Enric Sòria, Escrit sobre el silenci
LA  IL·LUSTRACIÓ  POÈTICA  METROPOLITANA  &  CONTINENTAL
Eduard J. Verger, Versos i altres escrits
RESSENYES I ENTREVISTES

 
Escrit sobre el silenci

Enric Sòria
 
 
 
 

Eduard Verger és poeta d’obra lentament cisellada, meticulosa. Conegut activista poètic des del començament de la tan anomenada generació del setanta, la veritat és que s’ha prodigat ben poc. Publicacions esparses a revistes, algunes bones traduccions i el laboriós treball, a hores d’ara amitjanat, de l’Antologia de poetes valencians.
     Com si morís, el primer llibre de Verger, és el producte d’una llarga meditació, que començà el 1974. Recull dos poemaris distints, bé que relacionats. El primer, que dóna nom al llibre, més compacte, d’un poderós alè; l’altre més tènue, reticent i pregonament líric.
     Com si morís reuneix «els pocs fragments d’un vast poema que mai no escriuré», quartets de decasíl·labs implacables, amb cesura a la quarta. Com la lava, la consistència pètria que els versos adquireixen no amaga la passió amb què han estat forjats. Versos de vent a través dels quals veiem un paisatge d’erms, de tràngols marins, de fosca. Un itinerari de solitud completa, nit obscura de l’ànima, silenci, que es transforma en estrofes curosament mil·limetrades que recorden voluntàriament l’estil artitzat de Roís de Corella però també, sobretot, la foguera empedreïda de la passió d’Ausiàs March.
     Després d’un breu intermedi dedicat a Mallarmé, s’obri la segona part, «Convalescència», sota l’advocació a Umberto Saba, amb ecos mesurats d’Espriu. El to ara és menys ascèticament elaborat, més airejat i suau, de vegades cantabile. Versos oberts, que permeten, per l’efecte misteriosament amplificador que té la reticència en poesia, una lírica més íntima, amb corprenedora veu baixa, de fonda vibració que perdura llargament en acabar de llegir. Aquests nous poemes, fins ara inèdits, signifiquen un canvi de rumb inesperat, cap al despullament, cap a l’essència, en l’exigent trajectòria poètica de Verger. Un nou camí que és també el del retorn, el de l’esforç de tornar al crit la veu, la vida al fet de viure. Tanca així, convalescent, la llarga i necessària travessia iniciàtica pel desert de la recerca de l’art. Un camí recorregut a fons i del qual cada poema és una fita.
     Com si morís és un llibre secret que tindrà pocs lectors, tan lents i tan meticulosos com l’autor dels versos, però aquests en trauran molt de suc. Alhora és breu i inexhaurible. Apareix, de sobte, com un dels millors llibres que ha produït la poesia valenciana els darrers anys. Tant de bo, això sí, si no hem d’esperar uns altres dotze anys per poder gaudir de nou d’un llibre com aquest.
 
   
(El Temps, 142 (març 1987), pàgina 62)


 
 
 

 

Amunt