Toni MESTRE, Quadern d’enyor i de desig,. Ed. Alfons el Magnànim. Col·lecció «Poesia», 22. València, 1994.
 

En una altra ocasió —fa més de deu anys, amb motiu de l’aparició de l’anterior (i doble) llibre de Toni Mestre, Fletxes de vent / Amb les armes del sonet— vaig fer esment d’una característica de la poesia d’aquest autor que continua definint aquest Quadern: la renúncia prèvia a la genialitat. No tinc res contra la genialitat —al contrari!—, però sí contra la pretensiositat i la mistificació. M’estime més la senzilla franquesa de qui no pretén més que servir-se d’uns instruments poètics ja ben acreditats per la tradició per a tornar a poetitzar, des de l’anècdota personal, uns estats d’ànim que han recorregut tota la història de la poesia des que hi ha món: aquí, com el títol indica, l’enyor i el desig, és a dir, la mancança i la fretura: d’allò que s’ha tingut i del que ara no es té. I tot això circumscrit (deixant fora algun cas molt esporàdic d’angoixa existencial, com ara el sonet «Ciutat en solstici») en una dimensió desproveïda de tota transcendència, epidèrmica: tant quan s’evoca una fugissera sensació de benestar en el marc d’algun paisatge amb nom propi com quan el tema és un amor sensual d’una carnalitat desimbolta, desinhibida i exempta de metafísiques, d’una sexualitat a cara descoberta («descarada», com hauria dit la meua àvia). Com en els llibres anteriors de l’autor, la lliçó d’Estellés és aquí més que òbvia, sobretot en el to somiós i alhora cru, divertit i innocent. Molt de tant en tant («Hem fet l’amor, o allò que ens dignifica...») s’hi nota una lleu petja de la seriositat o la gràcia fusterianes. Entre altres exercicis, és de notar també, d’ací d’allà, alguna curiosa reminiscència trobadoresca, sobretot en el joc d’opòsits del sonet que comença «No l’he triat aquest desig que em porta». Tota la gràcia del llibre està en la forma: l’autor no pretén una altra cosa (i no hi ha per què demanar-li més) que convertir l’anècdota, l’instant, en un ram de paraules ben endreçades, generalment en forma de sonet, i aquest ara i adés estrambòtic. Consegüentment, encerta més quan aquesta forma pren l’aspecte més redonament canònic.