L'Ideal

L'Ideal

 
Domènec Martí i Julià
D. Martí i Julià
 

No són normals les activitats de l’esperit de l’home si aquest, mancat d’ideal, deixa escórrer sense com va ni com ve les energies vitals de la seva personalitat. Els pobles, com els homes, progressen i es perfeccionen si en l’esperit social l’ideal acobla activitats i energies, lliga voluntats, unifica sentiments i assenya­la a la gentada la via segura que condueix a la veritable civilització. Sense ideal, els pobles davallen, les societats se desorganitzen i els individus esborren de la llur persona el segell de la dignitat que mostra l’home que té complet coneixement dels devers personals i socials. Els pobles normals, les societats no degenerades, els nuclis socials no desequilibrats ni malaltissos, tenen tots l’ideal, que és sempre símbol de salut i de virilitat: les societats degenerades, els pobles desviats i els nuclis socials sensualistes i esbojarrats, no tenen ideal, perquè són impotents per a tenir-ne, són escèptics i fatalistes, desvariegen convertint en grandeses les manifestacions del llur daltabaix, i, reblerts de vanitat tant com mancats d’energies del pensar i del voler, frueixen amb la desorganització del llur nucli social i afavoreixen la degradació biològica de l’individu i de la col·lectivitat.

 

El catalanisme és l’ideal del nostre poble; ideal complet, perquè en el catalanisme s’enclouen totes les aspiracions normalitzadores i perfeccionadores dels ideals de les societats.


 

L’ideal, per als pobles, sols pot ésser enrobustir els cossos, adreçar el pensar, amorosir el sentir i donar fermesa al voler; l’ideal ha de congregar sempre els esforços socials dels individus per al fi únic del benestar i del progrés de la col·lectivitat; l’ideal ha de perfeccionar l’individu perquè la perfecció s’estengui en la societat; l’ideal sols pot ser dignificador i humà; l’ideal ha de tenir força selectiva per a anorrear allò que desnaturalitzi l’individualitat nacional i per a desenrotllar les qualitats que es posseeixen.

Els individus desequilibrats i antisocials tenen disgregada la llur consciència i actuen dirigits per les impulsions malaltisses del llur organisme degenerat; els pobles, com els individus, són desequilibrats i antisocials si la consciència de la societat se troba disgregada¡ actuen moguts per la impulsivitat i na per la reflexió i els sentiments normals. Per això és que no són ideals socials aqueixa barreja incoherent de principis contradictoris, l’objectiu de la qual és convertir l’individu en inconscient, afavorint-li el desenrotllament de sentiments anormals i degradant-li la personalitat per l’error i l’ordinariesa.

L’ideal social, perquè ho sigui, ha, d’edificar, jamai destruir; i ben cert és que no és possible edificar en cap sentit social amb aqueixes accions que bramulen odis, que volen esfereir la societat i que no desitgen més que enderrocar una oligarquia per substituir-la per una altra. L’ideal pot ésser tan radical com se vulgui; però perquè pugui ésser realment ideal ha de tenir la immediata acció de perfeccionar l’individu, que això és salut i l’ideal ha d’ésser salut, no essent salut ni ideal per a la col·lectivitat el desordre sense solta, els sentiments desviats, el prescindir de la dignificació de l’individu i el no sistematitzar l’acció social de perfeccionament.

El catalanisme és l'ideal del nostre poble; ideal complet, perquè en el catalanisme s'enclouen totes les aspiracions normalitzadores i perfeccionadores dels ideals de les societats. Determinar progressivament la personalitat, enrobustir-la, perfeccionar-la i posar-la en condicions de contribuir al progrés de la humanitat, constitueixen el veritable ideal per a un poble, ideal que mou el poble català, puix la finalitat del catalanisme no és altra que normalitzar la personalitat catalana, enrobustir-la, perfeccionar-la i millorar-la perquè no es trobi fora del ròdol dels pobles civilitzats. El catalanisme és un ideal social tan complet, els seus fonaments i principis són tan normals i sociològics, que l’ideal catalanista seguirà essent l’ideal del poble català fins després que s’hagi assolit l’autonomia de Catalunya; perquè, com que és un ideal normal, és ideal progressivament perfeccionador, i amb l’autonomia completa de Catalunya no s’haurà obtingut altra cosa que el millor medi per a la realització de l’ideal, que perdurarà en el poble català mentre sigui un poble sencer i normal, mentre na es llevi la virilitat i la salut, mentre conservi la seva personalitat, mentre no li manquin energies diferenciadores.

És ben evident que en els pobles del sud de l’Europa s’hi manifesta la degeneració de la societat perquè són pobles mancats d’ideal. Ni França, ni Itàlia, ni Portugal, ni els pobles de llengua castellana, tenen ideal, perquè són pobles amb consciència social disgregada, són pobles que accepten per progressives accions que porten la impotència a l’individu i a la col·lectivitat, són pobles que s’alaben d’ésser progressius tot suïcidant-se socialment, per consentir que l’individualisme egoista, el sensualisme i l’esborrar del tot la tradició normal i biològica siguin força revolucionària destructora que afebleix la societat en el seu pensar, en el seu sentir, en la seva salut i fins en el nombre dels seus individus. Catalunya és una excepció enmig d’aqueixos pobles sense ideal, d’aqueixos pobles que davallen, perquè Catalunya en el catalanisme té l’ideal social que fa progressar els pobles, ideal social idèntic al dels pobles verament democràtics i civilitzats del nard de l’Europa; pobles que no davallen, sinó que progressen, perquè en la societat, en l’esperit de tots els individus, hi ha l’ideal del perfeccionament nacional, perfeccionament que els indueix a accentuar cada cop més la diferenciació i a enrobustir-se de cos i d’esperit, per a acudir amb la pròpia personalitat a la tasca del progrés humà. Aquí, en el poble català, els que na tenen ideal, els que pateixen els mals individuals i socials del pobles de parla neollatina que davallen, són contraris al catalanisme, que és la salut; el titllen d’endarrerit, i es nomenen progressius perquè també s’ho diuen els antisocials francesos, italians i espanyols, que entenen que progrés vol dir davallament, desordre, ignorància, mals sentiments i desorganització social.

El catalanisme és l’ideal del poble català, i tots els que el combaten són la representació de la impotència social, de la degeneració biològica, de les manifestacions malaltisses de l’esperit de l’individu i dels pobles. El catalanisme és l’acció sanitosa que enforteix i perfecciona, és l’acció correctora dels defectes socials que patim, és l’acció normalitzadora que retornarà al nostre poble l’activitat i la força social que ja en altre temps havia tingut. Fer això és que el catalanisme és l’ideal del poble català; per això és que Catalunya no s’enfonsarà en el davallar dels pobles mal nomenats llatins. Davallen i s’enfonsen perquè estan mancats d’ideal: Catalunya té ideal, Catalunya renaixerà.


Domènec Martí i Julià

La Renaixensa, 13-X-1901

Capçalera de "La Renaixensa"

www.Renaixement.tk