Carta del Cap de la tribu Suwamish
|
|
Altres
cultures
Carta del Cap de la tribu Suwamish |
Cap Red Cloud (1822-1909) |
Carta enviada
l´any 1855 al Presidents d´Estats Units, Frankin Piece, pel
Cap de la tribu Suwamish, Seattle. La tribu establerta als territoris que
avui formen l´Estat de Washington.
"El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. El gran cabdill ens ha enviat també paraules d´amistat i de bona voluntat. Molt apreciem aquesta finesa perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat. Volem considerar l 'oferiment doncs bé sabem que, si no ho féssim, poden venir els homes de pell blanca a prendre'ns les terres amb les armes de foc. Que el gran cabdill de Washington confii en la paraula del líder Seattle amb la mateixa certitut que espera el retorn de les estacions. Són com els estels d'inmutables les meves paraules. Com podeu comprar o vendre el cel, o l´escalfor de la terra? Se'ns fa estranya aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l´aire, ni el llambreig de l'aigua. Com podrien ser comprats. Ho decidirem més endavant. Hauríeu de saber que el meu poble té per sagrat cada bocí d'aquesta terra, que és la mare. La fulla lluenta, la platja sorrenca, la boira dins la foscor del bosc, la clariana enmig de l'arbreda i 'insecte brunzinaire: són sagrades-experiències i memòria del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l'home de pell roja. |
| Els
morts de l'home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge
entreemig dels estels. Els nostres morts mai no se'ns allunyen de la terra,
que és la seva terra, que és la seva mare. Som un bocí
d'aquesta terra; estem fets anb una part d'ella. La flor perfumada, el
cérvol, el cavall, l'àliga majestuosa: tots són els
nostres germans. Les roques dels cims, el suc de l'herba fresca, l'escafor
corporal del poltre: tot pertany a la nostra família.
Per això quan el gran cabdill de Washington fa dir-nos que ens vol comprar les terres, és massa el que demana. EL gran cabdill vol donar-nos un lloc perquè hi visquem tots plegats. Ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades. L'aigua espurnant dels nostres rius i aiguamolls no és només aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats. Si us venguéssim aquestes terres, caldria que recordéssiu que són sagrades i hauríeu d'ensenyar als vostres fills que ho són i que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren els esdeveninlents de la vida del poblé. El remugó de l'aigua és la veu del pare, del meu pare.
|
| Els
rius són germans nostres perquè ens alliberen de la set.
Els rius arroseguen els nostres canots i apeixen els nostres fills. Si
us venguéssm les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu
als vostres fills que els rius són germans nostres i també
vostres. Hauríeu de tractar els rius amb bon cor.
Bé prou sabem que l´home de pell blanca no pot pas entendre la nostra manera de ser. Tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. No veu pas la terra com a germana, ans més aviat aviat com a a enemiga. Quan ja l´ha fet seva la menysprea i segueix caminant. Deixa darrera seu les sepultures dels pares i no sembla que se'n dongui. No li dol desposseir a la terra dele seus fills. Oblida la tomba del seu pare i els drets dels seus fills. Tracta la mare terra i el germà cel com si fossin bestiar o collarets. La seva fam insaciable devorarà la terra i darrera seu no deixarà més que un desert. No ho puc comprendre. Nosaltres som d'una manera de ser ben difenta. Les vostres ciutats fan mal d'ulls a l'home de pell roja. Potser que sigui així perquè l'home de pell roja és salvatge i no pugui comprendre les coses. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l'home de pell blanca; cap lloc on es pugui escoltar a la primavera el desplegament de les fulles, o el refrec d'ales d'un insecte. Potser m'ho sembla així perque sóc salvatge i no comprenc bé les coses. El soroll de la ciutat és un insult per a l'oïda. I jo em pregunto: quina mena de vida té l'home que no és capaç d'escoltar el solitari crit de la garsa, o la discussió nocturna de les granotes al voltant de la bassa? Sóc home de pell roja i no ho puc entendre. Als indis ens delita la lleugera remor del vent fregant la cara del llac i la seva olor després de la pluja del migdia que porta la fragància de l'avetosa. |
|
L'home de pell roja és coneixedor del valor inapreciable de l'aire, car totes les coses respiren el seu alè: l'animal, l'arbre, l'home. Però sembla que l'home de pell blanca no senti l'aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és capaç de sentir la pudor. Tanmateix, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l'aire, perquè l'aire és l'esperit que infon la vida i tot ho comparteix. Si us venguéssim les terres, hauríeu de deixar-les en pau i que restessin sagrades, perquè fossin lloc on fins i tot l 'home de pell roja hi pogués assaborir el vent endolcit per les flors de la prada. Volem considerar el vostre oferiment de corrprar-nos les terres. Si decidíssim acceptar-lo, hauré de posar-vos una condició: que l 'home de pell blanca miri els animals d'aquesta terra com a germans. Sóc salvatge, però em sembla que ha de ser així. Tinc vistos búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies; l 'home de pell blanca els dispara des del cavall de foc sense aturar-se. Jo sóc salvatge i no comprenc per que el cavall de foc val més que el búfal, doncs nosaltres el matem a canvi només que de la nostra pròpia vida. Què pot ser de l'home sense els animals? Si tots els animals desapareguessin, l'home hauria de morir amb gran solitud d'esperit. Perquè tot allò que passa als animals, ben aviat esdevé tanbé a l'home. Totes les coses estan lligades entre si.
|
| Caldria
que ensenyéssiu als vostres fills que el sòl que trepitgen
és la cendra dels avis. Respetaran la terra si els dieu que és
tota plena de vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen,
igual que els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres.
Que de tot estrall causat a la terra en pateixen els seus fills. L'home
que escup a terra, a si mateix s'està escopint.
D'una cosa n'estem ben segurs: la terra no pertany a l 'home; és l'home qui pertany a la terra. L 'home no ha teixit la xarxa que és la vida, car ell només n´és un fil. Està temptant la seva malaurança si gosa trencar la xarxa. El patiment de la terra esdevé per força patiment pels seus fills. N'estem ben segurs. Totes les coses estan lligades com la sang d'una mateixa família. Fins i tot l 'home de pell blanca, que té amistat amb Déu i s´hi passeja i li parla, no pot pas defugir aquest destí nostre comú. Potser és veritat que som germans. Ja ho veurem. Sabem quelcom que tal vegada descobrireu vosaltres més endavant: que el nostre Déu és el mateix que el vostre. Us penseu que potser teniu poder per damunt d'Ell i alhora en voleu tenir sobre totes les terres, però no podreu tenir-ne. El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja. Aquesta terra és ben preuada pel seu creador i malmetrela seria una greu ofensa. Els homes de pell blanca també sucumbiran potser abans que la resta de les tribus si embruteu el vostre llit, qualsevol nit morireu sufocats pels vostres propis detritus. Però veureu la llum quan arribi la darrera hora i comprendreu que Déu us va conduir a aquesta terra i us permeté el seu domini i la dominació de l'home de pell roja amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri, perquè no podem compendre què passarà quan els búfals s´hagin acabat, quan els cavalls hagin perdut la llibertat, quan no quedi cap raconada de bosc sense tuf d'home i quan per damunt dels verds turons topi per totes bandes la nostra mirada amb les teraryiines dels fills de ferro que porten la vostra veu. On és el bosc espès? Desaparegué. On és l'àguila? Desaparegué.... Aixi s'acaba la vida i comencem a
sobreviure!" Cap Seattle
(1786?-1866)
|
|
|
|