De sempre les disciplines que ensenyen a parlar bé o a escriure bé no han estat prou valorades en la formació integral de les persones. I, en canvi, quin profit tan gran que se’n treu de saber parlar bé en públic o de saber transmetre amb claredat les idees que bullen al cap.

La paraula sempre ha tingut una força indescriptible, encara que ara, en l’era de la globalització i de la tecnificació segueixin dient que una imatge val més que mil paraules. Si no, per què ja antigament deien que la llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos i que les llengües no són tisores, però són talladores?

Fa de mal dir que un filòleg faci aquest discurs tan abrandat de defensa de la llengua. Potser sí que porto l’aigua al meu molí, però jo segueixo pensant que la seducció que té la paraula és indescriptible i sovint incontrolable. Saber parlar, saber enllaçar pensaments i sentiments amb paraules boniques no és només art i ofici de poetes. Les paraules encaterinen i, sovint... enganyen.

Tota aquesta introducció em serveix per entrar directament al tema que em preocupa i que no sé si està prou estudiat encara: el xat i el poder de seducció i de dependència que genera.

És un mitjà molt nou, ho sé, i crec que encara no han estat prou estudiades ni les implicacions ni les conseqüències que pot arribar a tenir. I, mentrestant, quanta gent hi ha enganxada, pendent del rellotge, pendent d’un nom que apareix en una pantalleta...

Prou clarificador pot ser, però, que s’hagin sentit ja moltes veus que prevenen de l’ús que en facin d’aquest canal nens i adolescents. Heus ací una mostra:

I, finalment què acaba passant? Que són els pares qui s’enganxen al xat, precisament per poder controlar què hi fan els seus fills. I no hi ha ningú que previngui aquests pares del que s’hi poden trobar.

A tot arreu et prevenen dels pedòfils, de la gent que va amb segones intencions o amb intencions poc sanes. Tots els estudis i fòrums de protecció parlen només de la violència i de la pornografia a Internet. Però arreu et prevenen de les persones normals, que són les que realment enganxen.

Suposo que pel mateix esperit de supervivència, quan intuïm un perill, fem marxa enrera, ràpid. En sortim i tanquem. Com a molt, aquesta persona ens seguirà buscant, però ja anem previnguts.

De qui no et protegeixes és d’aquella persona normal, com qualsevol altra, que treballa, té una hipoteca, una família, uns amics, i un bagatge... unes vivències per explicar i compartir.

Al xat s’hi combinen uns quants elements que el fan el lloc perfecte per conèixer i intimar amb gent.

L’anonimat. Imprescindible. Ens permet amagar tot el que vulguem o que no ens agradi de nosaltres mateixos. També ens permet poder ser molt sincers, molt oberts. En poques nits podem arribar a explicar a veritables desconeguts coses que no hem explicat als nostres amics més amics.

La immediatesa. Tot passa molt ràpid. Escrius – reps resposta – escrius – més respostes...

La privacitat. Coneixes la gent al canal públic i de seguida tens l’opció de passar a un canal privat per intimar més amb aquella persona. De vegades, fins i tot, el públic és com un canal privat, perquè només hi coincideixen dues persones.

La deshinibició que ens permet l’anonimat i la privacitat.

Penso que els pitjors problemes que genera el xat són problemes d'expectatives. I em quedo aquí, amb el tema de les expectatives amb què entra la gent al xat com idea cabdal per entendre quisn poden arribar a ser els perills del xat.

Ara tot just enceto el tema. En tornaré a parlar, segur. Perquè és un tema viu, novedós i perillós.

És com la dimensió desconeguda. Connectes i mai saps que apareixerà a l’altra banda...

Sembla que finalment algú s’ha decidit a destapar la caixa dels trons pel que fa als horaris escolars i en acabar aquest curs 2000-01 ha saltat a la palestra el tema de què fem amb els nens a casa durant els 3 mesos de les vacances escolars.

Moltes veus s’han sentit al respecte. Unes apunten que l’escola no ha de cobrir els forats que genera la societat actual, que l’escola no és un pàrquing de nens. Altres parlen que els pares han desertat de l’obligació de pares. Molts ingredients per generar un còctel imprevisible.

És clar que hi ha moltes parts implicades, i la tendència és que cadascú s’espolsi les puces.

Però crec que tothom hi té la seva part de culpa. Començant per la societat que només ens permet un mes de vacances estivals (tret que siguis mestre, és clar). L’escola no ha de ser un pàrquing, però també és clar que dels tres mesos d’estiu, com a mínim dos has d’aparcar els nens on puguis, amb un sobrecost i generalment poques garanties que estiguin ben atesos. I els pares hem desertat de la nostra obligació de pares? I com no! D’entrada cada cop és més usual que siguin els dos membres de la parella els que hagin de treballar. Hem de desertar, com a mínim, les hores que ens obliguen de complir de l’horari laboral. Depenent de la sort i la preparació de cadascú seran més o menys, però aquestes hores segur que desertem dels fills. I són moltes hores molts dies de l’any. Tothom voldria gaudir de jornada reduïda, dos mesos de vacances, Nadal, Setmana Santa, ponts, dies personals... però no tothom s’ho pot permetre o hi pot accedir.

Serà un debat difícil. Potser irresoluble. Però ja és bo que s’hagin començat a sentir veus en aquest sentit... No les ofeguem.