Viatjava cap al Nord, vers nous horitzons, seguint l'estelada de tot allò en que creia, però em sentia perdut.

Buscava abric en la saviesa, en la fama, en el fals miratge de la seguretat passatgera, però em sentia nu.

Coneixia noves gents, altres vides, boques que cridaven: segueix el ramat, però jo em sentia sol.

M'omplia de soroll, d'activitat, de confusió, per no sentir la meva angoixa, però sempre hi ha moments de silenci.

Fugia de mi mateix, cremant els records, anestesiant l'ànima, submergint-me en alcohol, nits de gresca... però sempre arriba el matí.

Buscava nous camins, noves sendes, em perdia per paratges pregons, però tot semblava igual...

Llavors vas aparèixer Tu...
Els teus ulls van il·luminar-me, vaig trobar el camí
Els teus braços van abraçar-me, em vas vestir
Els teus passos també anaven al nord: vas acompanyar-me
El sol il·luminava la teva imatge: vaig estimar el matí
La teva presència ho va canviar tot: ja res ha estat igual

I vaig sentir que em deies: "t'estimo",
   i en cada pas que faig des d'aleshores, hi ha l'empremta del teu amor.