Versos i altres escrits



 

 


 
 
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



               
 

 

VERSOS I ALTRES ESCRITS
 
 
 
 

Eduard J. VERGER, Com si morís
Gregal Llibres, València, 1986.

Com si morís
El túmul de Stéphane Mallarmé
Convalescència
 

Eduard J. VERGER, Tres peces apòcrifes.
Ed. Media Vaca,València, 1999.

El túmul de Catul
Túmul dedicatòria
Túmul fet a cudolades
 

Eduard J. VERGER, Terra pensada.
Lanuza Edicions, Altea, 2003.
(edició de bibliòfil, il·lustrada amb gravats de Christian Franco)

Festa anual
Cant de l’endemà
El túmul de César Vallejo
 

Joc de postals

Confessió amb Attila József
Passejant per la Drova
Heras 



Traduccions poètiques
Anar-hi
 

Articles i notes de crítica literària.
Anar-hi
 

Articles d’opinió i de circumstàncies.
Anar-hi
 

Eduard J. VERGER, Poesia de la Renaixença.
Ed. Tres i Quatre, València, 1994.
Introducció
 

Eduard J. VERGER, Antologia dels poetes valencians.
Edicions Alfons el Magnànim (IVEI), València.

Vol. I (1983): Del segle XIV al XVIII.
Introducció

Vol. II (1985): Segle XIX.
Nota sobre la poesia valenciana del segle XIX

Vol. III (1988): Segle XX (primera part).
Nota sobre la poesia valenciana de la primera meitat del segle XX.
 
 
 



 


 

Amunt


Antologia plurilingüe de poesia catalana ~ Plurilingual Anthology of Catalan Poetry | Poesia d'arreu del món
Poesia catalana d'ahir i d'avui | CAIRELL revista de literatura | Eduard J. Verger, Versos i altres escrits | Directori poètic

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 




 

 
COM SI MORÍS


Sia passat com un vent lo meu ésser
J. ROÍS DE CORELLA
 

I

Parle de mi. Veig com creix el desert
més que la son dels meus ulls. Aleshores
parle de mi. Llesque amb mots colpejats
la serenor de la llum adormida.

Penge el meu dol a la vora de l’alba
i em sé tan fosc com si el bleix de la mar,
com si la nit. Aleshores voldria
no dir res més que la son dels meus ulls.

Creix el desert i la nit ens vigila.
Res no té nom. Se m’han mort tots els crits
entre les mans i la por en el rostre.
Mai no et sabràs en la son dels meus ulls.

Mai o demà, però mai, car t’estime
sense dir res des de fa massa temps
com si morís en una alba rompuda
contra la por de la nit al matí.

Però demà, però bronzes llunyans
s’han esberlat sobre terra més fosca
queia més nit entre les meues mans
callava tot i jo n’era el silenci.
 
 

II

Veus sense son. Aquella mar. Naufragi.
No em reconec. La llum aquesta em dol
com si morís. Claror, paor de segles.
Com si morís. I res no sé, però

res no m’és nou dins la tenebra encesa
d’aquestos ulls on el matí s’adorm:
senyals ha vist d’aquesta antiga flama
la cega nit que es reconeix en mi.

Sobtadament, enllà de l’oblidança,
quelcom dins meu respon al seu ver nom.
L’antic soroll de les bleixants onades
cremava al fons amb unanimitat.

Véns de la son, darrera espurna amada,
púdic record que et vols morir tot sol,
que et vols morir, secret vestigi, cendra,
dins mi que et sóc, dins qui et va viure, foc,

cendra d’amor, adelerat silenci
on som sens fi, car no et sospita el temps.
Ma quietud per sempre més fugint-te
m’allunyaré de mi fins al retorn.
 
 

III

Desert de mi, remor de mar. Despulla
del musical encís d’un nom pregon,
m’escolte lluny. Per torres de silenci,
sentor de temps, i enllà de mi, remor

del teu bell nom, escuma de les hores,
fosc naixement de cecs enyors. Potser
l’evanescent memòria de l’alba
sap tot l’esforç amb què et sosté la nit,

quina dolor t’ajuda en la comesa
d’home investit de tristes veritats
que sabé un nom plogut damunt la terra,
damunt l’oblit, damunt l’antiga son.

Diré el teu nom, i de la llum als llavis
caurà, com un sol post, l’emmudiment
on va florir la perillosa dada,
l’exacte mot que t’anomena i ets.

Hereu del plany, recordaré un clos signe
que no em diu res d’aquella joia: una au
molt lleu sembrà de pau esquerpes hores.
Deia el seu nom la teua meua veu.
 
 

IV

Pregona llum. Les dotze. En dura terra
creix el meu cos a les palpentes, creix
l’absort batall que enllora l’aire enjondre,
batega el temps. Cap més record no em puny.

Dies i nits no em són altra habitança:
ple de migjorn tombeja el mut desig
que tinc de mi tot nu de no saber-me
desert tan pur que no m’hi cal morir.

Reclòs al vent de la propera tarda
m’ignora el mot que m’endevina el dany,
i no em sé dir. Collit pel temps, immòbil,
m’anomenà tot el crit de la mar.

Metall absent ferit de mort, guspira
d’un àlber lent, d’un calfred nemoral,
orgue del temps que sotjava llunys somnis,
ebri verger on he desat l’esguard.

Cendra d’amor, t’abrandarà el silenci
que et va a l’encalç dels llavis i la veu:
bes delirós d’enlluernada fosca
vindrà la mort, i no tindrà els teus ulls.
 
 

V

Però, jo et parle de la meua mort,
del déu que es mor en mi que em naix del somni
d’ésser fidel a l’últim cansament
de la tardor als mil·lenaris arbres.

Per tal de rebre nu més alta pluja
deixe, sens dol, amb lenta serenor,
damunt d’eixorcs camins vers llums estèrils,
caure la son de moribunds palaus.

Oblide el nom del meu més vell desig,
puix que em caldrà desésser molt encara,
ben prop del fosc ajornament del clam
que plora en mi la consirosa pedra.

No em reconec, ans ma foscor esquiva
la morta mà del temps que sóc. Demà
ple de records: sobtat per l’horabaixa,
se’m donarà el pregon secret que tem.

Cendra d’amor, se m’encendrà el silenci
d’aquell matí que el prim trinat de l’au
digué el meu nom i va comptar els segles
i em va delir, se m’encendrà la nit.
 
 

VI

Se m’encendran, les ones i les hores.
Aquella mar: el teu nom mai no dit.
Escrit als ulls amb tions en la fosca
com un sol crit eclipsat per la por.

Entaforat a les golfes amargues
on té el desig un refugi de brum
on emmudir on la nit creix esvelta
tristesa amunt des del pou de la son.

Allí la pols inclement se’m despulla
cada ponent d’arborats atzabons.
El tacte cec dels meus dits hi bleïa,
sal feta dol al llindar de la neu.

Cap mot no sap la moridora escuma
d’aquell escull. Maror de vol sorprés.
Sinó aquest foc. On les platges insomnes.
On els camins. Tot s’hi deixa morir,

cendra d’amor: paraula, mar, silenci.
Sinó aquest foc mai no resolt en crit.
I aquestos ulls on la fosca arrecera
la solitud on escric el teu nom.
 
 

VII

Perquè el teu nom s’escriu en solitud,
perquè el teu nom. I en solitud escric
la solitud on escric el teu nom,
que és solitud. Perquè el teu nom ets tu.

Perquè el teu nom mai no dit és el nom
amb què descric la meua solitud.
Amb què em descric, perquè sóc solitud:
jo sóc aquest que no dic el meu nom.

Perquè no sé què dir ni què no dir.
Perquè no puc, perquè no sé el teu nom.
Perquè no em sé. Perquè sóc solitud.
Jo sóc aquest que no sap el teu nom.

Sóc solitud, escric en solitud
i és el teu nom mai no dit el que escric,
i solitud és el teu nom escrit,
i ets el teu nom i sóc la solitud.

Perquè el teu nom escrit en solitud
és el meu nom. Perquè no escric res més,
ni dic res més, perquè no sóc res més.
Perquè el teu nom. Perquè la solitud.

 


 
 
 
 

 

Amunt



































 
 
 
EL TÚMUL DE STÉPHANE MALLARMÉ


Aquest desert nodrirà aquell conjur
Mots erigint en esquerpa peanya
Ran de la nit que no ens fóra ja estranya
Car té un sol nom a oferir al futur

L’esvelt senyal no deroga l’obscur
Medi en què el vol de l’esguard el barganya
Bé que el llauràs en secreta muntanya
L’onada absent d’un silenci més pur

Ulls on l’encís d’un sol nu va ser guany
Prou a delir i presó l’aventura
I do perfet tot el cicle de l’any

Ara la nit torna a instar la lectura
Mentre la son guspireja i l’afany
Resta per dir i en el signe perdura.
 

 
 
 
 
 
 

Amunt




































 

 
CONVALESCÈNCIA


Ed è il pensiero
della morte que, in fine, aiuta a vivere.
            Umberto  SABA
 
MATÍ ENCALMAT


Arribe tard a l’alba
del meu nocturn desig.

Cap barca ja no peix
la son tesa a la platja.

Era teu aquell rastre
que abaltia l’oneig?

Tota la mar respon
cremant-me la mirada.

Llunyanes ales blanques
diuen adéu. Adéu.

Conec la nit d’on vinc:
sé que m’espera encara.


 
 
 
 
MEMÒRIA DELS DIES
 

I

He vist encendre’s, lent,
i apagar-se, lentíssim,
aquest mur que unes mans
van donar als crepuscles.

I el fulgent batre d’ales
d’un extingit ocell
que em destria en l’oïda
memòria i oblit.

II

Seré l’ocell i el mur,
sense mans, sense ales,
terra i penombra: un mot
que obri i tanca silencis.

 
 
 
 
 
 
 
 
 

SI TORNAVA


Si tornava entre els meus,
no em reconeixerien.

Sóc només un estrany.
Com qui ve de molt lluny.

Si cridava el meu nom,
sonaria un silenci.

He callat tant de temps.
Com si no fos d’ací.


 
 
 
 
 
 
 
 EMMUDIMENT
 

I

Sols per dir els teus llavis
repetia paraules:
recordava el teu rostre
com qui sap un camí.

No sospitava encara
que la flama sotmesa
pel teu enyor un dia
se m’encendria a mi.

II

De segle en segle vénen
caient, per la fondària
de l’avenc incessant
de la nit, aquests mots.

Cada estrella és el nom
d’un lloc inesgotable,
un vertigen d’oblit
vora el corrent nocturn.


 
 
 
 
 
 
SOL DESPRÉS DE LA FESTA


Convé saber-se runa
dreçant-se pedra a pedra.

Gaudir aquest vi nou,
l’ahir que ara comença.

Vetlar tota la nit,
sol després de la festa.

I cantar l’endemà
guanyat per la tristesa.


 
 
 
 
 
 
 
CELÍSTIA


Deixats caure com pluja
sent com callen els morts
deixats caure com morts.

Sent fosquejar una aigua
muda.
          Jo dec parlar
com una pedra oberta.

I callar, si gosava.
Tot açò m’entristeix.

Esvorells de silenci,
set de son: sense veu
diem adéu als núvols
que ens han deixat ací,
damunt la terra absorta.


 
 
 
 
 
PAISATGE


Faré d’aquesta casa
desolada una deu.

D’aquest incendi fosc
un aixopluc de cendra.

Rams de pluja adormida
d’aquest salze silent.

D’aquest pou ple de son
una torre profunda.

 
 
 
 
 
 
 
 
FATIGA DE SETEMBRE


Llampega lluny: m’estreny
la nit aquesta freda
lluor a la mirada,
perquè no l’abandone
dins el fràgil instant.

Però fuig el silenci
que un mot junyia, i plou.
I molta vida, abans
d’anomenar-la, mor.


 
 
 
 
 
 
 
CAP AL TARD


Que el crit se’m torne crit,
que la terra l’aculla.

Memòria vençuda,
no camí desaprés.

No còdol sinó pluja
la sang fesa dels llavis.

Que per viure més vida
no calga morir més.


 
 
 
 
 
 
 
XOP NU


Cel gris, alta nuesa
d’ertes branques: el vent
és una sola, tènue,
insistida paraula.

L’escolte lentament.

I volia dir lluny.
I alba deserta, i hora
d’arena cisellada.


 
 
 
 
 
 
 
MONÒLIT


I ets tu qui naix i mor
dins i fora de mi.

Fita insepulta, terra
pensada, pedra pura.

Com s’interromp al cor
de la llum el no-res.


 
 
 
 
 
 

LA VALL ESTREMIDA


Mire la penya del migdia i veig
com han passat totes les meues hores.

I així com, per ventura, m’acostava al teu si
—i no era que hi tornava, però què en sap el cor
si al fons de la calitja
la claror tremolosa de la calç
de les velles façanes
fa aquella escuma assolellada al peu
de la muntanya de les creus
i tot així se’m deixa anomenar—
ara amb enyor me n’allunye
sabent que sempre estic prop d’ací o lluny d’ací,

perquè enlloc els meus dies
no il·luminen aquella roca exacta.


 
 
 
 

 

Amunt



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 




 
 

TRES PECES APÒCRIFES
 


 

EL TÚMUL DE CATUL
QUE LI FÉU A DESHORA UN IMPACIENT
QUE NO LI VOLGUÉ PERDONAR
ALGUNA FUGISSERA INDIGNITAT


Quid est Catulle? Quid moraris emori?


No hi havia a Verona cap animal com tu.
Et mories de por animal de la mort
i d’altres pors i morts. Vas tenir mala sort
en la vida: et miraves allò d’allà dejú,

baixet i lleig com eres, no molt més que el comú
de la gent d’aquest poble. Tu hi trobaves conhort,
però, somiant rotllos i escampant-los a tort
i a dret, en vers i en prosa (no se’ls creia ningú).

Feliç qui mor a temps, sense trencar l’acord
pactat amb si mateix amb el mot oportú:
fóra dur dir adéu allunyant-se del port

on el pebre torrat s’adoba amb oli cru
i arrumbar a ponent havent perdut el nord...
Mai no hi haurà a Verona cap animal com tu!
 

1989

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 


TÚMUL-DEDICATÒRIA
PER A UNA POSTIL·LA ON S’ADVERTEIX
QUE L’AMOR DE ROÍS DE CORELLA
PER LIONOR DE FLORS
NO VA SER PURAMENT ESPIRITUAL
MALGRAT L’OPINIÓ DE CERT DOCTOR


Ací et faig part de ma querella
Contra la canonització
De mossén roís de corella,
Sant de la meua devoció.

Reverend mestre de capella,
No menys joan, bé que fuster,
Ja veus que hi sóc del teu parer:
Ell va ser sant forçat per ella.

Ho sent pel pietós romeu
Que no cau mai de la figuera:
Per si portava solideu,
Vinga amagar-li la trempera!

¿No n’eixirien més de deu
De no tan bona condició,
Si parla un dia el carreró
Que hi ha darrere de la seu?

—Més que no en caben en barcella!
 

1986


 
 
 
 
 
 
 


  

 

TÚMUL FET A CUDOLADES
PER UNA MUSA DE LA RIBERA
EIXINT PEL PORTAL DEL TAMBOR
A LA VORA DEL RIU MAGRE


Pensà un poeta carletí
un diumenge de rams, de bon matí:

—M’ha revelat el Pare Déu
com recobrar la glòria que se’m deu.

Perquè la dura competència
me la té segrestada, ací en València

i en bona part de Catalunya:
com més poetes hi ha, més se m’allunya.

A partir d’ara, si Déu vol,
tindré una llengua per a mi tot sol,

on no hi haurà cap Estellés,
cap Riba, cap Espriu ni cap Garcés

ni Vinyoli ni Triadú
ni Arderiu ni Manent ni Vallverdú

ni Rosselló ni Ferrater
ni Bartra ni Folguera ni Carner

ni Teixidor ni Martí i Pol
ni Foix ni Papasseit ni de Palol

ni Sarsanedas ni Llompart
ni Brossa ni Bonet ni Pere Quart

ni Pons ni cap López Picó
ni Fuster ni ningú més gran que jo.

I tot allò que tinc escrit,
tornaré a publicar-ho, traduït

del català al meu nou invent:
total és suprimir algun accent

i molt poc més: s’entendrà igual,
ací i en Santanyí i en la Bisbal.

Però, la feta que hauré fet...,
no se’n voran més grosses ni en Carlet!
 

1994

 
 
 
 
 
 

Amunt

































 




 

 
FESTA ANUAL


Com en somni recórrec l’estantissa penombra
de la casa tancada.

L’esquinçava somort un sol mort amb espases
de llum desconsolada.

L’agonia de l’aire crema en l’estança closa,
en la llar afollada.

La queixa tremolosa de bronzes tendres queia
de tant en tant, pausada.

Tantes veus apagades, tantes hores difuntes,
tanta son assolada

se m’esblaimen al fons del desésser insomnes
amb una por cansada.

Ho dic amb les paraules indemnes des l’angoixa
de cada matinada.

El meu nom les recorda, i em corre per les venes
cendra desenganyada.

I sobre aquesta mort tan desvalguda
creixerà una altra mort deshabitada.


 
 
 

 

Amunt



































 




 

 
CANT DE L’ENDEMÀ


 

3.  Coda

Jo cante així, en veu baixa. No m’agrada
molestar els que dormen. Jo també
tinc son, els ulls se’m tanquen tot sovint,
i, orfe de llum com una vaca cega,
calle, escolte, remugue i en silenci
bec tot sol on els altres ja no beuen,
sota un sol que no crema, una aigua que no canta.


 
 
 

 

Amunt




































 

 
EL TÚMUL DE CÉSAR VALLEJO


Plou a París, dijous, potser divendres.
Potser no plou. Potser, lluny de París,
tot aquest dol se’t vestirà de gris
i et moriràs cobert de llunes tendres,

de calzes morts vessant les seues cendres
per somrients ferides: sents l’avís
i la tristor de l’húmer trencadís,
atrafegat el pols d’escolopendres

i anacoluts. Adverbis massa fers
t’han mossegat la candidesa. Ploren
pertot arreu maragdes i llorers,

però tu et planys només a dins del cor, en
la sola sang. Ho saben els carrers
on plou dijous. Els poetes, quan moren.
 

1988


 
 
 

 

Amunt



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Confessió amb Attila József

Amunt  

 
 
 
 



















 
 
 
Passejant per la Drova

Amunt

 
 
 
 
 









 
 
 
heras

Amunt