Quan m'ho van dir, no m'ho podia creure, però va ser així.

El mes previ a l'estrena de l'espectacle, ens trobàvem cada dia per assajar. Ens ho passàvem molt bé, ja que era com a una segona família.

Aquell any va morir el meu pare i estava segur que si hagués viscut, jo no estaria ballant. Pensava en ell i d'alguna manera el demanava que entengués la meva decisió. De fet, el ball se'l dedicava a ell.

El dia de l'estrena va ser molt emocionant, ja que, a part dels nervis, havien vingut a veure'm els meus amics i part de la meva família, que disfrutaven amb les meves danses.