János PILINSZKY, Estelles, traducció de Balász Déri, col. Els Llibres de l’Escorpí, Poesia, Ed. 62, Barcelona, 1988.
 

Amb la publicació d’Estelles, de János Pilinszky (1921-1981), a poc més d’un any d’aparéixer una selecció de poemes d’Attila József (1905-1937), en són ja dos, de moment, els noms de primer ordre de la poesia hongaresa d’aquest segle que el lector té disponibles en català. Poca cosa, és cert, per a fer una idea de la riquesa de veus poètiques dignes d’atenció que ha donat Hongria en aqueix període (com no tenim tampoc cap versió catalana de poetes hongaresos d’altres temps, ni tan sols d’un l'obra del qual és part fonamental del llegat poètic del romanticisme europeu: Sándor Petõfi). Però, posats a començar, no es podia haver triat millor: l’obra de József proporciona, indubtablement, el punt de referència a partir del qual es desenvoluparan les principals tendències de tota la poesia hongaresa posterior a ell, fins i tot aquelles que, vistes de lluny, semblarien difícilment connectables amb algun precedent comú. De fet, Pilinszky, poeta d’inspiració profundament religiosa (d’un catolicisme, però, ben allunyat de qualsevol complaença dogmàtica), pertany, amb Agnes Nemes Nagy, György Rába, etc., a la mateixa generació que els anomenats neopopulistes (Ferenc Juhász, László Nagy, István Kormos, Imre Csanádi...): la «generació intermèdia» entre la de la revista Nyugat i la que a hores d’ara tot just accedeix a la maduresa. Una generació marcada, per damunt d’aquella divisió en dues grans tendències, per una experiència compartida, la segona guerra mundial, que uns viuran com l’ocasió del naixement d’una nova era entre les cendres d’un món caduc que s’hi extingeix, mentre els altres, i Pilinszky entre ells, no hi veuran més que l’eclosió de la misèria de la condició humana, l’horror apocalíptic de la destrucció i el patiment, radicalment absurds.
     La poesia de Pilinszky va construir-se a partir d’aleshores lentament, amb traços breus però d’una gran fermesa: publica el seu primer recull el 1946; el segon apareix el 1959, i segueix una línia caracteritzada per la perfecció formal, l’extrema condensació i una progressió descendent pel que fa al nombre i l’extensió dels poemes, fins arribar al poema d’un sol vers, quasi a la vora de l’emmudiment. El llibre ara traduït al català és un dels pertanyents a l’etapa següent, quan Pilinszky s’allibera de l’«atzucac mallarmeà» i pretén escriure «amb una mà molt lleugera»; els mateixos temes, les mateixes preocupacions sempre presents en la seua obra anterior (les experiències i els éssers habitualment més oblidats i desatesos, el sofriment, la solitud còsmica de l’home davant la mort) continuen expressant-se en Estelles, però aquí amb una forma més lliure i concisa que, així i tot, lluny de llevar-los força, els en dóna.