Vicent SIMBOR/Ferran CARBÓ: Literatura actual al País Valencià (1973-1992), (Biblioteca Sanchis Guarner, 28), Institut Universitari de Filologia Valenciana / Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1993.
 

    La lectura de l’estudi sobre la literatura actual al País Valencià  publicat recentment pels professors Ferran Carbó i Vicent Simbor suggereix mantes reflexions que, per dissort, no és possible desenvolupar complidament en aquest breu espai.
     Al professor Carbó l’avala a bastament el seu bon gust a l’hora de triar l’objecte d’una ja persistent dedicació: la poesia de Joan Vinyoli. I pel que fa a Simbor, puc dir que n’he seguit sempre amb gran interés la més que meritòria labor historiadora, al llarg del seu pausat escolament des de les albors del nostre segle XIX cap a l’actualitat literària més fonedissa, sense deixar mai de sorprendre’m per l’estil homodiegètic que ha sabut insuflar al seu mètode crític, i pel seu olfacte especial que sovint li permet, per exemple, descobrir una sinestèsia on ulls menys avesats no serien capaços de copsar més que una frase feta, poc menys que immemorial.
     Tot plegat prometia el que efectivament s’hi trobarà el lector, en aquesta agosarada incursió pels marenys inconstants de la literatura viva: un habilíssim maneig de la difícil art de buidar fonts; una prudentment ponderada, i alhora decidida (com cal), ordenació jeràrquica del batibull estètic, en aparença inextricable, amb què s’han hagut d’enfrontar; en fi (per fer-ho curt) una ben airosa resolució pràctica, si teòrica no, del sempre espinós problema de les perioditzacions. En realitat, era aquest el tema que em proposava comentar a propòsit d’aquesta obra, però em pense que ja no m’hi cap (així que, de moment, només l’apuntaré).
     Tema, doncs, per a una altra ocasió: pel que sembla, el mètode generacional ha caigut en desprestigi, probablement perquè se n’ha abusat fins al punt d’adjudicar-li’n una de nova a cada nova dècada (que és com ara se’n sol dir del decenni). Solució natural: seguir comptant per dècades, que ja vénen al món amb els seus còmodes límits sota el braç, i deixar-se estar de problemàtiques generacions. Aviat parlarem, millor, d’anyades literàries, cadascuna amb el seu propi bouqué... (mira!, una sinestèsia).