Romanticisme i Renaixença
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Eduard  J. Verger, Versos i altres escrits
Articles i notes de crítica literària
Romanticisme i Renaixença






En aquest llibre* trobaràs una selecció de les millors poesies escrites en la nostra llengua durant els dos darrers terços del segle XIX, període que solem recordar com aquell en què es va esdevenir la Renaixença. Aquesta consistí, com indica el seu nom, en el fet que l’activitat literària culta va experimentar, en totes les terres de llengua catalana, un progressiu revifament que contrasta amb la feblesa en què havia caigut en els tres segles anteriors, després de l’extraordinària esplendor que havia assolit en el XV, considerat per això com el nostre «segle d’or» literari.
     Definida així, «Renaixença» simplement s’oposa, doncs, a «Decadència». Però contemplada en el context europeu en què va tenir lloc apareix com un fenomen no precisament exclusiu de les lletres catalanes, sinó, ben al contrari, contemporani i en molts aspectes similar (per bé que, òbviament, amb característiques pròpies) als moviments de redreçament lingüístico-literari i de la consciència nacional de diversos altres pobles. En definitiva, l’impuls que va fer possible la Renaixença no va ser més que la manifestació peculiar i local d’un esdeveniment molt més ampli, que s’expandeix per damunt de les fronteres nacionals entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XIX, que modifica (adaptant-se, al seu torn, a les circumstàncies de cada cas particular) la major part de les literatures europees, i que rep el nom de «romanticisme».
 

EL ROMANTICISME

     Oposat a l’estètica neoclàssica, que es manifesta en una literatura intel·lectual, racional i raonable, producte de l’ordre i de la lògica, elitista i moralitzant, el romanticisme significa l’adveniment del predomini, en l’expressió literària, de la imaginació i la sensibilitat, a les quals l’època anterior, encara que no deixava de reconéixer-los llurs drets, no permetia sinó excepcionalment desplegar-se amb tanta amplitud i vigor. El romanticisme no va ser només, però, una revolució estètica, sinó que va tenir causes més generals i més profundes i va trastocar la vida en tots els ordres, tant públics com privats. La Revolució francesa i les guerres napoleòniques havien subvertit moltes tradicions, qüestionat molts principis i suggerit noves idees quant a les relacions entre literatura i societat; el rebuig de l’ortodòxia estètica imposada obria pas a una audàcia i una gosadia inusitades en el tractament dels temes morals, socials i polítics, que els escriptors introduïen ara en llurs obres amb el propòsit d’influir en la consciència del poble. L’home romàntic, model al qual responen en aqueixa època no sols els poetes, sinó la gent en general, viu amb una intensitat malaltissa l’aspiració a l’absolut en l’amor, en la religió, en l’afany de llibertat i de felicitat, i arrossega un sentiment de tristesa indefinible, que de vegades s’exalta en arrauxada rebel·lia, davant la frustració provocada pel xoc d’aquests sublims i difusos ideals amb el prosaisme de la realitat quotidiana.
     El primer moviment poètic de signe romàntic va sorgir a Alemanya, on la revista Athenäum va difondre, entre 1798 i 1800, les idees estètiques dels germans Schlegel, de Schleiermacher i de Novalis, i on van aparéixer les primeres obres importants (com els Himnes a la nit, d’aquest darrer) que encarnaven aquesta nova estètica. Per altra banda, la filosofia política de Herder, segons la qual cada poble té un «esperit nacional» que manté les seues formes més genuïnes en les tradicions populars, i l’idealisme individualista de Fichte i de Schelling, entre altres, culminen una evolució que partia de la crítica de la Il·lustració francesa i alemanya: de Rousseau, de Goethe, de Schiller, de Hölderlin. Cap al 1830, el romanticisme ja s’ha consumat plenament a Alemanya, en les obres d’E. T. A. Hoffmann, Heinrich von Kleist, Clemens Brentano, Georg Büchner, etc., i s’ha estés a les lletres angleses (Lord Byron, Shelley, Keats, Wordsworth, Coleridge...) i a les franceses (Victor Hugo, Chateaubriand, Vigny, Musset, Lamartine...).
     Malgrat que l’hegemonia cultural de França havia decaigut ràpidament després del 1815, arran de la caiguda del seu Imperi, i a pesar també que no havia estat ella, sinó Alemanya, com hem vist, el nucli originari del romanticisme, va ser principalment a través de la seua influència que aquest va passar a la resta d’Europa. Hi van contribuir els freqüents trastorns polítics d’aquells anys, amb llur seqüela d’exilis i retorns d’intel·lectuals i escriptors, que així s’anaven impregnant del nou esperit i transferint-lo a llurs respectives literatures. En aquelles en què el neoclassicisme havia tingut una ferma implantació i s’havia materialitzat en veritables obres mestres, com en la mateixa França, la vella escola va oferir una forta resistència, provocant violentes disputes entre «antics» i «moderns»; amb tot, algunes tendències del romanticisme, les que s’havien forjat un ideal tot mirant cap a un passat medieval, cavalleresc i catòlic, van ser abraçades ben aviat pels sectors socials reaccionaris de l’època, mentre que altres de liberals i populars constituïen un corrent oposat a l’anterior, que va anar creixent subterràniament fins al seu impetuós esclat en alguns països a partir dels anys trenta. Aquesta darrera orientació va acabar assumint també les reclamacions nacionals i patriòtiques, especialment allí on s’hagué d’enfrontar no sols amb una reacció social i intel·lectual (com ara en la despòtica Rússia o en l’Espanya de Ferran VII), sinó també amb l’opressió de la pròpia identitat nacional.
 

LA REBEL·LIÓ DE LES PÀTRIES

     L’ideal de llibertat va contribuir a desvetlar amb força el sentiment nacional a tot arreu, i la literatura hi va jugar un paper important. Com cada individu, cada nació aspirava a reconéixer-se en la seua diferència (d’aquí el gust per les descripcions de paisatges, sempre amb una forta càrrega subjectiva i emotiva, i pel «color local», entranyable o exòtic), s’exhumaven i s’imitaven els antics monuments literaris de cada país, i la poesia buscava en la tradició i les formes populars la pervivència més genuïna de les essències nacionals. Entre els darrers anys del segle XVIII i els primers decennis del següent, Escòcia, Alemanya, Portugal, Catalunya, Bohèmia, Sèrbia, Hongria, i moltes altres nacions, descobreixen o recuperen poemes, cants, balades, narracions i llegendes fins aleshores desconeguts o ja quasi oblidats.
     Durant tota la primera meitat del segle XIX, un bon nombre d’aquests pobles no s’havia emancipat encara del domini estranger, i l’assimilació del romanticisme va estimular en ells la recuperació de l’ús literari de la pròpia llengua, fins aleshores perseguida i relegada als usos col·loquials i domèstics per la voluntat uniformadora dels imperis dominants. Hongria, per exemple, havia estat sotmesa a Àustria des de feia dos segles i mig, i els seus romàntics (Vörösmarty, Arany, i sobretot Sándor Petõfi), que van produir les obres més importants entre 1815 i 1867, reberen la influència de Byron, de W. Scott i més tard de Victor Hugo i d’altres francesos de la generació del 1830; però no gens del romanticisme alemany, malgrat ser-los aquest lingüísticament més accessible, potser per una íntima aversió envers tot allò que els venia imposat des de Viena: a l’ensonyació i el vague sentimentalisme van preferir, doncs, cantar els herois i els homes d’acció del seu passat nacional i la vida fosca de les capes populars, sempre amb la pàtria com a ideal.
     També els txecs, des de la desfeta del 1620, vivien sotmesos al domini de la monarquia austríaca, que en reprimeix la llengua, bandeja o empresona els seus intel·lectuals i imposa la germanització sistemàtica del país. La literatura txeca, que havia brillat en segles anteriors, arriba a desaparéixer totalment, i només a partir de la fi del segle XVIII començarà a reviure el passat nacional, gràcies als esforços d’alguns erudits. Durant tota la primera meitat del XIX, el romanticisme txec consisteix principalment en la continuació d’aquest moviment d’historiadors i filòlegs que investiguen la literatura de l’antiga Bohèmia, els quals, al principi, s’han de servir sovint del llatí (els més antics) o de l’alemany, tan insegur i inepte troben encara el mateix llenguatge que pretenen reivindicar, després de segles de descurança. Amb tot, hi va ser també notable la influència exercida per Jungmann, traductor dels poetes alemanys i anglesos, i, després, autors com ara Kollár, Safarik i Palecky (tots tres nascuts entre el 1790 i el 1800) cultiven una poesia eminentment patriòtica; el romanticisme poètic subjectiu i sentimental només hi té un representant destacable: Mácha, poeta mort en plena joventut, que en el seu Maig (1836) mostra influències de Byron.
     Amb el seu territori repartit entre tres imperis, Polònia pateix igualment, després del fracàs de la insurrecció de 1830-31, una forta repressió de la seua llengua en la part russa, on de fet cessa tota activitat literària. En la resta del país, per bé que la supervivència de l’idioma no s’hi va veure tan amenaçada, la resistència del neoclassicisme d’arrel francesa va ser especialment forta; Brodzinski, que en la seua Epístola a Dafne (1816) diu: «Deixa per a uns altres els boscams de l’Arcàdia i canta el teu propi país», prepara suaument la transició des d’un marc encara clàssic, però és totalment contrari a l’influx alemany. El romanticisme més exaltat i brillant va ser el dels patriotes que s’hagueren d’exiliar: Mickiewicz (la seua Oda a la joventut, publicada el 1827, es va convertir en una espècie d’himne revolucionari), Slowacki, Krasinski... Els que van romandre al país només van poder expressar el sentiment nacional amb obres d’un romanticisme moderat, fet de records locals, de fervor religiós, de devoció a l’idioma.
     Cap al 1830 es produeix també una renaixença literària a Grècia, que acaba d’assolir la independència del domini turc. Aquí, naturalment, la tradició nacional evocada és la de la Grècia antiga i l’ideal clàssic, per bé que, dels seus tres grans romàntics (Solomos, Kalvos i Soutzos), aquest darrer, el més sentimental, s’inspira notòriament en Byron, Lamartine i Hugo.
     I, en fi, per a croats i serbis, eslovens i montenegrins, la irrupció, per les mateixes dates, del romanticisme (Prešeren, entre aquests darrers; Mazuranic i Vraz, entre els croats; Njegos, Zmaj, Jakšic, Radicevic, Kostic, entre els serbis...), tot evocant les lluites i les glòries del passat i incitant a l’oposició contra el jou turc, austríac i hongarés, suposa al mateix temps elevar per primera vegada la pròpia llengua nacional al rang de llengua de cultura literària, ja que no havien donat cap producció interessant en segles anteriors. El romanticisme hi té com a conseqüència, doncs, més que no una renaixença, una veritable naixença. I el mateix ocorre a Romania, i a Bulgària, si bé aquesta darrera comença a cultivar la seua llengua tan tardanament (al darrer terç del segle) que la seua primera generació literària no és ja romàntica, sinó que s’adscriu de ple al realisme.
 

LA NOSTRA RENAIXENÇA

     La situació de la nostra llengua i de la nostra literatura, en el tombant del segle XVIII al XIX, és més o menys comparable a alguns dels exemples que acabem de posar. Un segle abans, l’entronització en Espanya de la dinastia borbònica, no sense una forta resistència per part de valencians i catalans (que van ser derrotats per les armes el 1707 i el 1714, respectivament), havia comportat per a aquests la pèrdua de llurs institucions polítiques i la repressió de l’idioma propi en favor de la implantació en exclusiva del castellà per als usos oficials, la qual cosa va agreujar encara més la nostra dependència nacional i literària. Així és que, quan les primeres onades del fenomen romàntic atenyen la península ibèrica, València i Barcelona són dos dels primers nuclis per on aquest s’hi introdueix, però principalment en forma de traduccions al castellà de romàntics francesos, i mitjançant la difusió del nou gust literari per la revista barcelonina El Europeo (1823-1824). El català no havia deixat de ser reivindicat com a llengua de cultura per algunes veus aïllades, més insistents com més s’acostava el final del segle XVIII: Ignasi Ferreres, amb la seua Apologia de l’idioma català, inicia a Barcelona un moviment d’interés pel seu estudi que serà seguit per Josep Pau Ballot amb la publicació, ja entrat el XIX, de la Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815); a València, la mateixa labor, sovint més entusiasta que erudita, l’havien duta a terme Marc Antoni Ortí, Lluís Galiana i Carles Ros, autor, aquest darrer, d’un Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734) i d’un Diccionario valenciano-castellano (1764). Però no és fins al 1833 que, amb l’aparició a la revista El Vapor del poema «La Pàtria», d’Aribau, se sol donar per començada la Renaixença.
     De les dues grans tendències del romanticisme, la que es va imposar quasi des del primer moment a Catalunya va ser la conservadora, definida en primer lloc per Joaquim Rubió i Ors amb el seu primer recull,  Lo Gaiter del Llobregat (1841), en el pròleg del qual reivindicava ja la possibilitat d’una literatura catalana independent. Per aquestes dates (1840) apareixen també les primeres composicions de Tomàs Villarroya, que va exercir un paper d’iniciador comparable al d’Aribau entre els primers romàntics valencians, els quals van ser tots liberals i progressistes, però menys preocupats per la dignificació literària de l’idioma que per la seua utilitat a l’hora de propagar llur ideari entre un públic popular. La màxima figura del romanticisme liberal va ser Víctor Balaguer, que a les pretensions d’independència literària de Rubió afegia les pròpies d’un nacionalisme més polític, i que a l’antologia de Bofarull Los trobadors nous (1858), compendi de la poesia arcaïtzant, va replicar l’any següent amb una altra de signe oposat: Los trobadors moderns. Però els autors més rellevants foren a tot arreu, finalment, els pertanyents al corrent moderat: Manuel Milà i Fontanals (que a més de poeta va ser un important filòleg, teòric de la literatura i estudiós de la poesia catalana medieval), Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Teodor Llorente...
     A partir del 1859, la consolidació i continuïtat de la Renaixença es van veure assegurades per ells mitjançant la institució dels Jocs Florals, amb la qual pretenien restaurar l’antic consistori medieval (d’aquí la freqüent autodenominació de «trobadors» en lloc de la més moderna de «poetes», i la persistent designació del català literari com a «llemosí», en contraposició al col·loquial i vulgar, que, segons on, rebia també els noms de «valencià» o «mallorquí»). Aquests certàmens poètics, convocats anualment a Barcelona des d’aleshores (i imitats a València des del 1878), si bé, per una banda, van fer proliferar i perdurar fins ben entrat el segle XX una poesia típicament «jocfloralesca», temàticament limitada per la trilogia canònica de «Pàtria, Fe i Amor», per l’altra van saber també propiciar l’aparició d’alguns poetes de gran qualitat, i entre ells el més gran de tota la Renaixença, Jacint Verdaguer, que tant per la seua turmentada vida com per la seua obra lírica, que traspua un ascetisme més i més exacerbat, i pel gran alé dels seus dos poemes èpics, L’Atlàntida i Canigó, és la figura romàntica per excel·lència de la poesia catalana.
     Durant el darrer quart del segle XIX, el romanticisme entrava en crisi en autors com ara Costa i Llobera, Apel·les Mestres, Bartrina, etc., i deixava pas a unes noves actituds (naturalistes, positivistes, esteticistes) que, ja en el darrer decenni, havien de fer cristalitzar un moviment estètic nou: el modernisme.

 


De la introducció a Poesia de la Renaixença, Ed. 3i4, col·lecció Llibres Clau, València, 1994. 
 
 
 
 
 

 Amunt