|
Un
Ausiàs March llastimós
Ausiàs MARCH: Obra
poética completa. Edición, introducción, traducción
y notas de Rafael Ferreres. Col «Clásicos Castalia».
Editorial Castalia. Madrid, 1979 (2 vols.)
Entre la mitja dotzena de reedicions, totals o
parcials, monolingües o bilingües, de què ha estat objecte
aquests darrers mesos l’obra d’Ausiàs March, he considerat més
urgent de comentar aquesta del professor Rafael Ferreres, tot i que
no tinc d’ella encara sinó una primera impressió (de la qual
espere poder recuperar-me, Deo volente), per tal de no deixar el
lector innocent a mercé del crèdit que la col·lecció
en què apareix li puga meréixer, i evitar-li així
una considerable despesa que després hauria de lamentar.
Una lectura ràpida,
però, i sobresaltada, és suficient per a advertir-hi badades
tals que excusen posteriors temptatives, sobretot si aquestes van per la
via de la traducció castellana, de què el mateix senyor Ferreres
no pareix molt segur, segons pretén disculpar-se’n, en el pròleg,
al·legant «los muchos meses que ha dedicado» a tan laboriós
escarni, fill doncs d’evident imperícia i no de rauxa, i aconsellant
amb importuna immodèstia de llegir directament l’original i recórrer
només al castellà de la seua collita en cas de dificultat,
cosa que no farà l’ardit però prudent lector, si pren el
consell meu, perquè si el «trobar clus» d’Ausiàs
March no se li bada, més dura li serà la desolada sintaxi
castellana de la pàgina senar.
Valga l’exemple aquest:
on Ausiàs diu: «hor·a·n lo jorn que no sent
ulla pena / pensant en ço que vinc a l’arma rendre», Ferreres
«tradueix» així: «no hay hora en el día
que no sienta ninguna pena, pensando en eso vengo a rendir el alma»,
quan el poeta allò que hi ve a dir és que hi ha hora en el
jorn que no sent cap pena de pensar que és a punt de lliurar l’ànima.
És a dir, que la «traducció», aquí, expressa
la idea exactament contrària a la de l’original. I la «traducció»
de la resta de la mateixa cobla, ni tan sols això, car no expressa
absolutament cap idea, si no és que ve i la desxifra el gallardo
vizcaíno: «Si otra vez me lleva a imaginar por dar señal
de que sea creído, suplico a la muerte que en tal caso me ayude,
y si no me vale, mi verdad yace muerta.» Li hauria bastat consultar
amb profit les notes on Pere Bohigas, en la seua edició d’Ausiàs
March (col. «Els Nostres Clàssics»), aclareix aquells
versos, perquè la traducció hagués estat digna de
tal nom, però potser la beca de la Fundació March no pagava
tal dispendi de temps i d’energies mentals.
I no pense el lector
d’aquestes línies que per a trobar heretgies semblants és
necessària la constància de la malvolença, ans recórrega
amb ulls piadosos i distrets les altres pàgines d’aquests grossers
volums; veurà com un «amor qu·en delit s’entitola»
resulta en el castellà del senyor Ferreres que «en deleite
se intitula». I també deu haver considerat aquest senyor un
error del poeta el vers 54 del cant XLV, puix que no l’ha tingut per digne
de ser immortalitzat en la llengua de Cervantes, així que n’ha prescindit.
Bé és veritat que el pobre Ausiàs també s’hauria
pogut plànyer, a tall de disculpa, com ara el seu brillant exegeta
en donós afalac al provincialisme oficial: «siempre tan difícil
trabajar en provincias!» Sempre hi haurà, però, qui
pensarà que és ben fàcil trobar un diccionari català-castellà,
avui en dia a València, per a no «traduir» conrear
per «acarrear»: «Mas vostre cors per ventura·s
delita / usar dels fruyts que Na Venus conrea, / mas vostre seny deuri·
haver ferea / de fer tals fets, e gens n’han ja sospita.» Heus ací
una preciosa figura. «E gens n’han ja sospita», és a
dir, el cos no sospita ja gens dels delits «que Na Venus carreja»
(traducció literal de la traducció literal de Ferreres),
ni sospita el seny ja tampoc gens de tals fets. Però, per al senyor
Ferreres, la cosa és més mesquina, segons sembla: és
que «la gente tiene ya sospecha». Idò!
Molts més exemples
com aquests seria possible aportar escorcollant a consciència, com
per exemple: «Tots han dit ver, e no cascun per si», convertit
en «Todos han dicho verdad, pero cada uno de por sí»,
on altra vegada la traducció diu el contrari que l’original, car
aquest significa que la veritat és en el que han dit entre tots,
i no en allò que cadascú per si sol ha dit. Però no
vull cansar més el lector, i ausades que es podria. Si en vol més,
allà en trobarà, sabent ja on s’encamina. I no parlem, de
moment, de la introducció ni dels criteris de transcripció
del text, per a no ser titlats de despietats. No valdria la pena. Encomanem-nos
a Déu Nostre Senyor, a la Verge dels Desemparats i a tots els sants,
finalment, fills meus, per tal com el gloriós confegidor de tan
alt monument a la inèpcia filològica ha estat investit d’autoritat,
com a co-president de la famosa «Comissió de bilingüisme»,
per a continuar infligint a la nostra llengua els fruits de la seua confusió.
Dirario de Valencia,
dijous 19 de març de 1981

|