Missió de l'AVL: legitimar la secessió?
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Eduard  J. Verger, Versos i altres escrits
Articles d’opinió i de circumstàncies
Missió de l'AVL: legitimar la secessió?








Els tocs de fanfàrria amb què han estat saludades per alguns la creació, la composició i les primeres decisions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i les precipitades interpretacions que han publicat alguns sobre el significat i les conseqüències dels seus primers dictàmens, haurien de començar ja a donar pas a la preocupació i a la inevitable sospita sobre la verdadera finalitat d’aquesta institució, davant les dades no gens falagueres de la realitat pràctica.
     Des del principi d’aquest afer, ja calia molt bona voluntat, molta ingenuïtat, moltes ganes d’acabar amb la disputa al preu que fos, molta fatiga o molt d’oportunisme, per a pensar, o voler fer pensar, que per fi el partit ara governant havia decidit sincerament posar solució a un problema que a molts ens inquieta profundament, però que per a ell, en el millor dels casos, no ha passat mai de ser una simple molèstia, quan no una autèntica granja demagògica per a la cria del vot exaltat. Però, conforme passa el temps, l’evidència de la verdadera finalitat de tota aquesta maniobra és de tal calibre que, qui no la veu, o dorm o es fa l’adormit.
     Malgrat els importants vicis de naixença de l’AVL, un òrgan lingüístic normatiu creat amb criteris d’oportunitat política, compost per uns membres designats pels partits i que en molts casos (no un ni dos) són persones sense gens de prestigi en cap matèria, sense competència demostrada ni demostrable en la llengua en què se suposa que haurien de ser experts..., malgrat tot això, que ja és molt, fins i tot els més escèptics hem hagut de pagar prudentment el nostre tribut de silenci, amb la incurable esperança d’equivocar-nos i que finalment es produís el miracle anunciat pels més optimistes de la tribu. Res no hauria estat imperdonable si almenys aquests flamants acadèmics, o una majoria d’ells, ungits pel pes de la responsabilitat del càrrec, haguessen exercit la seua autoritat sobrevinguda amb la rotunditat i l’honradesa que la salut de la llengua els demanava. Lluny d’això, aquesta Acadèmia fa gala d’una poruga inoperància, o pitjor encara, d’una calculada complicitat amb el confusionisme desfermat, i com si tingués la seua residència en l’Arcàdia, es retira a treballar en la confecció, ex nihilo, d’una gramàtica i un diccionari normatius, però no fa immediatament cap referència explícita i clara a tot el bagatge gramatical i lexicogràfic acumulat pels estudiosos de la llengua durant aquest segle passat; no reconeix de viva veu la integritat de tota una literatura antiga i moderna, que circula per tota l’extensió del seu domini sense altres barreres que les que li volen posar pel seu compte alguns polítics ficats a censors; no intervé amb l’energia imprescindible en el debat públic per les decisions governatives que es desvien ostentosament de tota raó en matèria lingüística, i, en fi, no esmenta de manera inequívoca quin és l’àmbit de l’idioma del qual s’ocupa, com si no hagués existit mai cap altra entitat oficial que ja feia la seua funció i amb la qual, vulga o no, o bé troba la manera de coordinar-se, o bé entra en una contradicció que confirma amb escreix la denúncia que ací faig.
     Mentrestant, en canvi, els enemics de la unitat de la nostra llengua, els contraris a l’acceptació serena i pacífica de l’evidència que el català, tant si l’anomenem així com si seguim el costum d’ací de dir-ne valencià, és la llengua pròpia no sols a València sinó també a Catalunya, a les illes Balears, a Andorra i a la franja oriental d’Aragó, els partidaris de la divisió, de la reclusió provincial i provinciana, del manteniment en l’abjecció actual de la nostra llengua, continuen empeltant als quatre vents els seus despropòsits. A poc a poc, sense pressa però sense pausa, ja no ens estranya trobar-nos, a l’hora de fer la declaració d’hisenda, amb una versió dels impresos en valencià, al costat d’unes altres en castellà, en gallec i en català. Si busquem uns llibres i acudim a l’ISBN, ens hi trobarem que, atenent a la llengua en què suposadament estan escrits, hi són classificats en castellà, en gallec, en basc, en català i en valencià. I aquests exemples no són els únics, ni de bon tros. Emparant-se en l’equívoc de la doble denominació «català» - «valencià», i en el fet que quasi tots hem transigit durant massa temps, per no incomodar-los a ells, a usar en exclusiva la denominació de «valencià» en els textos oficials, a poc a poc van implantant en la consciència general i en la normativa estatal i autonòmica la falsa convicció que aquestes dues denominacions corresponen a dues llengües distintes, i no a una sola.
     La creació de l’AVL responia, és ben clar, a un sol propòsit: legitimar definitivament la secessió. Ara ja no ho dissimulen gens, ja no hi ha res ni ningú que els detinga. El conseller Tarancón, tergiversant, amb el seu desvergonyiment habitual, la doctrina tímidament insinuada per la mateixa Acadèmia, dóna els últims retocs a la total separació de fet en matèria de llengua i literatura en l’ensenyament, i saltant-se a la torera no ja la llei, sinó les més mínimes normes de la decència, exclou la titulació en filologia catalana i manipula els textos de les proves de selectivitat al seu gust, imposa en l’administració unes llistes de paraules obligatòries (l’admissió de les quals no sempre seria un problema, si no pretenguessen ser llistes excloents) i censura els llibres de text on es menciona la unitat del català, sense que ningú, ara com ara, li haja parat els peus.
     Ja poden cantar missa els lingüistes de la universitat, els professionals de la docència, els escriptors, o el papa de Roma; el president Zaplana els titlarà de «francotiradores». Ja pot opinar la Reial Acadèmia Espanyola (una  acadèmia, aquesta sí, amb cara i ulls: amb prestigi indiscutit, amb membres solvents que no cobren ni un cèntim per l’honor de vetlar per la seua llengua, i defensors constants de la unitat d’aquesta per damunt de fronteres i rius, de serralades i oceans: en una paraula, com voldríem que fóra l’AVL). Si el director de la RAE, preguntat per un senador català, es manifesta en contra dels propòsits arters d’aquest govern, salta ací de seguida, enfurit, un senador enginyós qualificant-lo de «listillo de tierras adentro».
     I enmig d’aquest drama grotesc, l’Acadèmia s’inhibeix amb l’excusa que la seua funció és fabricar doctrina lingüística, però no intervenir en la política. Ignora (o fa com que ignora) que ella mateixa és un producte polític, i que aquesta anomalia, que la manté encara obligada a guanyar-se la credibilitat científica que no se li pot donar per suposada des del principi, l’autoritza i l’obliga més encara a intervenir amb vigor davant els flagrants contrafurs dels càrrecs polítics pel que fa a la seua suposada competència. Amb la qual cosa no fa més que assumir, de fet, el seu caràcter d’instrument submís per a la legitimació d’una política científicament inadmissible. Mentre ella es llava les mans i la consciència en el regne de l’implícit, deixa la llengua desemparada i a la intempèrie en el terreny de l’explícit, que és el que compta a l’hora de la veritat.
     El senyor Zaplana i el senyor Tarancón haurien pogut fer, temps arrere, el mateix que fan ara, sense necessitat de recórrer a altres vots que els seus propis. Però això hauria estat massa descarat i perillós. Han tingut la paciència de fabricar-se aquest malgirbat escut a penes presentable, i d’embolicar-hi alguns noms més o menys significatius i respectables amb pactes falsos i falses concessions (desmentides després pels seus actes) i amb el repartiment, a costa de l’erari, d’unes quantes prebendes insòlites, molt difícils de rebutjar. I així ja s’atreveixen a fer la seua feta sense contemplacions i, damunt, a presentar-se com els campions del consens i la concòrdia, com els superadors del conflicte lingüístic, com els estrictes complidors de la voluntat popular. Una última espenta i, si l’oposició bada, si l’Acadèmia transigeix, si la Universitat baixa la guàrdia, si tots callem («quien calla, otorga»), s’haurà consumat la secessió, i l’AVL l’haurà legitimada.
 


Levante, dimarts 18 de juny de 2002 , pàg. 5.