Va ser un començament força dur i  incert, que amb només divuit anys, comptava amb uns mitjans mínims i la reacció de la gent que em feia actuar d'una manera o una altra.

El que va surgir molt ràpid fou la roba que portava. Em posava uns pantalons, que un amic meu, en Llorenç, em va donar del seu pare, Ciscu,  que era molt gros, amb uns tirants, una corbata, una samarreta, unes sabates del mercat, una matrícula de cotxe que vaig agafar d'un desguàs, un casc d'aviació que el meu cunyat, en Josep,  em va proporcionar de no sé on, una maleta del meu pare Lluís i una espelma de Ca l'Armengol.

El més important però, va ser el monocicle que, anys després, se'l va quedar el meu nebot Josep, fill de la meva germana Maria i que va ser ella qui em va ajudar a preparar el monòleg i els poemes per les proves a l'institut.

Jo anava fent tot sol aquest muntatge de teatre al carrer fins que, un dia vaig conèixer als Xarop de Canya, on un dia vam actuar plegats a Tàrrega, entre d'altres llocs. Un dels contractes amb més ressò que vaig tenir l'any 1987, va ser amb l'Ajuntament de Barcelona, el qual, em va donar tres bolos a tres centres cívics: Les cotxeres de Sants, a la Casa Elizalde i al barri del Clot.