Una reunió com aquesta de poetes i pintors valencians, en celebració de la memòria de Jacint Verdaguer amb motiu del primer centenari de la seua mort, pot ser vista com un esdeveniment perfectament previsible. Es tracta, ni més ni menys, del poeta romàntic per excel·lència en la nostra llengua. Però la mateixa iniciativa, inevitablement, adquireix també, per mor de les dificultats polítiques que aquesta llengua pateix a hores d’ara al País Valencià, el sentit d’una afirmació rotunda i oportuna de la comunitat d’afectes i interessos, de tradicions i aspiracions, de cultura i d’esperit, que reconeixem compartida, enmig de la gloriosament insondable varietat del gènere humà, amb tots aquells amb qui una mateixa llengua ens agermana. Perquè si aquesta comunitat es fa especialment palesa en alguna de les seues manifestacions, és precisament en la poesia, que bufa on vol i quan vol: si el petit orgull localista valencià hagués de patir de gelosia per aquest homenatge, ¿caldrà recordar-li que ningú ens discuteix, malgrat la fama tòpica de festius i banals, l’orgull d’haver aportat a la llengua comuna el verb eixut i adust, la passió humaníssima i el dir profund d’Ausiàs March, el geni fundador i mai no superat de la poesia catalana de tots els temps? Per a qui no es deixa arrossegar per mesquines prevencions d’aquesta mena és, doncs, del tot comprensible que entre els nostres veïns del nord de l’Ebre, malgrat la fama tòpica de prosaics i pragmàtics, sorgís tardanament, quan ja la voràgine romàntica feia temps que amainava arreu d’Europa, el nostre més genuí representant d’aqueixa escola, i no per una intencionada adhesió a la moda, més o menys caduca, d’uns cànons estètics ja ben acreditats, sinó pel fat indefugible d’una vida abocada als turments de l’esperit, humil en la seua rebel·lia i agosarada en la seua abnegació, i sobretot expressada amb una llengua viscuda i depurada, popular i culta, bella i eficaç.
     De l’obra de Verdaguer ha tendit a allunyar-nos, a priori, una certa prevenció generacional davant la seua aura de poeta devot, confessional, d’una ingenuïtat d’estampeta, poc adient amb el tarannà descregut i irònic del lector del nostre temps. Hem hagut de descobrir a poc a poc, potser amb sorpresa, duts per una curiositat professional més que espontània, literària més que poètica, la commoció que els seus versos més humans o més tràgics reserven a qualsevol sensibilitat que s’hi acoste, bé siga per atzar, al marge de creences i d’estètiques. No és el seu l’únic cas d’aquest estil. Prejudicis semblants, bé que no exactament els mateixos, ens han fet desconfiar durant algun temps de la ideologia que suposadament transportaven els versos de Teodor Llorente, el seu contemporani valencià, amb qui va conviure moments que es convertiren després en dedicatòries i versos. Immersos en la brega diària, on fins i tot la poesia es deixa usar com una arma carregada de tots els temps del verb, hi ha moments i circumstàncies en què aquests desafectes són poc menys que inevitables. Els poetes, com a homes que són entre els homes (i valga això també, si és que cal dir-ho, per a les poetesses i les dones), arrosseguen de per vida la seua parcialitat mortal i discutible; però allò que ens n’arriba després, als qui rebem de lluny el llegat que perviu en la seua poesia, és la seua individualitat irrefutable i perenne, quan amb el pas del temps arribem a l’evidència quasi imperceptible que, la parla que respirem, han estat ells qui l’han mantiguda respirable. Així és com s’entrelliguen i es confonen, constituint-lo, amb el teixit del nostre ser col·lectiu.
     Que els poetes valencians d’ara celebren el llegat de Verdaguer, i que aquest reconeixement es faça públic des d’aquest lloc concret, la comarca de la Safor, són fets que no pareixen respondre a un mer atzar quan caiem en el compte que n’evoquen uns altres de ben recents, amb els quals es dibuixa una maduració de la nostra memòria literària que troba a poc a poc, com és normal que ocórrega, el lloc de cada u i de cada cosa. En aquesta comarca va nàixer, i a ella el va dur de retorn el destí tràgic de la seua vida breu, el pare Francesc Miret, el malaurat poeta que, ara poc ha, els seus mateixos paisans han encertat a rescatar d’un oblit injust, i en l’obra del qual, amb un amor abrandat per aquesta terra i per la llengua que l’habita, va fructificar a l’ensems el mestratge i l’admiració d’aquells dos grans pilars del nostre reviscolament literari modern: Llorente, que incorporà el valencià al gran corrent de la Renaixença, i sobretot Verdaguer, que és la culminació genial d’aqueix corrent i la total confirmació d’una llengua poètica novament i perfectament viable, de la qual tots nosaltres som deutors.
     Quan parlem de poetes romàntics, l’accepció més popularitzada d’aquest terme ens fa pensar en amors malaurats, en sentiments ardents, en individualitats arravatades fins a extrems de tragèdia, i sovint no podem evitar la sospita d’una mica d’afectació excessiva. Però en un país tradicionalment tan catòlic com ha estat el nostre, no és gens estrany, ben mirat, que tots aquests trasbalsaments de l’ànima hagen estat poèticament fèrtils no en la seua versió més mundana, sinó per obra d’individus consagrats en cos i ànima als perills de la fe religiosa, com és el cas de Verdaguer i també el del seu jove deixeble saforenc. El ressò d’aquest darrer, on vibra un instrument retòric afinat per l’emulació dels seus grans mestres, però que no va tenir temps de depurar-se en tota la potencialitat que s’hi endevina, tanmateix ens pervé acrescut pel testimoni d’autenticitat que va signar amb una mort tremenda. Després d’això, ja no hi ha en ell excés verbal que no hàgem d’acceptar com la mera expressió de la seua veritat estricta. Aquesta és la part que no podria haver aprés en Llorente, que amb la seua melodia clara, elegant, clàssica, volgué elevar la placidesa d’un patriotisme satisfet i irènic a doctrina poètica poc menys que obligatòria. El gran exemple romàntic, el de la conjunció indestriable de la baixada a l’infern de la incomprensió i de l’escarni, del calze amarg de la mort per amor als seus propis botxins, amb la sonoritat d’una veu de vols altíssims, ara majestuosa, ara íntima, però feta de la mateixa fibra que la nostra parla quotidiana, aquest exemple el tenia, i el tenim tots amb ell, en Verdaguer. Com destriar, doncs, entre aquestes veus trenades per paisatges i temps, devocions i passions, quina ens és més pròxima, quina més nostra? Això reconeixem, ara que és arribat el temps dels centenaris i les celebracions.
     Sempre cal, però, per tal que oportunitats com aquesta prenguen cos, la iniciativa d’algú que, atent a l’ocasió, sàpia convocar tantes voluntats inconformables com ací s’han ajuntat, entre artistes de la paraula i de la forma. I Toni Mestre, el poeta del cos i els seus rituals, de la sensualitat pagana i la memòria agraïda, ha sabut oficiar tan mestrívolament tal sacrifici com aquest llibre memorable fa palés. Recordem amb unció els nostres majors, que ens han fet possibles, i gaudim de nosaltres mateixos ara i ací, que és el millor homenatge que els podem retre, i el que ens farà mereixedors, amb ells i gràcies a ells, d’un futur on perviure en el sentiment i en la paraula dels nostres compatriotes de demà. Amén.