I
Parle de mi. Veig com creix
el desert
més que la son dels
meus ulls. Aleshores
parle de mi. Llesque amb mots
colpejats
la serenor de la llum adormida.
Penge el meu dol a la vora
de l’alba
i em sé tan fosc com
si el bleix de la mar,
com si la nit. Aleshores voldria
no dir res més que
la son dels meus ulls.
Creix el desert i la nit
ens vigila.
Res no té nom. Se m’han
mort tots els crits
entre les mans i la por en
el rostre.
Mai no et sabràs en
la son dels meus ulls.
Mai o demà, però
mai, car t’estime
sense dir res des de fa massa
temps
com si morís en una
alba rompuda
contra la por de la nit al
matí.
Però demà,
però bronzes llunyans
s’han esberlat sobre terra
més fosca
queia més nit entre
les meues mans
callava tot i jo n’era el
silenci.
II
Veus sense son. Aquella mar.
Naufragi.
No em reconec. La llum aquesta
em dol
com si morís. Claror,
paor de segles.
Com si morís. I res
no sé, però
res no m’és nou dins
la tenebra encesa
d’aquestos ulls on el matí
s’adorm:
senyals ha vist d’aquesta
antiga flama
la cega nit que es reconeix
en mi.
Sobtadament, enllà
de l’oblidança,
quelcom dins meu respon al
seu ver nom.
L’antic soroll de les bleixants
onades
cremava al fons amb unanimitat.
Véns de la son, darrera
espurna amada,
púdic record que et
vols morir tot sol,
que et vols morir, secret
vestigi, cendra,
dins mi que et sóc,
dins qui et va viure, foc,
cendra d’amor, adelerat silenci
on som sens fi, car no et
sospita el temps.
Ma quietud per sempre més
fugint-te
m’allunyaré de mi fins
al retorn.
III
Desert de mi, remor de mar.
Despulla
del musical encís d’un
nom pregon,
m’escolte lluny. Per torres
de silenci,
sentor de temps, i enllà
de mi, remor
del teu bell nom, escuma
de les hores,
fosc naixement de cecs enyors.
Potser
l’evanescent memòria
de l’alba
sap tot l’esforç amb
què et sosté la nit,
quina dolor t’ajuda en la
comesa
d’home investit de tristes
veritats
que sabé un nom plogut
damunt la terra,
damunt l’oblit, damunt l’antiga
son.
Diré el teu nom, i
de la llum als llavis
caurà, com un sol post,
l’emmudiment
on va florir la perillosa
dada,
l’exacte mot que t’anomena
i ets.
Hereu del plany, recordaré
un clos signe
que no em diu res d’aquella
joia: una au
molt lleu sembrà de
pau esquerpes hores.
Deia el seu nom la teua meua
veu.
IV
Pregona llum. Les dotze.
En dura terra
creix el meu cos a les palpentes,
creix
l’absort batall que enllora
l’aire enjondre,
batega el temps. Cap més
record no em puny.
Dies i nits no em són
altra habitança:
ple de migjorn tombeja el
mut desig
que tinc de mi tot nu de no
saber-me
desert tan pur que no m’hi
cal morir.
Reclòs al vent de
la propera tarda
m’ignora el mot que m’endevina
el dany,
i no em sé dir. Collit
pel temps, immòbil,
m’anomenà tot el crit
de la mar.
Metall absent ferit de mort,
guspira
d’un àlber lent, d’un
calfred nemoral,
orgue del temps que sotjava
llunys somnis,
ebri verger on he desat l’esguard.
Cendra d’amor, t’abrandarà
el silenci
que et va a l’encalç
dels llavis i la veu:
bes delirós d’enlluernada
fosca
vindrà la mort, i no
tindrà els teus ulls.
V
Però, jo et parle
de la meua mort,
del déu que es mor
en mi que em naix del somni
d’ésser fidel a l’últim
cansament
de la tardor als mil·lenaris
arbres.
Per tal de rebre nu més
alta pluja
deixe, sens dol, amb lenta
serenor,
damunt d’eixorcs camins vers
llums estèrils,
caure la son de moribunds
palaus.
Oblide el nom del meu més
vell desig,
puix que em caldrà
desésser molt encara,
ben prop del fosc ajornament
del clam
que plora en mi la consirosa
pedra.
No em reconec, ans ma foscor
esquiva
la morta mà del temps
que sóc. Demà
ple de records: sobtat per
l’horabaixa,
se’m donarà el pregon
secret que tem.
Cendra d’amor, se m’encendrà
el silenci
d’aquell matí que el
prim trinat de l’au
digué el meu nom i
va comptar els segles
i em va delir, se m’encendrà
la nit.
VI
Se m’encendran, les ones
i les hores.
Aquella mar: el teu nom mai
no dit.
Escrit als ulls amb tions
en la fosca
com un sol crit eclipsat per
la por.
Entaforat a les golfes amargues
on té el desig un refugi
de brum
on emmudir on la nit creix
esvelta
tristesa amunt des del pou
de la son.
Allí la pols inclement
se’m despulla
cada ponent d’arborats atzabons.
El tacte cec dels meus dits
hi bleïa,
sal feta dol al llindar de
la neu.
Cap mot no sap la moridora
escuma
d’aquell escull. Maror de
vol sorprés.
Sinó aquest foc. On
les platges insomnes.
On els camins. Tot s’hi deixa
morir,
cendra d’amor: paraula, mar,
silenci.
Sinó aquest foc mai
no resolt en crit.
I aquestos ulls on la fosca
arrecera
la solitud on escric el teu
nom.
VII
Perquè el teu nom
s’escriu en solitud,
perquè el teu nom.
I en solitud escric
la solitud on escric el teu
nom,
que és solitud, perquè
el teu nom ets tu.
Perquè el teu nom
mai no dit és el nom
amb què descric la
meua solitud,
amb què em descric,
perquè sóc solitud:
jo sóc aquest que no
dic el meu nom.
Perquè no sé
què dir ni què no dir.
Perquè no puc, perquè
no sé el teu nom.
Perquè no em sé.
Perquè sóc solitud.
Jo sóc aquest que no
sap el teu nom.
Sóc solitud, escric
en solitud
i és el teu nom mai
no dit el que escric,
i solitud és el teu
nom escrit,
i ets el teu nom i sóc
la solitud.
Perquè el teu nom
escrit en solitud
és el meu nom. Perquè
no escric res més,
ni dic res més, perquè
no sóc res més,
perquè el teu nom.
Perquè la solitud.
