran núvol cavil·la negligent
al cim de la muntanya quatre-cents metres damunt nosaltres,
aturat i túrgid, anul·lant el sol
i des d’ell fa befa un Dimoni altiu;
«Mer vent local, cap dels meus missatgers.»

     ¹El poema estava dedicat a Will Price i aquest vers fa referència a la seva manera de parlar l’anglès com els americans del sud, vol dir més o menys: «Des de tot i cada racó, ardent com una pistola de dos dòlars.»
 
 
 
 
 
 

DAVALL LES OLIVERES

Mai no ens haguéssim estimat si l’amor no ens hagués ferit
més veloç que la raó, i malgrat la raó.
Davall les oliveres, les nostres mans enllaçades,
ensems restàrem silents:
cada un escoltà el bleix de l’altre,
resposta d’irracionalitat —
innocent, suau, pacient, orgullosa.

ROCKY ACRES

This is wild land, country of my choice,
With harsh craggy mountain, moor ample and bare.
Seldom in these acres is heard any voice
But voice of cold water that runs here and there
Through rocks and lank heather growing without care.
No mice in the heath run, no songbirds fly
For fear of the buzzard that floats in the sky.

He soars and he hovers, rocking on his wings,
He scans his wide parish with a sharp eye,
He catches the trembling of small hidden things,
He tears them in pieces, dropping them from the sky;
Tenderness and pity the heart will deny,
Where life is but nourished by water and rock —
A hardy adventure, full of fear and schock

Times has never journeyed to this lost land,
Crakeberry and heather bloom out of date,
The rocks jut, the streams flow singing on either hand,
Careless if the season be early or late,
The skies wander overhead, now blue, now slate;
Winter would be known by his cutting snow
If June did not borrow his armour also.

Yet this is my country, beloved by me best,
The first land that rose from Chaos and the Flood,
Nursing no valleys for comfort or rest,
Trampled by no shod hooves, bought with no blood.
Sempiternal country whose barrows have stood
Stronghold for demigods when on earth they go,
Terror for fat burghers on far plains below.

IN BROKEN IMAGES

He is quick, thinking in clear images;
I am slow, thinking in broken images.

He becomes dull, trusting to his clear images;
I become sharp, mistrusting my broken images.

Trusting his images, he assumes their relevance;
Mistrusting my images, I question their relevance.

Assuming their relevance, he assumes the fact;
Questioning their relevance, I question the fact.

When the fact fails him, he questions his senses;
When the fact fails me, I approve my senses.

He continues quick and dull in his clear images;
I continue slow and sharp in my broken images.

He in a new confusion of his understanding;
I in a new understanding of my confusion.

THE TERRACED VALLEY

In a deep thougt of you and concentration
I came by hazard to a new region:
The unnecessary sun was not there,
The necessary earth lay without care—
For more than sunshine warmed the skin
Of the round world that was turned outside-in.

Calm sea beyond the terraced valley
Without horizon easily was spread,
As it were overhead,
Washing the mountainspurs behind me:
The unnecessary sky was not there,
Therefore no heights, no deeps, no birds of the air.

Neat outside-inside, neat below-above,
Hermaphrodizing love.
Neat this-way-that-way and without mistake:
On the right hand could slide the left glove.
Neat over-under: the young snake
Through an unyielding shell his path could break.
Singing of kettles, like a singing brook,
Made out-of-doors a fireside nook.

But you, my love, where had you then your station?
Seeing that on this counter-earth together
We go not distant from each other;
I knew you near me in that strange region,
So searched for you, in hope to see you stand
On some near olive-terrace, in the heat,
The left-hand glove drawn on your right hand,
The empty snake’s egg perfect at your feet—
But found you nowhere in the wide land,
And cried disconsolately, until you spoke
Immediate at my elbow, and your voice broke
This rick of time, changing the world about
To once more inside-in and outside-out.

TO JUAN AT THE WINTER SOLSTICE

There is one story and one story only
That will prove worth your telling,
Whether as learned bard or gifted child;
To it all lines or lesser gauds belong
That startie with their shining
Such common stories as they stray into.
Is it of trees you tell, their months and virtues,
Or strange beasts that beset you,
Of birds that croak at you the Triple will?
Or of the Zodiac and how slow it turns
Below the Boreal Crown,
Prison of all true kings that ever reigned?

Water to water, ark again to ark,
From woman back to woman:
So each new victim treads unfalteringly
The never altered circuit of his fate,
Bringing twelve peers as witness
Both to his starry rise and starry fall.

Or is it of the Virgin’s silver beauty,
All fish below the thighs?
She in her left hand bears a leafy quince;
When with her right she crooks a finger, smiling,
How may the King hold back?
Royally then he barters life for love.

Or of the undying snake from chaos hatched,
Whose coils contain the ocean,
Into whose chops with naked sword he springs,
Then in black water, tangled by the reeds,
Battles three days and nights,
To be spewed up beside her scalloped shore?

Much snow is falling, winds roar hollowly,
The owl hoots from the elder,
Fear in your heart cries to the loving-cup:
Sorrow to sorrow as the sparks fly upward.
The log groans and confesses:
There is one story and one story only.

Dwell on her graciousness, dwell on her smiling,
Do not forget what flowers
The great boar trampled down in ivy time.
Her brow was creamy as the crested wave,
Her sea-grey eyes were wild
But nothing promised that is not performed.

SIROCCO AT DEYÁ

How most unnatural-seeming, yet how proper;
The sea like a cat with fur rubbed the wrong way,
As the sirocco with its furnace flavour
Dashes at full till around the village
(‘From every-which-a-way, hot as a two-buck pistol’)
Stripping green olives from the blown-back boughs,
Scorching the roses, blinding the eyes with sand;
While slanderous tongues in the small cafés
And in the tightly-suttered limestone houses
Clack defamation, incite and invite
Knives to consummate their near-murders...
Look up, a great grey cloud broods nonchalanat
On the mountain-top mine hundred feet above us,
Motionless and turgid, blotting out the sun,
And from it sneers a supercilious Devil:
‘Mere local wind: no messenger of mine!’

UNDER THE OLIVES

We never would have loved had love not struck
Swifter than reason, and despite reason:
Under the olives, our hands interlocked,
We both fell silent:
Each listened for the other’s answering
Sigh of unreasonableness—
Innocent, gentle, bold, enduring, proud.