Antropologia Cultural
El Món Antropologia Cultural

INICI TEMARI RECURSOS
Cultures del Món
  Calendari
  Gregorià: - Xinès: Any del Mico (Jia-Shen) - Musulmà: Any 1425
:: Processos i problemes globals
:: Carta del Cabdill Seattle
:: Article 3
interNOSTRUM
Articles > Carta del Cabdill Seattle
Carta del Cabdill Seattle
El Gran Cap de Washington ens envià un missatge dient que desitjava comprar la nostra terra. El Gran Cap també ens envià paraules d’amistat i de bona voluntat. Això és un gest amistós per part seva, ja que sabem que ell no necessita la nostra amistat.

Però considerarem la seva oferta, perquè sabem que, si no la hi venem, potser vindrà l’home blanc amb les seves armes i s’apoderarà de la nostra terra. Qui pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?

No ens ho sabem imaginar, si nosaltres no som amos de la frescor de l’aire, ni de la lluïssor de l’aigua, com podria comprar-nos-la ell? Mirarem de prendre una decisió.

Segons el que digui el Gran Cabdill Seattle, el Gran Cap de Washington pot deixar-ho córrer, de la mateixa manera que el nostre germà blanc, en el transcurs de les estacions, pot deixar-ho córrer.

Les meves paraules són com les estrelles, mai no s’extingeixen. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets, cada platja de sorra, cada boira en el bosc fosc, cada clariana del bosc, cada insecte brunzinaire, és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble.

La saba que puja pels arbres duu el record del Pell-Roja. Els morts dels blancs obliden la terra on van néixer quan desapareixen per anar a vagar per les estrelles. Els nostres morts mai no obliden aquesta meravellosa Terra ja que és la mare del Pell-Roja. Nosaltres som una part de la Terra i ella és una part de nosaltres.

Les flors oloroses són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, la gran àguila, són els nostres germans. Les altures rocalloses, les praderies suaus, el cos ardorós del poltre i de l’home pertanyen tots a la mateixa família.

Per això. quan el Gran Cap de Washington ens va fer saber que volia comprar la nostra terra, exigia massa de nosaltres.

El Gran Cap ens comunicava que volia donar-nos un lloc on poguéssim viure còmodament. Ell seria el nostre pare, i nosaltres seríem els seus fills. Però, serà possible, això, alguna vegada? Déu estima el vostre poble, i ha abandonat els seus fills rojos.

Ell ha enviat màquines per ajudar l’home blanc en el seu treball i construeix per a ell grans pobles. Ell fa que la vostra gent sigui cada cop més poderosa, dia rere dia.

Aviat envaireu la terra, com rius que es desborden des de gorges muntanyenques a causa d’una pluja inesperada. El meu poble és com un corrent desbordat, però sense retorn. No, nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats, i els nostres ancians no conten les mateixes histories. Déu us és favorable, i nosaltres som com orfes. Meditarem sobre la vostra oferta de comprar-nos la terra. No serà fàcil, perquè aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

Ens sentim alegres en aquest bosc. No sé per que, però la nostra manera de viure és diferent de la vostra.

L’aigua cristal•lina que brilla en rierols i rius no és tan sols aigua, sinó la sang deis nostres avantpassats. Si us venem la nostra terra, heu de saber que és sagrada, i que els vostres fills aprenguin que és sagrada i que tots els reflexos passatgers de les aigües clares són els fets i les tradicions que refereix el meu poble.

El murmuri de l’aigua és la veu dels meus avantpassats. Els rius són germans nostres, ells ens apaguen la set. Els rius porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills.

Si venem la nostra terra, heu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són germans nostres —i vostres—, i que des d’ara haureu de donar els vostres béns als rius, com també a altres germans vostres.

El pell-roja sempre s’ha apartat de l’exigent home blanc, igual com la boira del matí cedeix, en les muntanyes, davant el sol naixent. Però les cendres dels nostres avantpassats, llurs tombes, són terra santa, i per això aquests turons, aquests arbres, aquesta part de la Terra, ens són sagrats.

Sabem que l’home blanc no entén la nostra manera de pensar. Per a ell, una part de la Terra és igual que qualsevol altra, ja que ell és un estrany que arriba de nit i s’empara d’allò que necessita de la Terra.

La Terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga, i quan l’ha conquerida, torna a cavalcar. Abandona la tomba dels seus avantpassats, i tant Ii és. Roba la terra dels seus fills, i res no li importa. Oblida les tombes dels seus pares i els drets de naixença dels seus fills. Tracta la seva mare, la Terra, i el seu germà, el Cel, com si fossin coses que es poden comprar i arrabassar, i que es poden vendre, com ovelles o perles brillants.

Famolenc, s’empassarà la terra i no deixarà res, tan sols un desert.

No ho sé, però la nostra forma de ser és diferent de la vostra.

La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls del pell-roja. Potser perquè el pell-roja és un salvatge i no ho entén.

No hi ha cap mena de silenci en les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir créixer les fulles a la primavera i el brunzit dels insectes.

Però tal vegada això és perquè tan sols sóc un salvatge i no entenc res.

La xerrameca només ens fa mal a les orelles. Què és la vida, si no es pot sentir el cant solitari del síboc o el raucar de les granotes quan es fa de nit en el llac? Jo sóc un pell-roja i no ho entenc.

L’indi pot sentir la suau remor del vent que bufa sobre la superfície del llac, i l’alè del vent net per la pluja matinal o carregat de la fragància dels pins.

L’aire té un gran valor per al pell-roja, ja que totes les coses participen del mateix alè: l’anima, l’arbre, l’home, tots participen del mateix alè.

L’home blanc sembla no parar esment en l’aire que respira, a semblança d’un home que és mort des de fa dies i no sent la fetor.

Però, si us venem la nostra terra, no oblideu que per a nosaltres l’aire té un gran valor, que l’aire comparteix el seu esperit amb tota vida. El vent va donar als nostres pares el seu primer alè i rep el seu darrer sospir. I el vent també insuflarà la vida als vostres fills. Si us venem la nostra terra, hauríeu de tenir-ne cura com d’un tresor, com un lloc on també l’home blanc sàpiga que el vent bufa suaument sobre les flors de la praderia.

1 de >>> 2
ARTICLES
Sobre la llengua en parelles mixtes a Catalunya (en anglès)
Cultures i territoris: dels sistemes socials com a processos històrics
La incúria política contra l'antropologia en català
Manifest del Congrès d'Antropologia Política en contra del Forum de les Cultures 2004
EL LLIBRE
Manual d'Antropologia Social
Pàgina web personal amb funció divulgativa. No em faig responsable de l'opinió expressada en els articles aquí compilats.
Feu-me arribar les vostres opinions, anècdotes de viatges, o suggeriments a la següent adreça: rogerdeflor@wanadoo.es.