«La sepultura» de Roís de Corella, amb una postil·la
Els estudis corellians continuen avui
en el mateix estat que descrivia Joan Fuster en una conferència
pronunciada fa poc menys de vint anys: encara es pot dir que, «dels
nostres grans escriptors del XV, Joan Roís
de Corella és el més desassistit d’exegesi i d’indagació:
no ha tingut sort entre els especialistes del ram».1 A la migrada bibliografia
enumerada per Fuster en aquella ocasió, Jordi Carbonell no pot afegir-hi
el 1973 sinó algun breu article que aquell havia negligit, a més
del propi estudi preliminar a la nova edició de les obres del nostre
poeta,2 i d’aleshores
ençà a penes si ha aparegut cap altra aportació crítica que haja contribuït a aprofundir-ne
la lectura. Aquesta «mala fortuna» literària, potser explicable
en part per «un cert disgust estètic davant les distorsions retòriques
de la seva prosa i l’escàs atractiu d’una temàtica tan poc original»,3
s’explica més difícilment en relació amb la seua poesia:
«El Corella poeta, sí, ha gaudit de tota consideració,
per bé que tres o quatre poemes excel·lents tampoc no han bastat
a estimular un treball minuciós de crític o d’erudit, ni una
fama segura».4
De fet, malgrat el lloc eminent que, gràcies sobretot als seus versos,
s’atribueix avui a Corella amb unanimitat entre els nostres més grans
poetes del XV, la seua poesia ha suscitat proporcionalment bastant menys que la prosa l’atenció dels estudiosos.
N’és una prova el fet que el poema de què vull parlar ací, aquell que en l’edició de Miquel i Planas (i en
totes les posteriors, que la segueixen) duu el títol abreujat de «La
sepultura»,5
és ja un dels més estudiats del nostre autor només
perquè se n’ha ocupat a fons Josep Romeu i Figueras en un treball
publicat recentment,6
el primer on s’intenta una anàlisi textual exhaustiva de peces poètiques
corellianes. Malauradament, però, això no vol dir que «La
sepultura» haja passat a ser així, a hores d’ara, el poema de
Corella millor comprés, sinó més aviat tot al contrari,
com tractaré de demostrar en la següent postil·la. A més
d’aquella «mala fortuna» que pareix ser el destí de la
posteritat de llur autor, sobre aquesta trentena de versos n’ha pesat particularment
una altra d’addicional que ha fet que tot aquell qui s’hi ha aproximat, bé
siga de passada, bé amb una atenció més detinguda, haja incorregut en alguna incongruència
quant a llur interpretació. Com que d’això no n’està
exempt l’autor de l’edició crítica esmentada, m’he pres la precaució
d’editar de nou el text d’acord amb l’únic manuscrit que ens ha transmés
el poema en qüestió,7
puntuant pel meu compte:8
[LA SEPULTURA]
Descriu Mossén Corrella [sic] la sepultura
de sa enamorada.
I En letres d’or
tendreu en lo sepulcre
la mia mort
per excellent trihunfo,
Hon clar
veuran m’aveu lançat del segle
Ab onestat
matant ma vida morta.
E yo, sculpit
als vostres peus en marbre,
5
Agenollat,
mostraré gest tan simple
Que tots
diran, ab los ulls corrents aygua:
«Cruel
virtut, que no la pogué vençre
Gest tan
humil d’aquest, qui fon un fènix
En ver·
amor, més amant que tot altre!»
10
II Estareu vós
d’alabaust en figura
Treta del
viu, ymatge de Elena,
En lo dit
quart tenint un esmaragde,
Y en l’altra
mà un ram de agnus castus
Sobre lo
qual planyerà una tortra.
15
E dirà
·l mot, escrit sobre verts liris:
«Si
per algú virtut se degués perdre,
Sol per a
vós yo la volguera rompre,
Però
lo mal no ·s deu jamés concebre
Per esperar
algun bé ·n pugua nàixer.
20
III Si no poguí
restaurar-vos lo viure
Sol per temor
de honestat ofendre,
No us vull
negar com aprenguí de doldre:
A Déu
pregant guardàs del fondo carçre
Vostre sperit,
qu· al meu era conforme.»
25
Mudarà
·l gest la mia forma ·n pedra
Quan legiran
aquest mot en la tomba,
Penssant:
«Per mi haveu aprés de plànyer!»
E no ·m
doldrà la mia vida trista,
Que sol per
vós la poguí bé despendre.
30
Examinant amb atenció
aquest text hom veurà que, en comparança amb el de l’edició
de Miquel i Planas, presenta una única discrepància significativa:
la diferent distribució de les cometes indicadores de l’estil directe
amb què l’autor hi fa intervenir (i en açò consisteix
la discrepància de fons) alguna veu distinta
de la seua. Aparentment, una minúcia. Aquest petit detall tindrà,
però, conseqüències insospitades a l’hora d’establir
el sentit del discurs, per tal com n’afecta un «passatge certament
central» (així qualifica Romeu i
Figueras els vv. 17-20),9
i encara els cinc versos següents (vv. 21-25), on, segons el mateix
crític, «Corella explicita uns conceptes [...] que són
de molt interès per comprendre la textura conceptual
i la intencionalitat del poema».10
Aquests darrers cinc
versos han estat, si no els únics, els
que més han atret l’atenció de crítics i historiadors
en ocupar-se de «La sepultura»; Miquel i Planas, que hi troba
«un regust petrarquesc» (a Rubió
i Balaguer, en canvi, li recorden Ausiàs March),11 els assenyala com
un «toc elegíac força ben sentit»,12 i Martí de
Riquer en donarà trasllat sota aquest comentari: «Entre tanta
solemnitat de pedra i d’al·legories hi apareixen cinc versos humans i personals...».13 Sempre s’ha donat per bona, a
més a més, la lectura que en fa Miquel
i Planas, segons la qual aquests versos expressen el plany per «la
mort de la dòna estimada, ab l’esperit de la qual sent concordar l’autor
el seu propri».14
I així Martí de Riquer els interpreta com un «ressò
de l’íntima tragèdia de l’enamorat mestre en teologia»,15 i Romeu i Figueras en trau conclusions referents al pensament amorós
del poeta, tot presentant-nos un Corella que, contagiat en aquesta ocasió per la virtut de la dama, sembla haver renunciat sacrificadament
a satisfer el seu amor de la manera total com ell solia entendre’l,16 i «per això
ha pregat sempre per la puresa i la santedat de l’ànima d’ella»
i «ha respectat profundament la seva “onestat”».17
En obert contrast amb
aquesta lectura, la que es desprén del text tal com el presente ací
exigeix que el contingut del «mot» esmentat al v. 16 comprenga
no sols els vv. 17-20, sinó tot el conjunt format pels vv. 17-25, sense
que hi siga un obstacle el tall sintàctic que fa obligat el punt i
a part al final del v. 20, ni tampoc el salt del «mot»
d’una cobla a l’altra, audàcia que, segons sembla, ni Miquel i Planas
ni els estudiosos posteriors no podien sospitar en Corella. Cal afegir que
aquest «mot» no s’ha d’interpretar com «un missatge que
ens comunica el poeta de la sepultura estant»;18 ja he apuntat al principi que l’autor
introdueix aquí també, en estil directe, una veu altra que
la seua, com abans en els vv. 8-10. En aquests parlaven uns plorosos espectadors
(v. 7); ara és la dama qui parla, o, més ben dit, la seua figura
d’alabastre, mitjançant el «mot escrit sobre verts liris»
del v. 16, que és llegit en veu alta pels
mateixos espectadors: això és el que indica realment el v.
27, on l’expressió «aquest mot» ens remet als vv. 17-25,
i no al v. 28, el qual no constitueix cap «mot», sinó
un epifonema de l’anterior en l’ànim de la «forma ·n
pedra» del poeta.19
El v. 16 i el v. 27 es refereixen, doncs, a un mateix «mot»:
el constituït pels vv. 17-25. Al v. 28, per altra banda, la «forma
·n pedra» del v. 26 manifesta el pensament que motiva la mudança
del seu gest, que de «simple» (v. 6) i «humil» (v.
9) passa a ser de sorpresa i satisfacció. [Amb la puntuació
que propose ara per a aquest vers s’evita, a més a més, l’expressió
«penssant per mi», que en bon català no tenia cap sentit
intel·ligible en aquest context.]19 bis
Fetes aquestes puntualitzacions,
és potser el moment d’intentar una exposició més sistemàtica
de la lectura correcta del poema, analitzant-ne breument l’estructura del
discurs, però no sense advertir d’antuvi que el mètode més
adequat per a aproximar-nos-hi haurà de ser semblant al que utilitzaríem
si es tractàs d’una narració. Millor dit: es tracta, en realitat,
d’una narració, puix que se’ns hi descriu un escenari on s’esdevé
una història en la qual intervenen uns personatges, amb un desenllaç insospitat en un principi fins
i tot pel mateix narrador. Si hom ha pogut dir que «la narrativa corelliana
es caracteritza fonamentalment, en el terreny formal, per l’aplicació
a la prosa de les tècniques d’expressió pròpies fins
aleshores de la poesia»,20
només cal un poc més d’atreviment i bon humor per a considerar
«La sepultura» com un exemple extrem d’aqueixa afirmació
—tan extrem que la prosa n’ha desaparegut.
Aquest poema és
un missatge que el poeta dirigeix a «sa enamorada» relatant-li
un esdeveniment. El narrador situa la seua història en un escenari:
la sepultura de sa enamorada («lo sepulcre» del v. 1, «la
tomba» del v. 27), la descripció de la qual fa referència
als elements següents:
a) Un mot (v. 16)
«escrit sobre verts liris» (símbol de la puresa no marcida),
el contingut del qual és explicat, en estil indirecte, als vv. 3-4,
a través de la interpretació que en faran els qui, en llegir-lo,
hi veuran clar que la mort del poeta haurà estat una victòria
de l’honestedat de la dona; per això (vv. 1-2) figurarà en la
tomba d’aquesta «en letres d’or», com un excel·lent trofeu.
La transcripció literal del mot són els vv. 17-25. Que aquelles
«letres d’or» són les d’aquest «mot escrit sobre
verts liris» és indubtable: el v. 16 no introdueix un
altre mot com a element nou, ans reprén «el mot»
ja anteriorment al·ludit. No petit argument fóra també
convenir que daurat sobre verd fan lliga ausades bella.
Apareixen en el discurs
del relat uns personatges, dos dels quals (diguem-ne el personatge 1] i
el personatge 2]) hi són també descrits com formant part de
l’escenari. Els classificarem, doncs, al mateix temps com a elements constitutius
d’aquest i com a personatges que intervenen en la història narrada:
b) 1] La figura del
poeta esculpida en marbre (v. 5), «la mia forma ·n pedra»
(v. 26).
c) 2] La figura d’alabastre
d’ella, esculpida del natural i semblant a Helena
per la seua bellesa capaç d’inspirar una tràgica passió
(vv. 11-12). Aquesta figura va acompanyada d’un seguit de símbols
(vv. 13-15).21
3] Un altre personatge,
col·lectiu, indeterminat i exterior a l’escenari, designat només
pel morfema de persona de les formes verbals que n’indiquen les accions:
uns espectadors que «llegiran» (v. 27) el mot, que «veuran»
(v. 3) el que hi ha escrit i que «diran» (v. 7), a tall de comentari,
les paraules textuals dels vv. 8-10.
Cal no confondre els
personatges 1] i 2] amb el jo i el vós subjacents al
discurs, per bé que no deixa d’haver-hi una certa identificació:
en són un desdoblament més enllà de la mort d’ambdós;
no estrictament, doncs, ells mateixos. Tal desdoblament es fa palés
sobretot al v. 26, on «la mia forma ·n pedra» és
evocada en tercera persona per la veu del jo-narrador. La identificació,
en canvi, es fa més forta que enlloc al v. 30, on el jo-narrador
evoca el seu propi present des del temps de la història. Tant aquest
jo com el vós a qui es dirigeix podrien figurar
també ací, si calgués molt, com a personatges 1’] i
2’]. És precisament aquest joc amb l’ambigüitat de la identificació
~ no identificació entre el jo el·líptic del
narrador i el «yo sculpit» del discurs que farà possible
el tret més extraordinari del poema: el narrador parla d’un fet que
no coneix, i el seu relat consisteix a contar com se n’assabentarà.
El narrador situa també
la seua història en un temps. En relació amb el temps de l’emissió
del missatge constituït pel poema, que és el present de l’emissor
i del receptor, el de la història narrada és un temps futur,
posterior a la mort d’ambdós. Presenten forma de futur, doncs, aquells
verbs amb què el temps de la història és evocat des del
present del narrador: «tendreu» (v. 1), «veuran» (v.
3), «mostraré» (v. 6), «diran» (v. 7), etc.
En canvi, quan els personatges que intervenen en la història evoquen
des de llur present el temps del narrador, ho fan amb formes de pretèrit;
així els anònims espectadors: «pogué» (v.
8), «fon» (v. 9); així també la figura de l’enamorada,
que parla a través del mot: «poguí» (v. 21), «aprenguí»
(v. 23), «era» (v. 25), i així també, finalment,
la «forma ·n pedra» en què es desdobla el jo-narrador:
«poguí» (v. 30). Remarquem també que el temps de
la història no és seguit linealment pel discurs, per tal com
aquella conté dues accions gairebé simultànies: en la
cobla I, els anònims espectadors, havent llegit el mot i observat el
«gest tan simple» de la figura de marbre, fan un planyívol
comentari (vv. 7 i ss.); en la cobla II i primera meitat de la III, el temps
de la història queda suspés mentre el narrador completa la descripció
de la sepultura i dóna la transcripció literal del mot; en
la segona part de la cobla III, el narrador retrocedeix al temps de la cobla
I (v. 27) per tal de situar-hi l’acció del v. 26. Aquesta acció
i la del v. 7 són, doncs, poc més o menys, simultànies.
Aquesta simultaneïtat
accentua el contrast entre la compassió dels espectadors envers l’amant
no correspost, amb el qual se solidaritzen enfront de la «cruel
virtut» de la dona, i la sobtada expressió de joia de la «forma
·n pedra» d’aquest, que, curiosament mancada de visió
(com escau a una estàtua) però no d’oïda, els ha sentit
llegir el mot on la muda figura d’ella li confessa
l’amor que només el «temor de honestat ofendre» li havia
vedat d’atorgar-li en vida.
Llegit així
el poema, queda intacta la seua adscripció al cicle de Lionor de
Flors, tan ben raonada per Romeu i Figueras.22 No tant, en canvi, les qualitats
de castedat i puresa que aquest atribueix a l’amor que tal dama inspirava
al poeta.23
Més aviat veiem reaparéixer aquí l’honestedat d’aquesta
com a barrera que els humils precs d’ell no poden abatre, i que s’oposa
a la consumació de l’amor total (possessió espiritual i física
ensems) que el poeta pretén en tant que viu. Només després
de mort, deslliurat ja de les exigències de la carn, es podrà
conhortar amb la notícia de l’amor descarnat, purament espiritual,
que ella aleshores confessa, mentre els anònims espectadors, éssers
encara vius en carn i ossos, lamenten la «cruel virtut» que
no s’ha deixat véncer per la «ver· amor».
1. Joan FUSTER, «Lectura de Roís de
Corella» (conferència feta a EISA, Barcelona, a l’abril de 1967),
dins Llengua, Literatura, Història, OC, I (Barcelona 19752),
285-313, pàg. 286.
2. Jordi CARBONELL, «Estudi preliminar»
a Joan ROÍS DE CORELLA, OC, I. Obra profana (València
1973), 7-38, pàgs. 8 s. Aquest mateix autor ha publicat posteriorment:
«Roís de Corella, entre el viure i l’escriure», Ullal,
núm. 4 (tardor 1983), 19-28, estudi que cal afegir a la bibliografia
corelliana posada al dia que dóna ROMEU I FIGUERAS, loc. cit.
infra, pàg. 299, n. 1.
3. FUSTER, loc. cit., pàg. 289. Sobre
la notable varietat de criteris en els comentaris sobre l’obra corelliana,
cf. CARBONELL, loc. cit., pàg.
8.
4. FUSTER, loc. cit., pàg. 289.
5. Obres de J.
ROÍÇ DE CORELLA, publicades ab una introducció
per R. MIQUEL I PLANAS («Biblioteca Catalana»,
Barcelona 1913), pàgs. 417-418.
6. Josep ROMEU I FIGUERAS, «Dos poemes de Joan Roís de Corella: “A Caldesa”
i “La sepultura”», dins Miscel·lània Sanchis Guarner,
I, «Quaderns de Filologia» (Universitat de València 1984),
299-308.
7. Obres de Mossén
Corella, ms. de la Biblioteca Maiansiana, actualment el 728 de la Biblioteca
de la Universitat de València, folis 136v-137r.
8. La meua intromissió
s’hi ha limitat, a més de la puntuació, a l’accentuació,
el desenvolupament de les abreviatures i la desaglutinació mitjançant
el guionet, el punt volat o l’apòstrof, segons els casos. He corregit
també, seguint Miquel i Planas, «mon» per «mot»
en el v. 27.
9. ROMEU I FIGUERAS, loc. cit., pàg. 308.
10. Ibid.
11. Jordi RUBIÓ I BALAGUER, Història de la literatura catalana, I (Abadia de
Montserrat 1984), pàg. 460.
12. MIQUEL I PLANAS, loc. cit., pàg. lxxxv.
13. Martí DE RIQUER, Història de la literatura catalana, III (Esplugues
de Llobregat 1964), pàg. 304.
14. MIQUEL I PLANAS, loc. cit., pàg. lxxxv.
15. RIQUER, op. cit., pàg. 304.
16. Sobre l’«amor
total» en Corella, vegeu-ne una perspicaç interpretació
en FUSTER, op. cit., pàgs.
293 ss.
17. ROMEU I FIGUERAS, loc. cit., pàg. 308.
18. Ibid.
19. S’equivoca, doncs, Martí DE RIQUER (op. cit., pàg. 288) en prendre’l per un epitafi, a més
de cometre aquí el lapsus de situar-lo en la tomba del poeta. Tampoc
no encerta ROMEU I FIGUERAS (loc. cit., pàg. 308) adjudicant
a la dama aquest suposat «mot».
19 bis. Aquesta esmena no
apareix en la versió original d’aquest
article. S’incorpora ací per primera vegada
al novembre del 2002.
20. CARBONELL, «Estudi preliminar»,
ed. cit., pàg. 29.
21. Vegeu-ne una plausible
interpretació en ROMEU I FIGUERAS, loc. cit.,
pàg. 308.
22. ROMEU I FIGUERAS, loc. cit., pàg. 306.
23. ROMEU I FIGUERAS, loc. cit., pàg. 308.
Estudis de Literatura
Catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, II.
Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1986, pàgs. 357-365.
.
|