Antropologia Cultural
El Món Antropologia Cultural

INICI TEMARI RECURSOS
Cultures del Món
  Calendari
  Gregorià: - Xinès: Any del Mico (Jia-Shen) - Musulmà: Any 1425
:: Processos i problemes globals
:: Carta del Cabdill Seattle
:: Article 3
interNOSTRUM
Articles > Carta del Cabdill Seattle
Carta del Cabdill Seattle
Jo sóc un salvatge, i és així com entenc les coses. He vist mil bisons putrefactes, abandonats per l’home blanc. Els van matar des d’un comboi que passava.

Jo sóc un salvatge i no puc comprendre com el cavall de ferro que treu fum és més poderós que el bisó, al qual només matem per tal de conservar la vida.

Que és l’home sense animals? Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria per la gran solitud del seu esperit.

Allo que esdevé als animals, després també esdevé als homes. Totes les coses estan estretament unides.

Allò que esdevé a la Terra, també esdevé als fills de la Terra. Heu d’ensenyar als vostres fills que el sòl que tenen sota els peus conté les cendres dels nostres avantpassats.

Per tal que respectin la Terra, expliqueu-los que la Terra conté les ànimes dels nostres avantpassats. Ensenyeu als vostres fills allò que nosaltres ensenyem als nostres: que la Terra és la nostra mare.

Allò que esdevé a la Terra, esdevé, també, als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra s’escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra. Això ho sabem molt bé. Totes les coses estan unides entre elles, com la sang que uneix una mateixa família. Tot està unit.

Allò que esdevé a la Terra, esdevé, també, als fills de la Terra.

L’home no va crear el teixit de la vida, tan sols n’és un fil. Allà que feu a aquest teixit, us ho feu a vosaltres mateixos. No, el dia i la nit no poden viure plegats. Els nostres morts continuen vivint en els dolços rius de la terra i retornen amb el pas suau de la primavera, i la seva ànima va amb el vent, que bufa arrissant la superfície del llac. Considerarem la possibilitat que l’home blanc ens compri la terra.

Però el meu poble pregunta: que és el que vol l’home blanc? Com es pot comprar el cel, o l’escalfor de la terra, o la velocitat de l’antílop? Com us podem vendre aquestes coses, i com podreu comprar-les? És que, per ventura, podeu fer el que vulgueu amb la Terra, tan sols perquè un pell-roja signi un tros de paper i el doni a l’home blanc?

Si nosaltres no posseïm la frescor de l’aire, ni la lluïssor de l’aigua com ens ho podreu comprar?
És que, per ventura, podeu comprar els bisons, quan ja n’heu mort el darrer? Considerarem la vostra oferta. Sabem que si no us la venem vindrà l’home blanc i s’empararà de la nostra terra. Però nosaltres som uns salvatges.

L’home blanc, que va a l’encalç del poder, ja es creu que és Déu, a qui pertany la Terra. Com pot un home apoderar-se de la seva mare?

Considerarem la vostra oferta de comprar la nostra terra. El dia i la nit no poden viure plegats.

Considerarem la vostra oferta d’anar a una reserva. Volem viure a part i en pau. Tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.

Els nostres fills veuran els seus pares submisos i vençuts. Els nostres guerrers estaran avergonvits.

Després de la derrota passaran els dies en la folgança i s’enverinaran el cos amb menjars dolços i begudes fortes.

Tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.
Ja no en queden gaires.
Tan sols unes quantes hores un parell d’hiverns, i no quedarà cap fill de la gran nissaga que en altres temps va viure en aquesta terra i que ara, en petits grups, viu dispersa pel bosc i gemega sobre les tombes del seu poble, que en altre temps fou tan poderós i ple d’esperança com el vostre.

Però, per que ens haurem d’afligir per la desaparició d’un poble? Els pobles estan formats per homes. És així. Els homes apareixen i desapareixen com les ones del mar. Ni tan sols l’home blanc, el Déu del qual camina al seu costat i parla amb ell com l’amic a l’amic, pot alliberar-se del destí comú. Potser serem germans. Esperem veure-ho.

Tan sols sabem una cosa —que potser algun dia l’home blanc també descobrirà—, i és que el nostre Déu és el mateix que el seu.
Vosaltres potser us penseu que el posseïu —igual com intenteu posseir la nostra terra—, però no podeu. Es el Déu de tots els homes, tant dels pells-roges com dels blancs. Ell estima molt aquesta Terra, i el qui atempta contra ella menysprea el seu Creador.

També els blancs desapareixeran, i potser abans que altres estirps.

Continueu contaminant el vostre llit, i una nit morireu en la vostra pròpia caiguda. Però, en desaparèixer, brillareu amb el foc del Déu poderós, que us va dur a aquesta terra i us va destinar a dominar el pell-roja en aquesta terra.

Aquest destí és per a nosaltres un enigma. Quan tots els bisons hagin mort, els cavalls salvatges hagin estat domesticats i el racó més secret del bosc estigui envaït pel soroll de molts homes, i la visió dels turons estigui embrutada per fils parlants, quan desaparegui el bosc espès i l’àguila se n’hagi anat. Això significarà dir adéu al poltre veloç i a la cacera. El final de la vida —i el començament de la supervivència. Déu us concedí el domini sobre els animals, els boscos i els pells-roges per un determinat motiu. I aquest motiu és un enigma per a nosaltres.

Tal vegada ho podríem comprendre si sabéssim què és el que somia l’home blanc, quins ideals ofereix als fills en les llargues nits d’hivern, i quines visions li bullen a la imaginació i guien els seus passes per al dia de demà. Però nosaltres som salvatges, i els somnis de l’home blanc ens estan amagats, i perquè ens ho estan, seguirem el nostre propi camí.

Puix, abans de tot, nosaltres estimem el dret de cada ésser humà a viure tal com desitja, encara que sigui d’una manera molt diferent de la dels seus germans. No és gaire el que ens uneix.

Considerarem la vostra oferta.
Si acceptem, serà tan sols per assegurar-nos la reserva que ens heu promès. Potser allà podrem acabar els pocs dies que ens queden vivint a la vostra manera.

Quan l’últim pell-roja d’aquesta terra desaparegui i el seu record sigui solament l’ombra d’un núvol que travessa la planúria, encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats en aquestes ribes i aquests boscos.

Puix ells estimaven aquesta terra com el nadó estima el batec del cor de la seva mare. Si us arribem a vendre la nostra terra, estimeu-la, com nosaltres l’hem estimada.

Tingueu cura d’ella, com nosaltres n’hem tingut, i conserveu el record d’aquesta terra tal com us la lliuràrem.

I amb totes les vostres forces, el vostre esperit i el vostre cor, conserveu-la per als vostres fills, i estimeu-la, tal com Déu ens estima a tots. Hi ha una cosa que sabem: que Déu és el mateix Déu.

Aquesta Terra és sagrada per a Ell.
Ni tan sols l’home blanc es pot deslliurar del destí comú.

Potser som germans.
Esperem veure-ho.

<<< 1 de 2
ARTICLES
Sobre la llengua en parelles mixtes a Catalunya (en anglès)
Cultures i territoris: dels sistemes socials com a processos històrics
La incúria política contra l'antropologia en català
Manifest del Congrès d'Antropologia Política en contra del Forum de les Cultures 2004
EL LLIBRE
Manual d'Antropologia Social
Pàgina web personal amb funció divulgativa. No em faig responsable de l'opinió expressada en els articles aquí compilats.
Feu-me arribar les vostres opinions, anècdotes de viatges, o suggeriments a la següent adreça: rogerdeflor@wanadoo.es.