Teoria dels Àngels

Vaig decidir-me a obrir la porta, la porta tancada d’aquella cambra que tots sabem. L’energia, les vibracions i l’enigma d’aquell espai, em van transportar a moments innocents, candits de la meva realitat. El temps de sobte m’embolica i la seva màgia ferotge i a la vegada tranquil•la, m’absorbeix. A la paret trencada, polsegosa, repintada, mil formes apareixien, el meu món , el meu únic món era allà. El temps ho havia fet?, el nostre amic, enemic, màgic i incomprès temps. Quina vanitat mes gran creure que nosaltres el marquem em els nostres rellotges!.

El meu temps, no existeix, el meu temps no és el temps com a tal , és l’espai, la vida, la màgia del dia i la màgia de la nit, si el pots aniquilar, els moments són eterns, la llum, vida i la nit, el miracle de la foscor a la llum. No és extraordinari pogué contemplar, com l’espai, l’invisible, fecunda realitats i ens fa commoure?.

Si hi entres camines, sentint que camines sense necessitat d’arribar, mires veient, escoltes sentint, observant em la pell, escoltant em el cor, mil sorolls que em el temps no sentim,

Vaig deixar la porta mig oberta i el resplendor que entrava em va obligar a continuar.

Victòria Pujadas