Cami de Sant Jaume en BTT

 

EL CAMÍ DE SANT JAUME EN BTT.

DE MOLINS DE REI A SANTIAGO DE COMPOSTELA PER

CAMINS DE MUNTANYA.

 

butoetapes.gif (4337 bytes)

BUTENLLAÇOS.gif (4442 bytes)

fotografies.gif (4496 bytes)

El que a continuació escric, és el que literalment vaig publicar al Butlletí núm 22 del Centre Excursionista de Molins de Rei. Podeu trobar que és molt radical i subjectiu, peró cal pensar que el camí el vaig fer un Agost  i en ple any Xacobeo.

Suposo que les persones necessitem de tant en tant, viure sensacions noves i diferents. Experimentar, trobar, conèixer, desconnectar de la quotidianitat i la mediocritat que ens envolta diàriament i perdre'ns, com més lluny millor.

Això és el que jo buscava al preparar aquesta travessa, que tenia ni més ni menys que 1200km. El perquè de Santiago, no era més que tenir un punt final, un lloc on acabar, i les ganes de conèixer allò que tantes i tantes vegades havia vist en audiovisuals i tertúlies al CEM. Sortir de Molins de Rei va ésser un afegit al descobrir que per ser any sant, el Camí seria massa superpoblat i concorregut. Li treia de bon tros l’aventura, que jo volia viure. 600km per terres de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja fins arribar a Logronyo que em van deparar sorpreses, sofriments, sensacions i emocions indescriptibles, i diferents que de Logronyo a Santiago, on tot ja era previsible, concorregut i preparat.

Durant quasi sis mesos vaig estar buscant informació, mapes de l’Exèrcit, mapes comarcals, mapes de carreteres, llibres i guies.... Scanar i introduir tota la informació a l’ordinador per preparar tot el llibre de ruta, preparar la bicicleta per suportar la ruta, entrenar, llistes de material per endur-me’n.... Tenia clar que hi aniria sol quasi des del començament, quant el company de feina amb el que preparava l’aventura, s’en va desdir. Però en fer el reconeixement de les primeres etapes catalanes, vaig veure la necessitat de que un cotxe em fes el seguiment i m’anés a trobar al final de les etapes. Sincerament em vaig acovardir un dia que per varies i infortunades causes, entrenant entre Molins de Rei i Montserrat, la bicicleta va tenir pana i vaig quedar com un pop al mig de desert. Què podia passar si em passava el mateix al mig dels Monegros el dia 3 d’agost a 40º C?

I va arribar el dia. I el viatge va començar.

Els primers dies varen ser força terribles, sobre tot per la calor, que feia impossible ciclar més tard de les dues o les tres de la tarda. Generalment s’arribava als 40º de temperatura, i segurament, ara que puc valorar el camí en tota la seva globalitat, probablement les dues primeres etapes son les més dures de les 17 realitzades. La Molins de Rei - Montserrat, i la pujada a Montmaneu (La Panadella) amb aquesta calda, són terribles.

Les anècdotes, varen acumular-se ràpidament i a fer un interessant bagatge, i les hores de soledat, suficients com per anar-les meditant.

A Montserrat, conscienciats i acostumats a que hi passi tot tipus de gent, no tenen cap mena de problema per deixar-nos una cel·la per passar la nit. A Cervera ja va ésser més complicat. Va resultar ser una ciutat molt poc hospitalària, i vàrem tenir forces problemes. Finalment per 2000ptes, una residència de noies portada per Monges de la Sagrada Família, ens va deixar passar la nit en llits com Déu mana.

Em va sorprendre trobar-me a tres nois (que certament ja anaven una mica tocats) pujant cap a la Panadella, i amb la ferma decisió d’arribar a Santiago a peu. Això si que és tenacitat. Espero que els hagi anat bé.

A Lleida començo a trobar-me amb la dura realitat que a Cervera s’insinuà, i que ja imaginava al marxar de casa, però no volia creure, i és que "CON LA IGLESIA HEMOS TOPADO". Aquí comencen una sèrie de fets, que es complementaran durant el camí, que demostren la falsedat i hipocresia que es poden trobar en aquesta institució.

Amb la finalitat de segellar la CREDENCIAL DEL PEREGRINO (document que acredita amb segells oficials, el pas pels diferents pobles de la ruta) vaig fins el Bisbat. Sorprenentment (al menys per a mi en aquell moment) em diuen que no, que d’això s’en cuida Càrites. Allà, la INUTILITAT del personal que ho porta, es fa patent en grau superlatiu, i em diuen que tampoc me la volen segellar, perquè qui se’n cuida???? és de reunió i no tornarà fins demà. Repeteixo que estic de pas cap a Santiago i que no em puc entretenir, i la resposta és que em dediqui a fer turisme per la ciutat. Però potser el més greu és el que va passar-me a Ribaforada (Navarra), on un capellà gros i llefiscós, amb cara de porc, i modals no gaire més agraciats, ens va fer fora de casa seva perquè el MOLESTÀVEM a l'anar a demanar alberg, i és que les 4 de la tarda és una gran deshora. O el d’Alcanadre (La Rioja), que després de fer-nos esperar una hora, no ens va tornar a obrir la porta. I és que si els MALPARITS volessin, no veuríem mai la llum del sol (i més si van vestits d’escarabat). A partir de Logronyo, entrem en el comercial camí de Santiago, i allà hi ha altre consciència. Saben que tenen un gran negoci amb els peregrins, i això els fa ser més amables. Però segueixo sense entendre perquè a les catedrals son tant rígids amb :"Guarda Silencio, Descúbrete la cabeza, Viste decentemente, No fotografiar, Aquí se viene a orar..." i ells poden convertir el TEMPLE de DÉU en un MERCAT de la més baixa estofa omplint-lo de botiguetes de records, CD’s de cant gregorià i altres productes per a turistes. Contradient tot precepte. Realment un viatge així, et fa meditar.

Tot i amb aixó, sempre trobes bona gent, que sorgeix moltes vegades de la necessitat, com els del restaurant CAL NENET de Butsènit (8km de Lleida), que en veure que no teníem un lloc clar de dormir, en varen deixar un recó genial del parquing de la seva masia restaurant. O el de la Botiga de motos CARMOTO de Alfaro (La Rioja), que en trobar-me un dissabte a les 12 del migdia amb la roda de darrera trinxada, va deixar tot el que estava fent per reparar-la. O el cabo de la Guardia Urbana que va ser l’únic capaç de donar-nos una solució per dormir a Ribaforada, o al xaval que treballa a la secció de BTT del DECATHLON, que en sortir de Vilafranca del Bierzo, li va reparar la cadena a la Mireia, o a la parella de Sant Boi, o l’Hospitaler de la Base d’acampada d’Astorga, o el xistós i curiós d’Algesires, o de tants altres que conscient o inconscientment ens han ajudat a suportar aquests dies.

I és que el Camí de Santiago no te res més màgic ni d’especial que la gent que comparteix amb tu el Camí. La necessitat de parlar, compartir, conviure estretament amb persones d’altres països o regions o el fet de trobar un paisà que parla català, fa que s’estableixin vincles tant forts com efímers en el temps. El camí, cal valorar-lo com a una ruta culturalment molt interessant. Descobreixes moltes facetes amagades de moltes regions d’Espanya que segurament només coneixíem a traves de la finestra del cotxe, però no deixa de ser un gran muntatge comercial. Sobre tot a Galícia. Cal dir que el Camí val al pena fins arribar a O CEBREIRO, primer poble gallec. Allà notes que quelcom ha canviat. La gent és molt més esquerpa, el paisatge, moltes vegades d’una bellesa excepcional, es veu trencat per la brutícia, la deixadesa i la manera de ser de la gent. Dóna la sensació de que vagin de sobrats i passin del peregrí, i com a molt només serveixi per exprimir-li tot els diners que porta. Els serveis per als que fan el camí son nefastos, i per si no n’hi ha prou, en arribar a Santiago, no es té cap deferència als que fem el pelegrinatge, i per veure el Sant o qualsevol cosa has de fer més cua que a Port Aventura (fins a tres hores). Encara m’espera, i ja estic bé com a pecador.

 

terr_16.gif (34754 bytes)

 

SI FEU EL CAMÍ, NO PENSEU EN EL FINAL (ÉS DESENCISADOR) VIVIU INTENSAMENT LES EXPERIÈNCIES I RELACIONS HUMANES QUE TROBAREU, ÉS EL SECRET DEL PELEGRINATGE.

 

Miquel Mateo i Font

 


Auditado por contadorwap.com

 

 

correo01.gif (4694 bytes)

flecha1.gif (454 bytes)

TORNAR