Un Ausiàs March llastimós
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Eduard  J. Verger, Versos i altres escrits
Articles i notes de crítica literària
Un Ausiàs March llastimós







Ausiàs MARCH: Obra poética completa. Edición, introducción, traducción y notas de Rafael Ferreres. Col «Clásicos Castalia». Editorial Castalia. Madrid, 1979 (2 vols.)
 

Entre la mitja dotzena de reedicions, totals o parcials, monolingües o bilingües, de què ha estat objecte aquests darrers mesos l’obra d’Ausiàs March, he considerat més urgent de comentar aquesta del professor Rafael Ferreres,  tot i que no tinc d’ella encara sinó una primera impressió (de la qual espere poder recuperar-me, Deo volente), per tal de no deixar el lector innocent a mercé del crèdit que la col·lecció en què apareix li puga meréixer, i evitar-li així una considerable despesa que després hauria de lamentar.
     Una lectura ràpida, però, i sobresaltada, és suficient per a advertir-hi badades tals que excusen posteriors temptatives, sobretot si aquestes van per la via de la traducció castellana, de què el mateix senyor Ferreres no pareix molt segur, segons pretén disculpar-se’n, en el pròleg, al·legant «los muchos meses que ha dedicado» a tan laboriós escarni, fill doncs d’evident imperícia i no de rauxa, i aconsellant amb importuna immodèstia de llegir directament l’original i recórrer només al castellà de la seua collita en cas de dificultat, cosa que no farà l’ardit però prudent lector, si pren el consell meu, perquè si el «trobar clus» d’Ausiàs March no se li bada, més dura li serà la desolada sintaxi castellana de la pàgina senar.
     Valga l’exemple aquest: on Ausiàs diu: «hor·a·n lo jorn que no sent ulla pena / pensant en ço que vinc a l’arma rendre», Ferreres «tradueix» així: «no hay hora en el día que no sienta ninguna pena, pensando en eso vengo a rendir el alma», quan el poeta allò que hi ve a dir és que hi ha hora en el jorn que no sent cap pena de pensar que és a punt de lliurar l’ànima. És a dir, que la «traducció», aquí, expressa la idea exactament contrària a la de l’original. I la «traducció» de la resta de la mateixa cobla, ni tan sols això, car no expressa absolutament cap idea, si no és que ve i la desxifra el gallardo vizcaíno: «Si otra vez me lleva a imaginar por dar señal de que sea creído, suplico a la muerte que en tal caso me ayude, y si no me vale, mi verdad yace muerta.» Li hauria bastat consultar amb profit les notes on Pere Bohigas, en la seua edició d’Ausiàs March (col. «Els Nostres Clàssics»), aclareix aquells versos, perquè la traducció hagués estat digna de tal nom, però potser la beca de la Fundació March no pagava tal dispendi de temps i d’energies mentals.
     I no pense el lector d’aquestes línies que per a trobar heretgies semblants és necessària la constància de la malvolença, ans recórrega amb ulls piadosos i distrets les altres pàgines d’aquests grossers volums; veurà com un «amor qu·en delit s’entitola» resulta en el castellà del senyor Ferreres que «en deleite se intitula». I també deu haver considerat aquest senyor un error del poeta el vers 54 del cant XLV, puix que no l’ha tingut per digne de ser immortalitzat en la llengua de Cervantes, així que n’ha prescindit. Bé és veritat que el pobre Ausiàs també s’hauria pogut plànyer, a tall de disculpa, com ara el seu brillant exegeta en donós afalac al provincialisme oficial: «siempre tan difícil trabajar en provincias!» Sempre hi haurà, però, qui pensarà que és ben fàcil trobar un diccionari català-castellà, avui en dia a València, per a no «traduir» conrear per «acarrear»: «Mas vostre cors per ventura·s delita / usar dels fruyts que Na Venus conrea, / mas vostre seny deuri· haver ferea / de fer tals fets, e gens n’han ja sospita.» Heus ací una preciosa figura. «E gens n’han ja sospita», és a dir, el cos no sospita ja gens dels delits «que Na Venus carreja» (traducció literal de la traducció literal de Ferreres), ni sospita el seny ja tampoc gens de tals fets. Però, per al senyor Ferreres, la cosa és més mesquina, segons sembla: és que «la gente tiene ya sospecha». Idò!
     Molts més exemples com aquests seria possible aportar escorcollant a consciència, com per exemple: «Tots han dit ver, e no cascun per si», convertit en «Todos han dicho verdad, pero cada uno de por sí», on altra vegada la traducció diu el contrari que l’original, car aquest significa que la veritat és en el que han dit entre tots, i no en allò que cadascú per si sol ha dit. Però no vull cansar més el lector, i ausades que es podria. Si en vol més, allà en trobarà, sabent ja on s’encamina. I no parlem, de moment, de la introducció ni dels criteris de transcripció del text, per a no ser titlats de despietats. No valdria la pena. Encomanem-nos a Déu Nostre Senyor, a la Verge dels Desemparats i a tots els sants, finalment, fills meus, per tal com el gloriós confegidor de tan alt monument a la inèpcia filològica ha estat investit d’autoritat, com a co-president de la famosa «Comissió de bilingüisme», per a continuar infligint a la nostra llengua els fruits de la seua confusió.
 


Dirario de Valencia, dijous 19 de març de 1981
 
 
 
 

Amunt