Pere GIMFERRER, L’agent provocador, Ed. 62, Barcelona, 1998.
 

Pere Gimferrer és, per a mi, i de tant en tant, cada vegada més, comprove que també per a molts altres dels qui pensàvem emprimar noves terres poètiques a principis del decenni dels setanta, un autor entranyable, i ho continua sent avui que ja ni tan sols faig l’esforç de defugir adjectius com aquest, que tant horroritzen a alguns. I això que, d’aquella flota efervescent, que encara sura, els valencians només per cortesia dels de Barcelona estàvem al corrent, des de lluny, del tarannà refinadament patètic, del mesurat purgatori de manies que feien del seu habitant i portador, als nostres ulls, una font versemblant, batec humà inclòs, d’aquells seus versos tan diamantins i decadents, sovint d’una puresa que podia arribar fins a uns extrems malaltissos de Verlaine saberut. Rimbaud i Lautréamont ens eren, com a ell, dos dels oracles on, adolescents, apreníem l’afany d’«estar més desperts», i a resignar-nos a dir amb paraules profanes el que en nosaltres estava sempre més enllà: la vertadera vida (o «la vida com a poema»: la revolució permanent). Per a uns pocs, a més a més, la marca d’aquell temps va consistir també en una crisi d’identitat que es faria visible sobretot, almenys en la seua vessant literària, que potser és l’única pertinent ací, en un canvi de llengua: en el fons, una rectificació d’enfocament en la indagació de nosaltres mateixos. Des d’aleshores, ja que ell ens hi va precedir per molt poc, cap predicat que tinga per subjecte el nom de Pere Gimferrer ja no ens pot ser indiferent mai més; si en alguna altra ocasió, abans de la provocació del llibre que ens ocupa, he rememorat de passada tot aquell episodi que ara pot semblar tan remot, no he pogut deixar d’esmentar el seu exemple, la seua precedència. Per això d’aquest llibre, L’agent provocador, m’han commogut passatges i detalls que probablement no en seran, i em pareix just, els més vistents i celebrats, tot i no ser jo insensible, ni de bon tros, a l’extraordinari virtuosisme (tan treballós, tanmateix) amb què l’autor aconsegueix desplegar els set moviments de tota aquesta simfonia verbal (sovint també visual o tàctil) a partir d’un motiu tan recurrent: la mateixa escriptura poètica com a afaiçonament d’un jo que, a mesura que hi apareix, assumeix en l’autoconsciència de l’autor el paper d’agent provocador imprevisible (i aquesta expressió, aplicada així, no deixa de ser una troballa afortunada, i, com a títol, una broma estupenda); la commoció provocada per la irrupció del sexe, del terrible poder trasbalsador i redemptor de la dona, enmig d’una vida que ha renunciat a viure’s fora dels llibres, quan aquests ja perdien (però no eren ells els qui havien canviat) la seua capacitat d’afectar profundament el ser mateix del nostre autor (i aquesta angoixa de la lectura no essencial, de la lectura «artista», és, conscientment o no, una altra espècie de malaltia professional crònica bastant difosa a partir de certa edat...). No sé si volgudament o no, aquest llibre exigeix del lector l’assentiment previ que atorguen certes complicitats sense les quals no serà més que un bell poema hermètic. En la seua literalitat, és cert, està escrit per a un sol lector, amb nom i cognoms: Maria Rosa Caminals, la seua dona; una altra epifania de l’agent provocador. Però la lectura d’una introspecció tan despullada, tan autopenetrant, on el temps recobrat per a la vertadera vida, és a dir, transformat en literatura («la vertadera vida és la literatura», raona Proust en El temps recobrat), és tan fàcilment reconeixedor per determinats lectors com a disfressa de la pròpia memòria, de manera que s’hi pot reconéixer ni que siga per aproximació, ha d’actuar inevitablement (i potser és aquesta la vocació secreta del llibre) com a agent provocador d’una autoanàlisi paral·lela en qui, tanmateix, assisteix a aquest drama de la sequedat sense haver estat invitat a l’espectacle. Al final, doncs, aquesta pot ser la pregunta: m’ha mogut, a mi, algun fonament profund? Siga quina siga la resposta, el llibre no se’n vol ressentir, puix que no està fet per a això. De la mateixa manera que aquesta «recensió» no pretén ser-ho, ni tampoc una explicació, ni una paràfrasi, ni unes instruccions d’ús, ni una reacció en cadena. Si en calia alguna, d’explicació, l’autor mateix, meticulós sense misericòrdia, precís fins a l’extenuació, s’avança a obviar qualsevol prolix foraviament amb la seua tan concisa (veritable «capsa negra» on resta enregistrada amb minuciositat insofrible tota la cronometria de la seua escriptura: l’inici, les interrupcions, les represes) amb què encapçala per a nosaltres, lectors tercers, aquesta confessió impenitent, aventurada i temerària amb la seua estimada, o, segons la definició que ell mateix ens en dóna, «a més d’altres coses, un text de caire autobiogràfic que relata només fets estrictament verídics; però no és pas –ens adverteix també– el llibre de memòries que potser escriuré algun dia, perquè té una intenció totalment diferent». Aquests mots daten del març del 98, exactament dinou anys després de la concepció del pla general de l’obra i de la redacció dels tres primers capítols (març del 79). La interrupció, fins a la represa del 96 i l’acabament del 98, s’escaigué «per raons externes». Entre aquesta insondable externitat que no mereix més comentaris i aquella «intenció totalment diferent» que raonablement esperaríem descobrir en entrar en la matèria del llibre pròpiament dita, fa un goig saludable (què voleu?) l’objectivitat un punt impertinent, la divertida distància d’aquesta corelliana autoobservació, tan concisa i oportuna com reveladora: «L’evolució de l’estil assenyala la inflexió entre les dues etapes de l’escriptura del text». Perquè, en definitiva, això i no altra cosa és el que importa: l’evolució de l’estil. I la coherència del text, també. És una sort, doncs, que la visió de les coses pròpia de l’autor no haja variat gaire del 1979 ençà! I en tot cas, sí que pareix haver estat per a ell una escriptura alliberadora. Els darrers compassos de l’obra encomanen una exultació que pareix anunciar fins i tot una nova inflexió en la trajectòria de Gimferrer. Amb aquest exercici ha assumit i conquistat alhora la condició necessària per a la gràcia de la possessió de la paraula poètica: la convicció de «poder dir-ho tot», fora del temps dels farsistes en què la majoria romandrà miserablement, irremeiablement immersa.