Aquell any va ser el començament d'una dedicació que, posteriorment, em va portar a estimar l'animació infantil, creure-te-la com a una eina d'educació en el lleure i d'anar descobrint, mica en mica, el món de l'animació.

En Víctor toca la guitarra magistralment. De fet, interpretava la música seguint la seva partitura i jo, ho interpretava amb allò que sé fer i m'agrada tant, interpretar la música amb el meu cos i la meva veu.

Vam triar un repertori de cançons i danses tradicionals i les interpretavem tan be com podíem.

Ens trobavem en Victor i jo, i parlavem de com faríem aquesta cançó o com poder ballar  aquesta dansa.

Un bon dia, passejant per Barcelona, vam veure la bateria que fins els nostres dies ha funcionat. I no ens ho vam pensar dues vegades. Aquella mateixa tarda, la vam anar a recollir i per la nit ja començavem a treballar.

Va ser un element que donà molt bon ritme a l'espectacle. Aleshores va ser quan ens vam atrevir a anar per escoles.

Va sorgir, doncs, una nova manera d'iniciar l'espectacle i que jo recordo amb molt bon grat.

En Víctor entrava per un costat i jo per un altre. No ens dèiem res, tan sols ens miràvem sota les rialles dels infants. En Víctor tocava la bateria i jo la guitarra. Ho  fèiem molt malament, però quedava molt bé. Els riures continuaven.

Ens miràvem i fèiem entendre que això no anava massa bé i canviàvem d'instruments.

Aquest era el principi que ens funcionava molt bé, perquè el manteníem l'estona que volíem i a més, els infants s'ho passaven més bé amb això que no pas amb la resta de danses i cançons.