Marià Manent, 'Fulls de dietari'
La Il·lustració Poètica Metropolitana & Continental
CAIRELL  5
FULLS DE DIETARI
Marià Manent






     26 juny 1976. Vaig llegint les memòries d’Alberti —La arboleda perdida— sota el noguer. Escolto llargament la melodia suau, delicada, dels merlots, feta d’estances de quatre o sis notes, entre silencis. De tant en tant, entre aquell comentari apagat, gronxadís, variadíssim en la seva deliciosa insistència, irrompen les notes ardents, apassionades del rossinyol amagat al barranc. Són dos elogis de la vida, però que diferents! El del merlot és com una meditació esborradissa; el refilar del rossinyol és un crit d’entusiasme, un doll incontenible de passió i de música, una afirmació exaltada: «All is well with the world!» (Borwning).

     22 agost 1976. Cap al tard m’he assegut al terrat i he llegit el llibre de L. B. Salomon sobre semàntica. A la banda de l’Albiol, un núvol enorme es dreçava sobre la muntanya. Era d’un groc daurat, però amb el cim completament blanc. Les gegantines masses del cúmulus configuraven monstres fabulosos: se’n veia, confusa, la testa, però ben clares les poderoses urpes. Després, en una gran zona grisa que es destacava damunt el groc, s’ha format com un cap de dona, amb abundós cabell. I tot d’una, l’enorme massa s’ha il·luminat per dins: hi llampegava.

     20 agost 1977. A la tarda he anat a rellegir Macbeth al Puig d’en Gulló. M’he assegut a terra, vora el bosquet. Inclinant-me, m’he adonat que vora meu hi havia una herbeta amb dues flors morades; sobre el fons de granit descompost, les flors es gronxaven delicadament. El terra era d’un to rossenc i gris, amb taques fosques (potser de mica). L’herba humil amb les flors i aquella sorra neta, amb els grans ben destacats, m’han semblat, tot d’una, extraordinàriament bells, estranyament guarnits amb la glòria de l’ésser. «Veure un món en un gra de sorra...» —va dir Blake. Les dues flors morades es balancejaven sobre aquell univers de grans nets i purs; era un moviment suau, precís, silenciós com el rodar del Cosmos.

     9 juliol 1978. A la tarda he anat, sol, al conreu que anomenem el Cremat. Hi he pujat pel bosc del Negret, pel camí mig esborrat que travessa un barranc feréstec —arboços, arínjols, romanins— i surt al Pla de la Torre. Amb fort esbatec, un tudó ha passat sobre el camí; abans havia sentit, bastant a la vora, el parrupeig una mica ronc, una mica emboirat que ara acompanya aquests boscos.
     Tornant, he passat entre els alts fonolls que creixen vora la caseta del Pla de la Torre. Encara hi ha les tiges grises, fantasmals, gairebé com un ectoplasma, dels fonolls de l’any passat. Però vora d’ells es drecen les altes tiges tendres, amb una gerda verdor, i amb brins finíssims, com uns fils que a penes gosen tocar l’aire. Són mort i vida en coexistència estreta, paradoxal.

     10 juliol 1978. A la tarda, quan jo reposava sota els plàtans, el meu nét Lluís tenia un petit trabuc de plàstic que li ha deixat un company. Em preguntava si podia disparar contra mosques, aranyes, guineus i llops. «Allà hi ha una aranya» —ha dit—. «És dolenta. Té una xarxa parada per enxampar senyors.» «Senyors?» —li he preguntat—. «Sí; li agraden molt.» Després ha disparat contra l’aranya imaginària, «que és grossa com els llops». I ha explicat: «Li he tirat, i l’aranya s’ha morit, perquè estava distreta mirant un llibre.»

     7 agost 1978. Ha fet un capvespre inoblidable, un dels més impressionants que he vist al Mas. A ponent, el cel netíssim, escombrat per la ventada, era verd-groc i, més amunt, blau. Però damunt de nosaltres, agafava un to més fosc, gairebé moradenc. Cap al coll d’Alforja brillava, fina, la Lluna nova, encarada amb Venus. Tot era encantat, transparent, irreal —o sobrereal. Tots hem sortit al terrat per contemplar-ho. Era un d’aquells moments en què un sent —com si fos un perfum, com si fos un so— l’enigma i la màgia del Cosmos.

     6 setembre 1978. Després d’un matí trist, amb núvols alts, com d’hivern, bufa el vent del sudoest i tenim una tarda serena, amb llunyanies netes, i la verdor de la vall unida i daurada com una molsa. Cap al tard, flotava a ponent un núvol com una balena de mars titànics, amb la silueta ben marcada per una ratlla de llum; petits cetacis la seguien i al darrera hi havia uns nuvolets que estrafeien, amb petites onades, com un mar de nacre. La posta ha estat d’or, transparent, puríssima. Cap al cantó de mar ha persistit llargament un núvol rodó com un pastís: primer era magenta i després s’ha agrisat, amb les vores esmolades pel vent.

     15 setembre 1978. A la tarda vaig, sol, muntanya amunt. Al Cremat hi ha un gran tros furgat, molt remogut, segurament pel senglar; i també a la part baixa d’un conreu pròxim he vist la terra furgada en un bocí d’uns tres metres. El Sol de la posta resplendia enllà dels pins. Ha quedat un cel net i rogenc, una posta encara estiuenca, amb llunyanies d’un blau una mica gris. M’he estat una estona llegint al terrat gran. Tot d’una he vist una resplendor groga a la carena de Rocanys. Ha sortit, lenta, la Lluna. De primer era com el front d’un rostre que sorgia espiant. Després s’ha vist tot el rostre de llum: nas, ulls i boca, com si un demiürg sorneguer s’aboqués a contemplar el món, com si digués: «Què fan els homes i els arbres?»

     19 juliol 1979. Aquest matí, quan pujava a l’indret on vaig a llegir, pel camí del bosc, he sentit com un xerric, un so indefinible que sembla cant d’ocell però no ho és. No he trigat a identificar-lo: era el lleu grunyir musical d’un esquirol. Aviat l’he vist. Pujava i baixava pel tronc d’un pi pròxim. Era un esquirol jovenet. Em mirava, tímid. Jo veia el seu ull gros, ben rodó; quan li tocava una pinzellada de sol, brillava com una gemma negra. Ha passat una bona estona amagant-se darrera el tronc, tornant a sortir, amb moviments ràpids, sacsejats, una mica mecànics. A moments, jo només li veia el caparró i la punta de la cua, que se li arquejava al damunt. Tot d’una s’ha quedat aclofat, recolzant-se en un tros de branca tallada. Estava immòbil, i m’ha semblat que s’adormia. Al voltant, no parava mai el xerric de les cigales; breument, dues o tres vegades ha parrupejat, ben a la vora, una tórtora. Però l’esquirolet no ha trigat a eixorivir-se. He picat amb el meu bastó de bambú: calladament, l’esquirol s’ha esvaït.