I

els llavis forts i virolants clos-oberts com
una muda i suau escata que grinyola
tot ajustats a l’ampla pell esguitada
d’un signe humit que reflecteix l’espurneig d’un
miratge transparent que no rellisca
símbol no pas resolt a la imatge
marítima quimera de tota aquesta
subaquàtica maror que va escopir
          ampla i transparent
la irresolta claredat d’aquest espai
          incert              calitjós
com reflectit a l’ona que llampega
tot lliurats al riu de la benvolença
          solar               mítica
mític encís elèctric d’allò incert
d’allò dubtós com la remor dels arbres
quan al silenci estant s’ascla el símbol
floc solar que abastava el cau i l’horitzó
perquè és l’horitzó el cau d’aquest silenci
porticó d’aquest espai estrany que es colga
a l’avenc espacial i al cingle obert
         sota la terra badada
i s’oloren tots els mots que no són veu
quan l’òliba parla al si de la verdària
i s’esbrinen signes encara no dits
al vas ficat en aquest buc espacial
on el neguit és talment un pou         com un pou
que hi formula uns mots                 una veu
que esmenta i no esmenta les palpentes
i l’oració del got fosca i dringant
          hi escateix el ritu
 
 

II

quan una girada d’ulls dins la fosca
fa perdre l’estructura dels objectes
tenim quimera que la nit fa ploure estels?
                    si plovia estels la nit
on seria la fel de la tenebra?
la neguitosa bategor d’aquest cor pres
                    és l’única certesa?
              mentre la sang que fressa
és engegada cap a l’ús incert del cos
              i mentre que s’alena
la incerta visió d’aquest espai obert
d’aquest espai incert    és l’única certesa
com acorar orb  el neguitós oratge
ara i ací i brillosament i lenta
és sentir-ne l’aspre capbussament dels solcs
              que hi resten tan incerts
és la seguretat que
tot açò pot ser incert
o quasi indesxifrable
per a la frisança d’aquests llavis badats
                    que es clouen
que no té mots ni malnoms per a l’esguard
                    que s’obri en
aquest espai solcat per incerts signes
i que tot roent s’endinsa aquest vertigen
i s’escola l’espai incert que setja cossos
que oreja el silenci de
la immobilitat gestant
 
 
 
 

¿és un riu aquest exercici aprés mitjançant el vessament
del cos enlairat envers l’espai tan incert que abrusa la carn?
¿és alenar cercant l’alé? caire d’un neguitós alé de l’espai
¿com quan vols estimar i no en saps alenar perquè el secret del ritme
no hi és ja amb l’home i per això cal esguardar el cercle del ritu?
¿és un vertigen cabdellar les imatges que lleument pots esbrinar?
quan aventarà flocs la llum quan acorarà amb rínxols o brins
                                     de claror la llum
que t’enlluerna que amb tels t’enfosqueix els objectes que emmiralla
                                            l’espai
¿saps que hi ha una tramoia? ¿que hem d’obeir les claus i l’espai?
quan l’angúnia para signes ¿ensumes quin temps podrà llegir-li’ls?
aquesta angúnia és un vertigen roent no és i és el ritu
                                            roent
llargària i amplària d’aquest ritu roent o gestació
                                        dels canvis
¿com vols oir la veu d’aquest espai neguitós si no ets amb el ritu?
mentre el dubte corque la soca del ritu ¿endevinarem l’arbre?
¿i és impossible el ritme de l’arrel de la llavor d’aquest miratge
     «d’aquest espai incert que buida l’ésser per tal d’enfonsar la tenebra
      perquè retorne l’espai a la tenebra i la claredat mascla
      a la transparència tremolenca del miratge com si l’aigua
      hagués esdevingut ritme no visible res incert quasi tàctil
      talment com grumolls de llum o de sons de l’enllumenat dels reflexos
      que potser fan grinyolar tot l’esguard com l’antigor d’un fosc armari
      fa grinyolar a l’espill els mesurats reflexos dels objectes»
si no enfiles el camí del ritu i expectes fins que el ritme vindrà
perquè tu faces una imatge visual del ritme? com l’eco
és el símbol de la unió del so amb el cingle damunt la pedra
l’eco és el fillet que traspassa l’espai incert plastificació
sonora «¿i tremolenca?» d’aquest espai incert codi imposat pel temps
als objectes als éssers que hi són i que tornen a ésser on són.