1. ENTRE L’AMOR I L’ODI

     Tres llibres han obtingut ex æquo el premi de poesia Jordi de Sant Jordi d’enguany: Fletxes de vent, de Toni Mestre; Ritual de cendra, de Vicent Salvador, i Igual vol dir Itàlia, de Rafael Ventura Melià. Pel que fa al primer dels autors esmentats,¹  a pesar d’haver estat premiat en anteriors concursos literaris, és la primera ocasió que tenim molts d’accedir a la lectura d’aquest poeta, de nom tanmateix tan conegut per tothom, per tal com, abans d’oferir-nos la seua pròpia paraula, ha prestat sovint la seua veu, en la ràdio o en recitals en viu, a la de tants altres poetes valencians.
     Ara, el joglar se’ns desvela trobador amb la silenciosa música del llibre, i la paraula que hi descobrim és de tals característiques que, si la poesia fos una ciència exacta, hom hauria pogut preveure la seua existència com la d’un planeta d’òrbita coneguda que no s’hagués pogut fins ara observar: en repetides ocasions, alguns havien tractat d’explicar d’alguna manera un fet constatable a simple vista i que cridava l’atenció, i és que, entre els autors joves classificables dins la anomenada «generació dels 70», no es trobava al País Valencià cap seguidor (entenga’s bé: amb dignitat estètica i amb veu pròpia) de la temptadora estela estellesiana, tan virtualment rica en suggestions creatives, tan perillosa també per la falsa facilitat a què aparentment convidava, i, en fi, tan efectivament deserta en aparença.
     No voldria fer la impressió de parlar d’un epifenomen qualsevol. La reminiscència estellesiana no hi ve donada tant pel manlleu formulari o pel to dominant com per certes afinitats atmosfèriques, per dir-ho metafòricament. En certa mesura, el mateix es podria dir —i si el temps ho permet es dirà— d’un dels altres dos poetes esmentats, Vicent Salvador. No gens, en canvi, de l’altre.
     Posats a caracteritzar el llibre (o els dos llibres, car pareix que l’autor ha agrupat en un mateix volum dos reculls independents: «Fletxes de vent» i «Amb les armes del sonet»), caldria esmentar en primer lloc la seua fidelitat a la mètrica clàssica i a les estrofes tradicionals (o «neutrírremes», segons la pintoresca terminologia d’un dels nostres més brillants teòrics de la crítica textual), cosa no molt freqüent entre els poetes valencians de la darrera generació, per bé que sí, en canvi, entre els del Principat. La pràctica totalitat dels versos són decasíl·labs clàssics catalans, generalment ben resolts, però proclius a una certa monotonia rítmica quan el pensament en segueix la cadència amb observança excessiva.
     «Amb les armes del sonet» és un recull de dotze sonets, quinze «sonits» (com en deia no recorde qui) i un si fa no fa, algun amb llicència combinatòria i fins i tot un amb estrambot; tot un exercici retòric al servei d’una temàtica que oscil·la entre la tendresa sensual i l’exaltació cívica, des de l’amor nostàlgic de «Maduresa» o «Neguit», per exemple, a l’odi abrandat, a la còlera insotmesa de «Mà».
     En conjunt, un llibre sense riscs, sense cap ambició de genialitat (l’ambició més barroera, segons Borges), ço que és molt d’agrair. I sobretot, això sí, sentit, clar, fresc, sentimental, sensible, sensitiu, netíssim, abrandat.

2. EL SONET COM A INDICI

     Vicent Salvador havia publicat ja un primer llibre de poemes no feia encara un any.²  Aquest Ritual de cendra³  que ara ens ocupa és, doncs, el segon llibre en molt poc temps d’un poeta que ha esperat a la trentena (nasqué a Paterna el 1951) per a airejar la seua intimitat artesana. Ja he apuntat, en parlar del llibre de Toni Mestre, que alguna cosa hi ha de comú entre les dues escriptures: fins i tot hi ha aquest altre detall de tractar-se en ambdós casos d’uns primers fruits tardans, i no solament en relació a les biografies de tots dos autors, de manera que potser (ja ho veurem) ens trobem aquí amb el repom de la «generació dels setanta», i no ho dic per faltar.
     El que sí és ben cert és que, en ambdós llibres, el mestratge i la influència de la poesia d’Estellés és molt evident, i en aquest Ritual... ho és a més a més de manera ben explícita, com a cosa conscientment buscada i assumida per l’autor: «Encabir la desfeta de la vida / en caixes de sonets ben embalades / —com ha escrit l’Estellés, de qui ho he aprés—.» Aquesta abundància de sonets que no ho acaben de ser, en contrast amb el perfeccionisme formal d’altres companys de generació durant la dècada que acabem de passar, com Bru de Sala o Pinyol, per exemple (a aquests els venia de Foix, de Brossa...), constitueix un altre indici diferencial compartit.
     En Vicent Salvador, això no condueix solament a la seua filiació estellesiana confessada; entre la retòrica d’aqueixa procedència hom recorda també Neruda, aquells Cien sonetos de amor construïts «de catorce en catorce tablas», només que aquella fusta ha pres aquí un ressò mes fosc, fúnebre: «No vull presons perfectes d’irat luxe, / no en sé fer, de sarcòfags confortables. / Ressonaran taüts com a tambors.» Curiosament, entre les nombroses citacions del llibre no n’hi ha cap del gran xilé, i sí, en canvi, una del seu «contrapunt» peruà César Vallejo.
     En fi, no pareix que aquest segon llibre s’aparte gaire en cap aspecte de l’anterior de Vicent Salvador. Més que una evolució o un afermament, Ritual de cendra abunda en la mateixa preocupació entre amorosa i vagament existencial d’Argiles, tot en un llenguatge exempt de brillantors, de colpidores troballes expressives, on «els mots es vesteixen de colors suavíssims». Algunes pàgines (per a acabar) recorden l’impressionisme profund, molt fosc i molt clar, de l’Espriu, però com fugint de la contundència, del ritme ritual (a pesar del títol) de la imprecació oracular d’aquest.

3. UN DEIX ALEXANDRÍ

Igual vol dir Itàlia⁴  ve a ser el tercer en discòrdia. S’aparta en tot dels anteriors, i fins i tot se’n pot dir que no és fàcil d’emparentar amb cap altra escriptura de les que es practiquen actualment al país. Ja en els dos llibres anteriors de Rafael Ventura Melià⁵  hom agraïa l’ombra de Cavafis: els poemes més reeixits hi eren, en general, aquells que amb més fidelitat s’aproximaven a aqueix model tan estimat per tots nosaltres, però que solament en l’estil de Ventura pareix manifestar-se com una, bé que un tant degradada, reencarnació. En aquest tercer llibre, Ventura Melià no es limita a repetir-s’hi: el seu persistent propòsit hi és quasibé del tot aconseguit. Cal dir ràpidament que això ja és molt, perquè aconseguir-lo del tot és pràcticament impossible. El resultat és una poesia que, si cria per ací, pot donar una descendència en la qual aquelles virtuts alexandrines no hauran passat pel púdic i docte sedàs ribià. És clar que això, avui en dia, ja no serveix per a épater ningú; però tampoc no hi ha per què...
     Amb la referència a Cavafis està pràcticament tot dit quant al to narrativo-meditatiu i la mena d’experiències personals i la manera d’elaborar-les que ens aporta la major part d’aquest llibre, el més ambiciós dels tres que donen matèria a aquest comentari. Ho és perquè tota aqueixa tècnica tan visiblement manllevada s’aplica aquí almenys a vivències mentals necessàriament més sofisticades, ço que fa menys tòpic el tòpic amorós, o el culturalista, que també sol fer estralls avui en dia. Obrir horitzons al clos psicodèlic dels nostres neguits culturals i dels altres, tot obrint les finestres que donen a la banda d’Itàlia, i deixar-se estar cada volta més d’escarafalls pseudo-avantguardistes tot fent reverència a la sòbria lucidesa d’un obscur oficinista de l’altre extrem de la Mediterrània, són coses que tenen el seu mèrit i que s’han d’agrair. I crec que he fet a bastament l’elogi d’aquest llibre.
 

1.  Toni MESTRE,Fletxes de vent, Ed. Prometeo, València, 1981. 
2.  Vicent SALVADOR, Argiles, Ed. Eliseu Climent, València, 1981. 
3.  Vicent SALVADOR, Ritual de cendra, Ed. Prometeo, València, 1981. 
4.  Rafael VENTURA MELIÀ, Igual vol dir Itàlia, Ed. Prometeo, València, 1981. 
5.  Rafael VENTURA MELIÀ, Corrents de fons, Ed. Lindes, València, 1977, i Senyals de vida, Ed. Fuentearnera, València, 1980.