Vicenç ALTAIÓ / Josep-Maria SALA-VALLDAURA, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), col. Les Eines, Ed. Laia, Barcelona, 1980.
 

Des de principis de segle, aproximadament, i cada dia més, estudiar la literatura consisteix en poc més que esquematitzar el seu devenir com una successió de generacions, subdivisibles cadascuna d’elles en ala esquerra i ala moderada, o en d’altres no menys suggestius compartiments. És clar que afirmacions com aquesta només poden ser considerades vertaderes si s’accepta la seua pròpia intenció d’esquematisme, obligat en aquest cas per condicionaments espaciotemporals que el lector comparteix. Un altre fenomen actual, concomitant de l’anterior, és la rapidesa amb què la literatura contemporània genera la seua metaliteratura: encara bé no han aparegut quatre papers, ja una munió d’estudiosos n’ha fet la vivissecció (o la dissecció...) amb el seu complicat instrumental adquirit en les facultats de filologia. La causa sociològica d’aquest fet, dit amb poques paraules, és evidentment l’excessiu nombre de titulats que aquestes facultats segreguen cada curs. En fi, hi ha qui s’aproxima al fet literari a través d’aquests esquemes exclusivament. De manera que avui en dia se’n pot parlar com d’un gènere literari més, amb la seua massa de lectors no necessàriament bijectiva respecte dels lectorats dels altres gèneres subsistents d’èpoques passades. Fins i tot és un gènere amb una ja extensa gamma de possibles modalitats i estils, i que ha passat ja per diverses modes; la darrera tendència delata una certa inclinació per la taxonomia i un gust decantat per l’aplicació de l’Ars Combinatoria lul·liana al comentari de textos.
     És com a exemple de tot això que es recomana la lectura de Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), de Vicenç Altaió i Josep-Maria Sala-Valldaura. Si el lector, a més a més, també és aficionat a llegir poesia, li agradarà trobar-hi les seues darreres adquisicions dignificades amb un respecte i una consideració similars als que inspiraven els grans models proporcionats pels manuals escolars, dels quals potser pensarà erròniament que és un apèndix aquest llibre. Si més no, un centenar llarg de poemes d’una cinquantena llarga d’autors li proporcionaran una plaent, instructiva, selecta i variada lectura, i (al cap i a la fi, no és altre el propòsit dels antòlegs) una panoràmica prou reeixida de la collita poètica dels anys setanta als Països Catalans. Si la generació que els autors del llibre pretenen canonitzar és ja en saó per a tal rella, és cosa que la més elemental prudència aconsella de dubtar. Això sí, poden estar contribuint amb aquest llibre, sense proposar-s’ho (com ja ocorregué, diuen, entre Ortega y Gasset i una certa etapa de la generació castellana del 27) a «provocar» i «orientar» el moviment que «estudien». És que ara cada generació que ve al món du la seua pataqueta... el seu manual, que diga, sota el braç. Senyal (un més, Déu n’hi do) de normalitat.