Entre els grans escriptors que fan del segle XV l’edat d’or de la literatura catalana, Joan Roís de Corella n’és l’últim, cronològicament parlant: la data de la seua mort (l’octubre de 1497) s’ha fet servir en alguna ocasió com a fita que marca la fi d’aqueixa època. Fet i fet, en la seua personalitat conflueixen, sovint en conflictiva contradicció, els valors en crisi del final de l’Edat Mitjana i unes actituds, tant vitals com literàries, ja típicament renaixentistes, fins a tal punt que hom ha pogut conceptuar la seua obra com «un cas típic de dissociació interior» (J. Rubió). El violent contrast entre, per exemple, la cruesa de les invectives adreçades per ell contra Caldesa (l’amant que li ha estat infidel) i la serenitat hieràtica i distant dels seus escrits religiosos, pot arribar a fer pensar que es tracta d’obres de dos poetes diferents.
     Essent el primogènit d’una família de la petita noblesa de Gandia (on sembla que va nàixer poc després de passat el primer terç del segle), estava destinat a la milícia, com ho havien estat, per la mateixa raó, Ausiàs March o Joanot Martorell; tanmateix, Roís de Corella va defugir aqueixa dedicació, ben poc adient al seu tarannà pacífic i sensible, tot consagrant-se a l’estudi de la Teologia. Per testimonis literaris sabem que va predicar  a la seu de València, i que tenia fama de gran sermonador, per bé que no ens ha arribat cap exemple de la seua producció en aqueix gènere. Tot això ha fet pensar en la possibilitat, no confirmada d’una manera segura, que fos eclesiàstic, suposició reforçada pel fet que, malgrat haver dut una vida sentimentalment bastant agitada («navegant en lo tempestuós mar d’amor deshonesta he sovint encorregut naufragis en vàlida fortuna batent los esculls ab la proa de mos volers de continu endreçats a dones ingrates»), mai no es va lligar amb ningú en matrimoni, ni tan sols amb la dona que sembla que va ser el seu amor més perdurable, Isabel Martínez de Vera, que li va donar dos fills. Allò ben cert és que tampoc no va ser la Teologia l’objecte de la seua passió més abrandada. De tant en tant, hom ha volgut veure en ell un home profundament religiós, fins i tot un místic; però aqueixa caracterització s’ha demostrat sempre provinent de lectures poc perspicaces o flagrantment errònies. L’experiència amorosa és el veritable centre de la seua vida i l’objecte constant de la seua escriptura; fins i tot si hi apareixen esmentats famosos guerrers (Àiax, Ulisses, Jasó, Aquil·les, Paris...), mai no és per a referir-se a llurs accions guerreres, sinó per a parlar de problemes d’amor. L’esperit cavalleresc que caracteritza tota la literatura anterior a ell, en Corella desapareix totalment. I la seua actitud amorosa és també radicalment nova, com es veu en la reacció davant la infidelitat, tal com la descriu en la Tragèdia de Caldesa: «Ab diversitat de tan impossibles pensaments me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.»
     Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa: la motivació de l’escriptura que aquesta frase revela, és a dir, la literatura tinguda conscientment com a remei o consolació dels fracassos de la vida real, és també un dels trets més originals de l’obra corelliana. En paraules de J. Carbonell, un dels estudiosos que més extensament se n’ha ocupat, «no solament els aspectes formals són nous en Corella. Ho són més encara els humans, la penetració d’una nova realitat, d’un nou esperit vital, que fecundaria la literatura i tota la vida europea amb el Renaixement. Era, doncs, la crisi de l’esperit de la cavalleria en la persona d’un cavaller».
     Amb tot, la posteritat de Roís de Corella ha estat, gairebé fins ara mateix, bastant problemàtica. Tots els crítics i historiadors de la literatura catalana coincideixen a situar-lo en el primer rengle, i aqueixa valoració és unànime sobretot pel que fa a la seua obra en vers, tot i ser tan breu (Joan Fuster, per exemple, parla, tan circumspecte com sol ser, de «tres o quatre poemes excel·lents»). Martí de Riquer en subratlla l’estil lapidari, i hom sol assenyalar-hi també la fluida musicalitat de la mètrica, que tendeix a allunyar-se de l’eixutesa ausiasmarquiana i de l’esquema accentual del decasíl·lab trobadoresc tot acostant-se al dolce stil nuovo que s’estén des d’Itàlia. Però en el barroquisme de la seua prosa, en els recargolaments sintàctics del període ciceronià i, d’altra part, en l’«escassa originalitat» (Fuster) de la seua temàtica, majoritàriament ovidiana, han cregut veure alguns un signe de decadència. Potser per això és Corella encara, dels grans escriptors del període clàssic de la literatura en llengua catalana, el més escassament estudiat i potser també el menys editat, malgrat que el gust actual hi veu, sense aquelles reserves, l’assoliment del més alt grau de flexibilitat i bellesa a què arribà la nostra llengua en el segle de la seua màxima esplendor literària.